(L279) Res no s’oposa a la nit (2011)

Delphine de Vigan, Res no s’oposa a la nit (2011)

Amb la publicació d’aquesta novel·la la Delphine de Vigan (Boulogne-Billancourt, 1966), que ja no era una desconeguda en el panorama literari francès, es converteix en tot un fenomen de crítica i públic.

Argument: La protagonista, Delphine, es troba a la seva mare, Luicille Poirier, estirada al llit morta. Es tracta d’un suïcidi. Uns mesos després la Delphine decideix investigar sobre la vida de la seva mare. Reuneix fotografies i cartes, entrevista germans, oncles i amics per reconstruir qui havia sigut la seva mere.

La Lucille de joveneta feia de model. La mare que es diu Liane l’acompanyava en metro a les sessions. És molt bonica, exerceix una atracció sobre la gent barreja de bellesa i absència. Un dels seus germans l’Antonin cau en un pou i mort ofegat, és el seu primer contacte amb la mort. La Liane estava embarassada de set mesos, al poc neix la petita Violette. L’ambient familiar és d’amargor encara que cap dels germans havien vist plorar els pares.

El pare, en George, porta un noi orfe que es diu Jean-Marc a viure amb ells, la reacció dels nens és freda, no volen que ningú substitueixi al seu germà mort. La historia dels seus avis George y Liane, com es van conèixer. La Lucille era la tercera de nou fills, per ordre cronològic són la Lisbeth, el Barthélémy, la Lucille, l’Antonin, el Jean-Marc, el Milo, la Justine, la Violette i el Tom. Els germans saben que la Lucille és la preferida del pare. Els pares els deixen sols per anar un cap de setmana a Londres. La Lucille té por, sabem que no es massa aplicada en els estudis.

La família té un Peugeot 202 i surten els diumenges al camp a fer picnic. La Marie-Nöelle va ser la col·laboradora d’en Geoges en la seva agència de publicitat, a més de l’amiga íntima de la família. La Lucille creix i se sent ridícula posant a les sessions de fotos, no vol tornar hi mai més. A la Lucille no li agradava l’esport a més és maldestra practicant-lo, acaba fent campana a les classes.

Durant les vacances escolars anaven a Pierremeont a casa dels pares de la Liane. La Delphine troba unes cassetes on en George explica la seva vida familiar. Són 57 cintes de les que falten tres. La Delphine ens avança que la seva mare, la Lucille, pateix un trastorn bipolar. Els records gravats del George van des de la seva infantesa fins a la mort de l’Antonin l’any 1954.

La família amb nou fills lloga una casa enorme a Versalles. Per fi la Lucille té una habitació pròpia. La Lucille no encaixa en cap col.legi. Quan la Liane pensava que ha no podia tenir més fills, vuit anys desprès, neix el Tom. El metge li diu que no és com els demés, es mongòlic. Li recomanen portar-lo a una institució però els pares s’hi neguen.

El fill adoptat, el Jean-Marc té quinze anys, un matí se’l troben al llit ofegar amb una bossa de plàstic al cap ...

Comentari: La Delphine ens diu: “Desconec en el fons quin és el sentit d’aquesta recerca, què quedarà d’aquestes hores passades regirant les caixes, escoltant cassets alentides pel temps, rellegint cartes administratives, informes policials o medicopsicològics, textos saturats de dolor, contrastant les fonts, els discurs, les fotografies.

Desconec “a què es deu”. Però, com més avanço, més tinc l’íntima convicció que ho havia de fer, no pas per rehabilitar, honrar, provar, restablir, revelar o reparar el que fos, simplement per acostar-me. Alhora per mi mateixa i pels meus fills –sobre els quals pesa, malgrat tot, el ressò de les pors i de les recances–, volia tornar a l’origen de les coses. I que, d’aquesta cerca, per més vana que fos, en quedés un rastre”.¹

Res no s’oposa a la nit (2011) és una excel·lent novel·la autobiogràfica i us la recomano vivament. No vull estripar-vos la història però us avançaré que la família té un secret que possiblement ha fet que la Lucille s’aboqui cap a la malaltia mental, la psicosi maniacodepressiva, avui anomenada trastorn bipolar.

NOTES:

1. Delphine de Vigan, Res no s’oposa a la nit, Edicions 62, Barcelona, 2012, p. 255.