(L696) Mercè Rodoreda. Una biografia (1992)

Carmen Arnau, Mercè Rodoreda. Una biografia (1992)

M’ha vingut de gust llegir una biografia de la Mercè Rodoreda, potser el meu "escriptor" preferit en català. Carme Arnau (Barcelona, 1944), filòloga i historiadora de la literatura a més d'especialista en la obra de Rodoreda, és la que posa fil a l’agulla.

Sinopsi

La Mercè Rodoreda i Gurguí va néixer a Barcelona el 10 d'octubre de 1908. Fou la filla única del matrimoni que formaven Montserrat Gurguí i Guardia, nascuda a Bunyol (València), i Andreu Rodoreda i Sallent, natural de Premià. Un any després del seu naixement esclataria la Setmana Tràgica, com una premonició, gairebé, de la importància capital que tindria la història ‒una historia lligada al dramatisme de les guerres‒ en la seva vida i en la dels components de la seva generació. Com a contrast, la infantesa de Mercè Rodoreda fou particularment feliç, i la nena degué ser el centre del petit nucli familiar que formaven els pares i l'avi matern. La família vivia en una torre amb jardí del barri de Sant Gervasi, un barri tranquil i allunyat del centre de la ciutat, on la vida transcorria com si es tractés d'un poblet.

Un fill de l’avi Pere Gurguí, Joan, oncle per tant de la Mercè Rodoreda, havia marxat de molt jovenet, als catorze anys, a Amèrica, on maldava per fer-se una posició. (...) l'oncle llunyà, «l’oncle d'Amèrica», l'americano, esmentant una figura ben característica del moment ‒un moment de gran crisi econòmica‒, aureolat de prestigi, un prestigi que donen la llunyania exòtica i els diners, devia ser una referència constant a la família; i ell també tindria una funció fonamental, però negativa, en la vida i, de retop, en l'obra de la futura novel·lista. Si la figura de l'avi pot veure's reflectida a la ficció en personatges vells i bondadosos, sempre relacionats amb les flors i amb la infantesa de les seves protagonistes, la de l'oncle es desdoblarà en homes egoistes i mancats de sensibilitat, que malmeten la vida de noies innocents i somniadores ‒el cas més clar serà el del personatge masculí Robert, a Aloma.

Els dotze anys semblen haver estat una edat clau i desencisada en la vida de Mercè Rodoreda, perquè, mort l'avi i coincidint amb els canvis de les nenes que esdevenen adolescents, fet que l'aparició de la sang assenyala, l'oncle llunyà retornà d'Amèrica, i amb la seva presència, prestigiada pels diners aconseguits, trastocà la vida del petit nucli familiar, però sobretot la de la futura novel·lista, amb qui es casaria en complir ella vint anys. A les novel·les de Mercè Rodoreda, de fet, centrades en vides de personatges femenins, la sang hi tindrà un paper fonamental ‒una sang que pot representar també l'incest, la consanguinitat.

El jardí familiar era ple de flors, d'exemplars rars i de noms suggeridors, que avi i néta anaven a comprar als planters dels jardiners, que després plantaven i s'ocupaven amb perícia. Però a la infantesa de l'autora hi havia un altre jardí important, el del somni, el del marquès de Can Brusi, que contemplava meravellada de casa seva observant-ho tot àvidament, en especial les flors. I el parc de Can Brusi, un parc abandonat, l'evoca tangencialment a El carrer de les Camèlies i en farà el centre de Mirall trencat.

Però fins i tot l'amor, o el miratge de l'amor, el trobarà Mercè Rodoreda entre les quatre parets del casal i encarnat en un component de la mateixa família, envoltat inicialment de prestigi: l'oncle llunyà. Perquè aquest oncle, que devia haver alimentat els somnis de la nena fantasiosa que fou Mercè Rodoreda ‒de tota la família, possiblement pels diners que posseïa i els enviava, fins i tot a la nena‒, es convertirà en el seu marit, l'any 1928, justament en complir ella vint anys. Joan Gurguí i Guàrdia tenia catorze anys més que la seva neboda i una vida dura a les espatlles en terres argentines, on tot sol havia hagut d'obrir-se camí, una experiència que el faria viure obsedit permanentment pels diners.

Per a la Mercè la literatura serà el camí de l'evasió. Abandonà el seu marit i el seu fill i s’exilia a Roissy-en-Brie població a prop de Paris. Amb la ocupació de França la Mercè Rodoreda i el Armand Obiols (pseudònim de Joan Prat) es traslladen a Llemotges. Obiols es reclutat pels alemanys per treballar. Un cop acabada la guerra la parella es retroba a Bordeus. Ella es guanya la vida cosint roba a màquina.

Torna a escriure i es dedica al conte. Els seus arguments acostumen a tenir per escenari ciutats franceses i com a protagonistes exiliats catalans. Armand Obiols no havia explicat a la seva muller, Montserrat Trabal, que vivia amb una altra dona i així que es presenta a Bordeus, inesperadament, la Mercè Rodoreda pateix un profund desengany.

La seva estància a Paris acabada la guerra. Els seus racons preferits, els cafès literaris: Flore, Deux Magots, Chez Lipp. També estan els amics: Joan Carner, Rafael Tasis, Joan Puig i Ferreter, Josep Tarradellas, Jaume Angelet i Garriga i el govern de la Generalitat que els hi dóna una sensació de formar part d’una comunitat. La seva vida és precària, plena de tensions i d’angoixa que alteren la seva salut. Els anys cinquanta visiten balnearis, ella i l’Obiols. Es dedica a la poesia, inspirada per Josep Carner i durant una temporada pinta. Comença a tenir les crisis d’una dona bonica a l’envellir.

Arriba la estabilitat econòmica quan a Obiols el fan traductor de les Nacions Unides i s’han de traslladar a Ginebra. Aquesta ciutat lluny de la llum i de les possibilitats culturals de Paris la fan sentir encara més estrangera i desplaçada. Aprofita per llegir autors francesos com Balzac, Flaubert o Colette i novel.la policíaca nord-americana.

La mort d’Obiols al 1971 a Viena (també s’adona que té una altra dona més jove) i l’èxit que comença a tenir la seva obra la farà retornar a Barcelona. A Romanyà de la Selva en ple cor de les Gavarres es farà una casa amb jardí.

Comentari: la biografia intenta relacionar les vivències de la Mercè Rodoreda amb la seva obra escrita. En moltes ocasions ho aconsegueix, per exemple en Vint-i-dos contes on els arguments estan trets de les seves peripècies i desgràcies ocorregudes a França.

La literatura i l’escriptura són considerades flotador i salvador d’una vida, en què solament els primers anys de la infantesa es perceben feliços. Una vida on l’amor no ha reeixit con ella hagués volgut; ni amb el seu oncle, una relació quasi incestuosa per a ella, ni tampoc amb l’Obiols, sempre embullat en triangles amorosos.

Existeix una tendència en tota la producció de Rodoreda en que expressa preferentment sentiments de soledat i de tristesa, sovint d’angoixa, que reflectirà en molts dels seus personatges. La seva vida va ser malauradament infeliç i plena de carències.

El llibre el trobo massa “acadèmic”. No ens fa arribar a la persona, potser perquè no era una persona càlida o propera, ni tampoc fàcil. En canvi hi ha certes zones grises en la vida d’ella (l’abandonament del seu fill) i la de l’Obiols (la suposada col·laboració amb els nazis) en els que la Carme Arnau no vol entrar. On sí entra és en l’afició dels darrers anys de la Mercè per l’esoterisme i l’il·luminisme. En general el llibre és massa hagiogràfic. Correcte, ben escrit, ben documentat, però el lector encuriosit s’esperava alguna cosa més.

BIBLIOGRAFIA

Carme Arnau, Introducció a  la  narrativa de Mercè Rodoreda. El mite de la infantesa, Barcelona,  Edicions 62, 1979. (Col·lecció Llibres a l'Abast, núm. 144.) p. 315.

Carme Arnau, La obra de Mercè Rodoreda, Cuadernos Hispanoamericanos, número 383, Mayo de 1982. pp. 239-257.

Carme Arnau, Mercè Rodorera. Una biografia. Edicions 62, Barcelona, 2007.

Jordi Corominas i Julián, Los claroscuros de la incomparable Mercè Rodoreda, El Confidencial, 29/08/2021.