(L698) Reparar els vius (2014)

Maylis de Kerangal, Reparar els vius (2014)

Una nova proposta del Club de Lectura de Martorell. Maylis de Kerangal (Toló, 1967). Per a mi era una autora francesa desconeguda, fins al dia d’avui. Ha obtingut nombrosos premis, entre ells el prestigiós premi Médicis i també va ser finalista del Goncourt. La història també ha estat portada al cinema dirigida per Katell Quillévéré, Réparer les vivents (2016).

Argument: en Christophe Alba, en Johan Reocher i el Simon Limbres són tres amics, estudiants d’institut, bojos pel surf. Es dirigeixen en una van a la platja a surfejar una estona. De tornada tenen un accident. El Simon és l’únic que no portava el cinturó de seguretat i s’ha estavellat contra el vidre.

Ens trobem a l’hospital a la unitat de reanimació. El doctor Pierre Révol ha començat la seva guàrdia a les vuit del matí. A les deu porten un home de vint anys, accident de carretera, traumatisme cranial en coma, per la documentació respon al nom de Simon Limbres i ja ve entubat.

“Al cap d'una hora, la mort es presenta, la mort s'anuncia, taca movedissa de perímetre irregular que enfosqueix una forma més clara i més vasta, és ella, sí. Visió seca com un cop de porra, però en Révol no parpelleja, concentrat en els negatius de la gammagrafia que descobreix a la pantalla del seu ordinador, imatges laberíntiques amb llegendes, com si fossin mapes, que fa girar en tots els sentits i sobre les quals amplia, agafa marques, mesura distàncies, mentre al seu escriptori, a l'abast de la ma, una carpeta de cartró, amb la capçalera de l'hospital, amaga unes impressions en paper de les imatges considerades «pertinents» proporcionades pel servei de radiologia, que ha passat per l’escàner el cervell d'en Simon Limbres per construir aquestes representacions, s' ha sotmès el cap del noi a l'escombrat d'un feix de raigs X i, segons una tècnica d’anàlisi dita tomogràfica, s'han agafat les dades per «secció», «talls» d'un gruix mil·limètric que es poden analitzar en tots els plans de l'espai, pla coronal, axial, sagital o oblic. En Révol sap llegir aquestes imatges, el que afirmen sobre l'estat del pacient i el que auguren de la seva evolució; reco-neix les formes, les taques, els halos, interpreta les aurèoles lletoses, desentrella els impactes negres, desxifra llegendes i codis; compara, comprova, hi torna, investiga fins al fons, però ja està, queda clar, no hi ha cap dubte: el cervell d'en Simon Limbres està en procés de destrucció, es nega en la sang”.

Avisen als familiars. La seva mare, la Marianne Limbres, arriba a l’hospital. “Va apagar el motor a l'aparcament i va tornar a intentar trucar. Crispada, va escoltar el petarrelleig ràpid i regular que produïa la trucada i va visualitzar-ne el recorregut: el so fugia rabent cap al sud de la ciutat, transportat per una d'aquelles ones radioelèctriques que formaven la matèria invisible de l’aire, travessava l'espai d'una antena repetidora a una altra, cavalcant una freqüència hertziana sempre diferent de la següent, entrava en la zona portuària, en un perímetre de solar industrial situat cap a la dàrsena de l’oceà, i serpentejava entre edificis en procés de restauració i per fi arribava a aquella nau congelada on la Marianne ja feia temps que no anava; va seguir la pista de la trucada, que passava entre els palets i els taulons de fusta, entre les posts d'aglomerat i els plafons de contraplacat, es barrejava amb el soroll del vent que s'escolava per les rajoles esquerdades, s'amalgamava amb els remolina de pols i de serradures que voletejaven als racons, s'immiscia en els efluvis de cola de poliuretà, de resina o de vernís marí, traspassava la fibra de les samarretes de treball amuntegades i, fins la dels guants de pell, més gruixuda, xutava llaunes de conserva reciclades i converties en pot per als pinzells, en cendrer, en calaix de cuina ‒un barrija-barreja de fira‒, lluitava contra les vibracions constants de la serra circular, contra les de la cançó del vell radiocasset ‒Rihanna, Stay‒, contra tot allò que trepidava, bategava, xiulava, inclosa la persona que treballava allà, en Sean,”

El Thomas Rémige és infermer de reanimació. Està a casa seva escoltant música clàssica quan rep la trucada del Révol reclamant-lo a l’hospital. Ha de rebre als pares del Simon que venen a veure al seu fill. A més ha de iniciar amb els el delicat tema de la donació dels òrgans quan, gràcies a les màquines, el cos encara està viu.

Comentari: novel.la molt ben escrita i traduïda, és un goig la seva lectura. El tema de la donació d’òrgans és el nus central de tota la obra. Sense mencionar cap comitè de bioètica ni cap grup de consulta o presa de decisions ens endinsa en els sentiments dels pares que han perdut un fill als que s’hi planteja si volen donar els òrgans.

Una altre novel.la interesant, que tracta sobre temes morals en l'actuació mèdica, és “La llei del menor” (The children act, 2020) de Ian McEwan.

“Es un exemple de literatura narrativa que teixeixen magistralment al voltant de temes d'indubtable rellevància bioètica: decisions terapèutiques contra la voluntat del pacient i els seus pares, amb la decisió audaç de sobreposar la vida d'un ésser humà per sobre la seva dignitat; Es tracta “d’enterrar els morts i reparar els vius", la reflexió medul·lar que inspira la ponderació valòrica de donar òrgans o mantenir immaculat el cadàver d'un ésser estimat fins i tot a costa de negar assistència a receptors necessitats. La llei que consisteix, la medicina del trasplantament que respecta la voluntat de donar que ha d'imperar sobre allò legal”.

Sorprèn com un cop acceptada la donació els òrgans en poques hores ja han sigut assignats, preferentment en nens: “Les respostes sobre el fetge, els ronyons i els pulmons van caient les unes darrere les altres després d’aquests mateixos procediments –Estrasburg és el fetge (una nena de sis anys), Lió els pulmons (una adolescent de disset anys), Rouen els ronyons (un nen de nou anys)‒”. El cor es queda a Paris.

A la novel.la podem agrupar els personatges en dos grups. Els perjudicats per la mort del Simon: els seus pares, la seva novia, els seus amics i la resta de familiars. I els beneficiats indirectament per aquesta mort que són els receptors dels seus òrgans. En mig, com uns nous semidéus, els metges que fan rutllar tota la operativa, des de parlar amb els pares fins a extreure els òrgans del Simon i col·locar-los en els nous receptors.

Té una part lírica molt bonica. M’han impressionat tres moments: quan el Simon coneix a la Juliette a l’institut. A l’acomiadar-se ella li dóna un petó al llavis. Tot el que succeeix després està molt ben escrit i expressat. Segon, la impressió i l’emoció de quan extreuen els òrgans. L’últim és el cor. Tercer, la neteja de cos, com si es tractés d’un un guerrer grec mort en combat, per lliurar-lo als familiars ad integrum.

BIBLIOGRAFIA

Jordi Costa, Épica del trasplante, El País, 05/08/2017.

Maylis de Kerangal, Reparar els vius, Angle Editorial, Barcelona, 2015.

Miguel Kottow, ¿Bioética narrativa o narrativa bioética?, rev.latinoam.bioet. / ISSN 1657-4702 / e-ISSN 2462-859X / Número 2 / Julio-Diciembre / pp. 58-69 / 2016.

Álex Vicente, Maylis de Kerangal, escritora: “La ultraderecha francesa está a las puertas del poder. Es un periodo repugnante”, El País, 29/04/2024.

Comentarios

Entradas populares de este blog

(L232) Anatomia de un instante (2009)

(L187) El jinete polaco (1991)

(L116) La Regenta (1884) – 4.- Estructura, personajes y modo narrativo.