(L3) La plaça del Diamant (1962)


Mercè Rodorera, La plaça del Diamant (1962).

Potser és la novel.la més representativa del la literatura catalana del segle XX. Els que la hem llegida no podem deixar de recordar a “la colometa” ballant amb el Quimet o passejant pels carrers del barri de Gràcia acompanyada de la seva angoixa i de la seva tristor. Conmoguts pel seu dolor quan diu allò de “ser de suro”.

La narració ens fa un recorregut històric i personal per la Barcelona que va des de la proclamació de la República, passant per la guerra civil i la postguerra, amb la misèria que porta, tot acabant en la época franquista.

És una novel.la d’interiors, narrada en tercera persona per un observador omnipresent, ens mostra els sentiments, pors, feblesses i alegries de la Natàlia, una dona que sembla arrossegada per les vicisituds de la vida, per l’atzar. Els moments més importants de la seva existència succeeixen sense que ella intervingui pràcticament, el destí l’empeny amb una força imparable, segurament com a tots nosaltres.

També podeu aprofitar l’ocasió i veure l’adaptació teatral de Josep M. Benet i Jornet que es representa al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) durant els propers mesos de novembre, desembre i gener de 2008.

Mercè Rodoreda (1908-1983) té més obres més que mereixen ser llegides: Aloma (1937), reescrita totalment al 1969; Mirall trencat (1974) i Tots els comptes (1979).

CLUB DE LECTURA (19/06/2009)

Es ressalta la tristesa de la novel·la, la malenconia, la postguerra, la grisó, la pluja –plou fora i plou dins- (Lurdes Font), la veu interior que ens va acompanyant. Té una prosa aparentment senzilla, però esplèndida.

Els personatges: El Quimet, passional, excessiu, gelós, masclista, insegur. La seva mare volia una nena, sembla un nen petit. Poc a poc va fent seva a la Colometa, començant perquè li canvia el nom, xuclant-li la personalitat. El que avui en dia seria un maltractador de manual (Lurdes Font). Els homes es vengen de les seves mares en les seves dones (Fanny).

La utilització dels espais físics, el carrer Gran de Gràcia. La Colometa viu en un costat amb el Quimet i amb l’altre costat amb l’adroguer. Els seus estat d’ànim van molt relacionats amb el temps meteorològic (Fanny).

La capacitat de transmetre a través del llenguatge el dolor interior i la “catarsi purificadora” per treure-se’l fora. (T. Ruiz). L’evolució psicològica del personatge, narra el passat però el personatge evoluciona alhora que ens va explicant la seva història.

La relació de la Mercè Rodoreda amb els homes és complexa. El fet de parir com un fet dolorós i gens atractiu. La metàfora dels coloms, ella és un colom mes tancat a dins el colomar.

Comentarios

  1. Fa molts anys vaig llegir aquesta obra emblemàtica de la Mercè Rodoreda. Amb una escriptura aparentment fàcil la Rodoreda és capaç d'introduir-nos en uns anys molt foscos de la història d'Espanya. Per mitja de "la Colometa" entenem el que suposava la vida per a la gent que van sofrir aquells anys tant dramàtics. La plaça del Diamant la rellegeixo sovint, i sempre m'agrada, sempre hi trobo alguna cosa nova, potser perquè sóc una dona?.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

(L321) Un largo sábado (2015)

(G131) Restaurante Céleri (Barcelona)

(G46) La Llagosta (Llafranc, Girona)

(G48) La Dolceta (Lleida)

(L116) La Regenta (1884) – 4.- Estructura, personajes y modo narrativo.