El surco del tiempo

Els Casals (Sagàs, Berguedà) En les nostres escapades pel cor de la Catalunya gastronòmica, concretament al Berguedà i el Lluçanès, no deixem de trobar restaurants interessants: Fonda Sala (Olost de Lluçanès), Restaurant Sala (Berga), Can Jubany (Calldetenes), Estany Clar (Cercs), Lluçanès (Prats de Lluçanès), aquest últim recentment traslladat a Barcelona, per citar-ne solament alguns dels més significatius. En aquest breu article m’ocuparé d' Els Casals (Sagàs), dirigit pel cuiner Oriol Rovira. És una casa de camp que lloga habitacions en un paratge perdut al qual s’accedeix per una carretera sinuosa, amb més corbes que la Paz Vega, i si no ets nadiu és recomanable fer-les de dia. La visita la vaig realitzar, animat per un article del J. Carlos Capel publicat al diari El País (28/07/2007) i per les recomanacions d’una amiga de Puig-reig propera al lloc. Cal destacar entre la seva carta els productes de temporada. Com a primers vam demanar l’“Amanida de tomacons”, el “...

Patrick Modiano , Un pedigrí (2004) He descubierto, otros lo habrán hecho hace tiempo, a un autor francés Patrick Modiano (1945) que quiero compartir con vosotros. Escribe unas novelas cortas e intensas, ninguna de ellas superior a las doscientas páginas, algo muy al gusto del lector medio moderno. Son tramas sencillas donde predomina la acción sobre la reflexión, aparecen oscuros personajes que rallan en la delincuencia, la temática gravita en torno a la asimilación del pasado, sus personajes intentan dejar atrás recuerdos que los condicionan, a veces es un drama compartido ( Auschwitz ) y a veces una historia particular de desafectos familiares como esta que hoy comento. Modiano narra desde que sus padres se conocen y nace él en 1945, hasta que consigue publicar su primer libro. Un viaje por el París de la ocupación y la posguerra de veinte años en poco más de ciento veinte páginas. Nos cuenta, sobre todo, la difícil relación con una madre ausente y con un padre metido en...

Mary Gumà, L’amistat i la ceràmica al cor de l’Anoia . El diumenge 2 de desembre vam visitar amb uns amics la casa de pagès que la ceramista olesana Mary Gumà i Garcia té a Santa Maria de Miralles, prop d’Igualada. Per una carretera revirada per on és fàcil perdre’s ens dirigim al restaurant Can Ramonet punt clau per trobar l’indret. En un mas ple de vida, amb animals i calor humà, ens acull com si fóssim amics de fa molts anys. De les seves obres, que s’endinsen en el món de l’escultura amb tècniques de ceramista, cal destacar les seves dones d’amples malucs que ens recorden les venus paleolítiques deesses de la fertilitat (Willendorf, Lespugue, Dolní Vëstonice, Malta). Envoltada de vinyes i camps de conreu la Mary fa rodolar amb la corda al seu cavall i al seu ase “pepitu” i lliga amb el seu afecte el cor dels visitants. Té una casa peculiar que s’assembla a les cases provençals del Luberón, on entra la llum per totes les finestres i portes. La llar de foc ens reconforta i ens...

El sopar es va celebrar el dia 30 de novembre al restaurant Tastafins del carrer Francesc Macià, 82.

José Antonio Muñoz Rojas, Las cosas del campo (1951). Me atrevo a recomendar este libro, curioso y atípico, de un poeta malagueño vivo todavía afortunadamente y ya próximo a los cien años José Antonio Muñoz Rojas (Antequera, 1909) . En él nos describe los ciclos de la naturaleza durante todo un año por los campos que ama. Nos habla de su orografía, su vegetación, su fauna, los trabajos y las gentes, que se renuevan ante el paso de las estaciones y los ojos del autor. Escribe de un tiempo que ya pasó, con nostalgia, acrecentando así su hermosura, pero ese tiempo queda lejos de nuestro presente sobre todo para los menores de cuarenta años. En nuestra vida cotidiana de urbanitas de asfalto ¿Qué nos queda del recuerdo y del contacto con el campo? Muchos de nuestros abuelos fueron campesinos y tal vez algunos de nuestros padres, la mayoría de ellos emigraron a las ciudades, el tipo de vida que hoy llevamos es muy diferente, el campo ha quedado para las vacaciones. Libro en prosa que ...

Hola companys avui vull fer la meva aportació al bloc del nostre amic Tomàs i ho faré amb un tema musical. Des de petita en van introduir en el món de la música d'una forma forçada. Us puc dir que m'agradava molt més sortir al camp i correr. És ara que gaudeixo de la màgia de la música gràcies a la constància d'uns pares que m’hi van introduir. Actualment estic abonada a la temporada de concerts que se celebren a l'Auditori, i he de dir-vos que molts diumenges al matí em sento transportada per la fantasia d'un entorn musical. Aquest diumenge (25 de novembre) he gaudit d'aquesta sensació amb la simfonia núm. 5 de Franz Schubert . En vida Schubert va ser un compositor més aviat "domèstic", ja que el poc reconeixement que va rebre va ser per les obres que es podien interpretar en cercles petits. Però sempre va desitjar triomfar en les grans formes de la seva època i per això va dedicar hores i esforços a escriure òperes i simfonies que, si aconseguien se...