(M1) Simfonia núm. 5 de Franz Schubert

Hola companys avui vull fer la meva aportació al bloc del nostre amic Tomàs i ho faré amb un tema musical. Des de petita en van introduir en el món de la música d'una forma forçada. Us puc dir que m'agradava molt més sortir al camp i correr. És ara que gaudeixo de la màgia de la música gràcies a la constància d'uns pares que m’hi van introduir.

Actualment estic abonada a la temporada de concerts que se celebren a l'Auditori, i he de dir-vos que molts diumenges al matí em sento transportada per la fantasia d'un entorn musical. Aquest diumenge (25 de novembre) he gaudit d'aquesta sensació amb la simfonia núm. 5 de Franz Schubert.

En vida Schubert va ser un compositor més aviat "domèstic", ja que el poc reconeixement que va rebre va ser per les obres que es podien interpretar en cercles petits. Però sempre va desitjar triomfar en les grans formes de la seva època i per això va dedicar hores i esforços a escriure òperes i simfonies que, si aconseguien ser estrenades, només rebien indiferència. L'èxit en aquests camps, sobretot el simfònic, va ser bàsicament pòstum i gràcies a l'entusiasme dels romàntics, entre ells Schumann i Mendelssohn, responsables de la recuperació de part de les seves partitures. La cinquena data del 1815, no va ser estrenada fins el 17 d'0ctubre de 1841 a la capital austríaca, 13 anys desprès de la mort del seu creador.

El classicisme, doncs, es respira pertot en aquesta partitura. El primer moviment, Allegro, segueix fidelment la forma de sonata i s'obre amb un tema senzill definit per un joc entre les cordes i les fustes que ens introdueix directament en un clima optimista i serè. L'Andante que segueix presenta un tema principal que és tot un exemple d'inspiració i que sedueix sobretot per la seva simplicitat. El Menuetto sembla inspirat en la Simfonia 40 de Mozart, i com a final un Allegro vivace, portat a una velocitat vertiginosa, mostra el domini tècnic d'un compositor adolescent, però per al qual l'ofici i l'art d'escriure música ja no tenien secrets.

Un concert senzill, res no hi falta ni hi sobra i amb aquella malenconia tan pròpia del Schubert liederistic dirigit per Christopher Hogwood reconegut com un dels més grans investigadors i promotors de la música antiga.

ROSA SANROMÀ SOLÉ

Comentarios

  1. hola rosa, me podrias decir como se titula la pelicula que se hizo sobre el personage de franz shubert? en la que se muestra a shubert en su penosa y dificil vida y paralelamente el exito de strauss.

    kim

    gracias

    ResponderEliminar
  2. He estado consultando el tema con el equipo del blog y me parece que podría ser una película del año 1933 sobre la vida de Schubert dirigida por el director austríaco Willi Forst (1903-1980).

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

(L56) Las afinidades electivas (1809)

(L111) El mundo de ayer. Memorias de un europeo (1942)

(L455) El rostro oculto de la mente (1967)