(L714) Elizabeth Finch (2022)

Julian Barnes, Elisabeth Finch (2022)

Segueixo comentant l’obra del Julian Barnes (Leicester, 1946). Crec que vaig començar per la seva millor novel.la, El sentit d’un final (2011) premi Booker, i el que he anat llegint a continuació, sobretot aquesta d’avui, no li arriba ni a la sola de les sabates.

Argument: un alumne (Neil) recorda a la seva professora de «Cultura i Civilització» en una escola per a adults. Es deia Elisabeth Finch. Ens explica com anava vestida i quins complements duia. També ens diu que fumava, era addicta al tabac. Tenia un pis a West London.

“Els acadèmic solien ser homes i dones de la intel·ligència més alta que, anaven per lliure, i la majoria tenien diners. Mai vaig saber la seva situació financera. M’imagino que tenia diners de la família, o una herència”.

El narrador que com ja he dit es deia Neil forma part d’un grupet d’estudiants amb l’Anna (holandesa), en Geoff (el provocador), la Linda (la inestable) i l’Steve (urbanista). El Neil va rebre formació com actor, es casa amb la Joanna també actriu. Compaginen aquesta feina inestable amb la de cambrer, cultivador de bolets, etc. Ella va tenir més èxit i aquí es va acabar el matrimoni.

Pels estudiants. l’EF, com l’anomenaven, va ser un veritable oracle. Els parlava d’Úrsula i les onze mil verges, de Goethe, de Mozart, d’Epictet, de Hitler, de Julià l’Apòstata, del poeta anglès Swinburne.

“Els vells déus de Grècia i Roma eren déus de llum i alegria; homes i dones comprenien que no hi havia una altra vida, de manera que la llum i l’alegria s’havien de trobar en aquesta, abans que ens engolís el no-res. En canvi, aquests estranys cristians obeïen un Déu de foscor, dolor i servitud; un Déu que declarava que la llum i l’alegria només es trobaven després de la mort al seu cel ensucrat, al final d’un camí ple de penalitats, culpa i por”.

Un cop va acabar l’any de classes, el Neil li va proposar de queda a dinar i ella va acceptar. Els seus dinars van continuar durant pràcticament vint anys. A la seva mort, l’Elizabeth li llega “tota la documentació de la biblioteca privada perquè en faci el que vulgui”.

El Neil es trasllada a Amsterdam per veure a l’Anna, antiga novia, i parlar-ne dels seus records sobre l’EF.

Comentari: no m’ha acabat de convèncer aquest darrera obra del meu apreciat Julian Barnes. L’obligació dels escriptors professionals de viure d’aquest ofici fa que hagin de publicar un llibre cada any o cada dos anys. I crec que això rebaixa la seva qualitat. No sempre es tenen ganes o es te res interessant que explicar al lector. Penso en els casos semblants de Houllebecq, Amélie Nouthomb, John Banville, i alguna de les darreres obres de Ian McEwan, totes elles molt fluixetes. Ja no diguem res dels escriptors de novel.la negra com Camilleri o Márkaris.

El Neil divaga per lloc comuns en un intent de reconstruir la personalitat de la seva admirada professora. Sembla que la vida de Elizabeth Finch es un pretext per parlar de la figura històrica de Julià l’Apòstata (pàg. 101-133), l’últim emperador romà que va intentar atura als cristians i tornar al paganisme. Així com la seva influència posterior al llarg dels segles (pàg. 134-164).

La sensació d’obra inacabada, crec que perjudica la novel.la, fa que la narració sembli incompleta i imperfecta. La qualitat dels llibres d’en Julian Barnes, al meu parer, malauradament, està caient en picat a les seves últimes obres.

BIBLIOGRAFÍA

Julian Barnes, Elizabeth Finch, Angle Editorial, Barcelona, 2023.

Mauricio Bernal, Crítica de 'Elizabeth Finch', de Julian Barnes: el esbozo permanente, El Periódico, 02/04/2023.

Pilar Rivero; Julián Pelegrín, Discurso de Juliano contra los cristianos, Biblioteca Virtual Cervantes, (Juliano el Emperador, Contra los galileos, 39 A-224 D (selección), traducción de José García Blanco y Pilar Jiménez Gazapo, Madrid, Biblioteca Clásica Gredos, 1981)