(L340) El petit Príncep (1943)

Antoine de Saint-Exupéry, El petit príncep (1943)

Com no comentar aquest meravellós conte de l’Antoine de Saint-Exupéry (1900-1944) que tants seguidors té arreu del món! Crec que és l’obra literària traduïda a més llengües, més de dues-centes cinquanta. Malgrat que l’argument és molt conegut us el torno a explicar.

Argument: a mil milles de cap regió habitada un pilot que ha caigut amb el seu avió es troba amb un jovenet que li demana que li dibuixi un be. Va ser així com va conèixer al petit Príncep que ve de l’espai. El seu planeta era amb prou feines més gran que una casa, prové de l’asteroide B612. “Les persones grans només s’interessen per les xifres” li diu el petit Príncep.

El narrador es torna a posar a dibuixar per ensenyar-nos el que ha vist. La seva darrera temptativa va ser a l’edat de sis anys quan va dibuixar una boa. El tercer dia va descobrir el drama dels baobabs. Al planteta del petit Príncep hi havia unes llavors terribles de baobabs. Per aquest motiu s’obliga regularment a arrancar-les perquè no rebentin el petit planeta.

Al petit Príncep li agraden les postes de sol i gràcies a la mida petita del seu planeta pot veure moltes. Està preocupat per si el be es menja l’única flor que hi ha al seu planteta. La flor és molt presumida, li demana aigua, un paravent, una campana de vidre per protegir-se del fred. La flor li diu que no l’ha va saber entendre, que era massa jove per saber-la estimar.

El petit Príncep decideix deixar el seu petit asteroide i visitar els propers. En el primer vivia un Rei. “Ah! Vet aquí un súbdit” va exclamar. El Rei volia que se li respectes l’autoritat. Era un monarca absolut. “A cadascú se li ha d’exigir el que cadascú pot oferir”. “És més difícil jutjar-se un mateix que jutjar els altres”. Al segon planeta hi vivia un vanitós. “Mira, la visita d’un admirador!” Perquè pels vanitosos els altres homes són admiradors. Al planeta següent hi vivia un bevedor. El quart planeta era el d’un home de negocis que compta estels i els posseeix. El cinquè està habitat per un fanal i un fanaler fidel que té la consigna d’apagar-los i encendre’ls. Al sisè planeta hi vivia un geògraf que escrivia uns llibres immensos però necessita exploradors per ampliar els seus coneixements. Li aconsella al petit Príncep que visiti el planeta Terra.

El setè planeta, doncs, fou la Terra. Arriba i no troba a ningú. Una serp li diu que està al desert. Es troba una flor, però ell busca als homes. Troba un jardí ple de roses quan ell es pensava que la seva era la única. Es posa a plorar i se li acosta una guineu que li explica que domesticar a algú vol dir crear lligams i així arribar a necessitar-se l’un a l’altre i ser únics al món. La guineu s’avorreix de caçar gallines i d’amagar-se dels caçadors. Li demana al petit Príncep que la domestiqui. Com es fa això? −li pregunta− Mirant-se un a l’altre a distància i sense parlar. “El llenguatge és una font de malentesos”. Quedaren cada dia a la mateixa hora. “Per començar a ser feliç i preparar el seu cor per la trobada calen ritus. Els ritus fan que uns dies no siguin iguals als altres”.

El petit Príncep compren que la seva rosa és única, perquè l’ha regat, cuidat i al final estimat. La guineu li diu que quan hagi de marxar li dirà un secret: “només s’hi veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls”. És el temps que has perdut amb la rosa, que la fa tant important. Et fas responsable per sempre d’allò que has domesticat.

El petit Príncep es troba amb un guardaagulles que dóna pas als trens. “No s’està mai content allà on s’és” diu el guardaagulles. Més endavant es troba amb el venedor de pastilles per treure la sed...

Comentari: El petit príncep, què és? Una història per a nens? Una història fantàstica? Una novel·la juvenil? Un conte filosòfic? Un missatge codificat? Una escriptura poètica? No és tan senzill com sembla respondre aquesta pregunta aparentment fàcil sense examinar primer la seva estructura.

La narració es realitza d'una manera senzilla però no simplista. Un to de nen sorgeix de l'ús d'un lèxic minimalista, que dóna la il·lusió d'un repertori per als nens, però les paraules, confereixen diferents nivells de lectura a la història. Els nens romanen en el sentit normal de les paraules i els adults percebent un lirisme que va més enllà.

Aquesta narració es divideix en 27 capítols de longituds desiguals, cadascuna de les quals té una gran coherència interna, però no necessàriament té relació amb el capítol anterior o següent. Això es deu a que cada capítol aborda un tema propi. És gairebé una faula o rondalla independent amb un valor simbòlic, al·legòric o metafòric propi.

El doble sentit de les paraules crea claus de redacció extraordinàriament poètiques, ja que trobem molts exemples en la literatura francesa. Per exemple, el vent es converteix en el llarg sagnat d'un violí per a Paul Verlaine o el càncer de pulmó d'un lliri d'aigua a Boris Vian. Aquí també, per comprendre el missatge, heu de fer saltar el codi que doni un nou sentit.

Reemplaça "ovelles" per "amistat", "serp" per "mort", "flor" per "amor" o "dona", segons correspongui, "baobab" per "conflicte", "guineu" per "saviesa", etc. i obtindreu una lectura completament diferent, segurament menys poètica, però molt més prometedora. És un missatge filosòfic adreçat a adults.

Aquí teniu una interpretació pels 27 capítols, que proposa Nastasia Buergo de la que he agafat prestada bona part de la seva saviesa i una petita part de la meva, perquè com diu ella “us disposeu de la manera que vulgueu”:

I. Quin és el significat del que veiem? Potser som massa cartesians i no hi ha prou poetes o artistes?

II. Estem sols en existència. el més important és trobar l'amistat que trenca aquesta solitud. A l’escola estudiem tot, ens entrenem en tot, excepte en l'art de ser amics. No necessitem una amistat que ens tregui la pell, temorosa o interessada. Però en tot cas, l'amistat serà el que nosaltres posem en ella.

III. L'amistat és un bé preciós, però no hauríeu d'intentar mantenir-ho solament per vosaltres mateixos; d'altra manera, el perdreu. Ha de ser permès evolucionar lliurement, sense restriccions.

IV. Hi ha massa persones que viuen en l'aparença i no en l'ésser.

V. Cal tenir cura de no permetre els conflictes que puguin destruir o minvar les nostres vides, les nostres amistats, els nostres amors, perquè els conflictes són com bombes de temps. Esclaten quan menys t’ho esperes.

VI. És necessari poder gaudir al mateix temps de plaers senzills i accessibles, sense esperar la “gran felicitat” que mai arribarà com cal, ni quan sigui necessari, si existeix. Aquests petits plaers poden animar les nostres vides grises i tristes donant-nos una mica de color.

VII. L'amor i l'amistat a vegades poden fer-se mal i hem de protegir-los. En general, mai no podem protegir-nos prou dels que estimem i d’allò que és important per a nosaltres.

VIII. Els homes no entenen la seva esposa. No hi ha res a entendre, sinó que només ens queda admirar-los i estimar-los.

IX. De vegades, malgrat l'amor, les parelles se separen i tornen a vagar en la seva solitud si no tenen amics.

X. Algunes persones tenen set de poder, mentre que només cal preocupar-se de ser just per a un mateix i per als altres, per exigir-los només el que poden donar.

XI. Algunes persones anhelen el seu reconeixement i es desprenen vanitat quan, en tot cas, no té cap sentit.

XII. Algunes persones tenen set de plaer, però hem de tenir cura de no enfonsar-se en l'addicció que condueix a la malenconia.

XIII. Algunes persones tenen set d'or i possessions materials, però els diners són inútils si no es fa res amb ells . Són un mitjà i no un objectiu en sí mateix.

XIV. Algunes persones tenen set de descans, són els treballadors. Només són intèrprets. La seva tasca és de vegades estúpida i el ritme infernal que se'ls imposa sovint és absurd. Però han de córrer, la seva vida depèn d'ella i la d'altres també.

XV. Algunes persones tenen set de coneixement, però el coneixement teòric desconnectat de la realitat de la vida de les persones és inútil.

XVI. La Terra es compon a tot arreu de les mateixes proporcions de persones que tenen set de poder, coneixement, diners, plaers, orgull i una gran majoria de pobres condemnats a treballar perquè la maquinaria funcioni.

XVII. La mort és la solució definitiva a tots els problemes. És el final del viatge.

XVIII. L'encreuament del desert pot ser llarg, per a la pèrdua d'un amic, fins a conèixer un de nou.

XIX. Quan es pren una certa alçada de mires, un s'adona que la humanitat no vola molt alt, que està mancada d'imaginació, d'atreviment i que segueix passivament el que fan els altres, perquè tots som gregaris.

XX. Tothom pensa que és extraordinari i no és res més que normal.

XXI. La vida té sentit, bellesa, interès només a través del vincle privilegiat que teixim amb un nombre limitat de persones. Fora aquest lligam, tot és igual. Però aquesta unió requereix atenció a cada moment perquè no es trenqui o no es descompongui.

XXII. Ens dirigim tot el temps. Anem massa ràpid, no sabem com mirar. Per tant, no sabem com crear lligams.

XXIII. La mecanització, els menjars preparats, el transport eficient, no ens fa guanyar res perquè el temps estalviat no es reinverteix en una vida extra amb vincles.

XXIV. Quan tot surt malament, quan estem a baix, hem de saber apreciar la riquesa que és saber que tenim als nostres éssers estimats.

XXV. Quan tingueu massa de tot, ja no podreu apreciar-ho. No és útil tenir-ho tot ara mateix. Necessitem temps per estimar i merèixer les coses que ens agraden.

XXVI. La mort d'aquests éssers estimats és només el final del cos. Continuen vivint en nosaltres aquells qui estimaven, en totes aquelles ocasions que pensem en ells després de la seva mort.

XXVII. L'amistat és més forta que l'amor? Pot l'amistat matar l'amor? O és l'amor més fort? És ell qui pot matar l'amistat? O poden l'amor i l'amistat conviure amb bona harmonia per sempre?

Continuem amb la pregunta: El petit príncep, què és? I si es tractava d'una filosofia de vida per a adults confeccionada en un conte del nens? I quina seria la filosofia de vida general de tot això? Per què Antoine de Saint-Exupéry mata el seu petit Príncep? 

I si ens preguntéssim? I si el petit príncep només fos una pregunta? I si el significat del petit Príncep fos respondre a la pregunta "Quin és el significat de la vida, quin sentit vols donar a la teva vida?"

Arribem al final del camí. El petit Príncep em va ensenyar que mai diem prou que els estimem a les persones i a les coses que estimem.

El petit príncep és més que un llibre infantil o juvenil. És tot un tractat d’ètica, de com viure i relacionar-se amb els demés explicat als nens i als adults. Aprofundeix en la importància i la necessitat que tenim dels altres. La solitud apareix com una cosa no desitjada. Com deia Aristòtil “sense amics ningú voldria viure encara que tingués totes les riqueses”. A més de tot això el llibre té una prosa magnífica, fluida, senzilla i alhora enriquidora. Sempre és un bon moment per tornar-lo a llegir. Cada nova lectura ens enriquirà i ens farà un mica més savis, i el que és més important, una mica més benvolents.

BIBLIOGRAFIA

Antonio Martínez Asensio, 'El principito', un clásico para niños y gente grande, Cadena Ser, 05/05/2024. (Afegit amb posterioritat).