(L107) Camí de Sirga (1988)


Jesús Moncada, Camí de Sirga (1988)

La mort prematura d’en Jesús Montcada (1941-2005) ens ha privat, segurament, de la maduresa d’un gran escriptor tal i com ho demostra la seva excel·lent novel·la Camí de Sirga (1988). Moncada va aconseguir amb aquesta obra fer un retrat d'una societat i una època determinades, a la vegada que, amb un to de fina sàtira, fer un judici de tota una població i una classe social.

Argument: la narració comença l'abril de 1970 amb la demolició de la primera casa de la vila, però a partir d'aquí, el narrador va fent constants retrocessos al passat (flash-backs), per explicar-nos històries relacionades amb els habitants d’una vila que mai no s’anomena en la novel·la pel seu nom real (Mequinensa).

Cronològicament la remuntada més llunyana arriba a la Guerra del Francès l’any 1808. Hi ha dos elements que ens la recorden: l’ullera de llarga vista amb la qual miren arribar el vaixell amb madamfransuà i el canó arrabassat als francesos, el qual tenen amagat.

El següent pas cronològic és la Guerra de Tetúan a l’any 1860 on l’Arquimedes va matar un moro i perdre una orella en la batalla.

La historia continuà a l'any 1914, l'Aleix de Segarra està retratant al Sr. Jaume de Torres, llavors apareix en Ramon Graells a la sala anunciant el naufragi del llaüt “El Ràpid”, en el qual ha mort en Josep Ibars, pare d'en Robert, que queda a càrrec de l'Arquimedes de Quintana. Un temps després d'aquest fet es reprèn el retrat d'en Jaume de Torres, quan de repent un tret travessa la finestra foradant el quadre que pintava l'Aleix, afortunadament no hi va haver cap ferit.

Amb l'atemptat de Sarajevo (28 de juny de 1914), que suposà l'inici de la Primera Guerra Mundial, comença una etapa de prosperitat econòmica per a la vila, ja que la demanda de carbó i lignit es veu incrementada considerablement, de la mateixa manera que la necessitat de construir llaüts. Però amb l'acabament de la guerra començà un període de crisi per a la vila.

L'any 1923, el general Primo de Rivera, dóna un cop d'estat contra el govern de Madrid, instaurant un règim dictatorial. Es decideix la construcció d'un pont sobre l'Ebre que serviria anys més tard (concretament al 1938) com a pas, camí de l'exili, d'una multitud de persones que fugiran de la invasió de les tropes franquistes. L'any 1925 es produeix al poble la gran manifestació dels minaires, que culminarà amb l’assassinat del sindicalista Arnau Terrer.

El 14 d'abril de 1931, mort de l'Arquimedes de Quintana, el mateix dia en que es proclamà la Segona República. Entre 1936 i 1939 es desenvolupa la Guerra Civil, que va seguida de la llarga etapa franquista. La narració arribà fins a 1971, any de l’enfonsament sota les aigües de l’antiga vila.

Els personatges: Els veritable protagonistes de la novel·la són el poble i el riu. Pel que fa als personatges de carn i ossos, enumeraré els principals:

La Carlota de Torres forma part de la classe alta, d’aquella burgesia propietària de mines i llaüts.

En Robert Ibars, més conegut com a Nelson, es un home que des de sempre ha estat íntimament lligat a la vida fluvial de la vila, fet que explica el seu gran coneixement del riu i dels llaüts.

El seu pare, Josep Ibars, ja era llaüter, precisament morí en un naufragi, deixant orfe en Robert de molt petit. És llavors quan va ser agafat sota la protecció de l’Arquimedes de Quintana.

El Sr. Jaume de Torres, pare de la Carlota: és un personatge que gaudeix de cert renom al poble. Es dedica a l'explotació minera, la qual cosa li reporta alts beneficis que li permeten mantenir el nivell de vida a què està acostumat. Sent una gran passió per les dones que el porta repetidament a l'adulteri (fet que pel que sembla és molt usual al poble).

L'Aleix de Segarra, un personatge que, tot i pertànyer a una família burgesa no realitza les activitats pròpies de la seva classe social, sinó que es dedica a pintar, ja siguin retrats, com el del Sr. Jaume de Torres, o les parets d'un convent amb murals eròtics, o a tocar el piano a l’Edèn.

L'Arquimedes de Quintana. És un home que es caracteritza per haver viscut nombroses aventures, entre les qual trobem, per exemple, la batalla de Tetúan. Es un líder natural, un home respectat a la vila.

L'Honorat del Rom. Es l'apotecari del poble, tal i com ja ho havia estat el seu pare. Es de les poques persones amb estudis al poble.

A més de tots aquests, trobem també una sèrie de personatges secundaris, com ara la Vídua de Salleres, contrapartida de poder amb la família Torres, el Pasqual Serafí, l’Atanasi Resurrecció o la Carmela entre d'altres.

Altres narracions recomanables del Jesús Moncada són: Històries de la mà esquerra (1981), El cafè de la granota (1985) i Calaveres atònites (1999).

CLUB DE LECTURA 18/09/2009

Cal destacar el tractament del temps, l’estructura de la novel·la, l’abundància de personatges, la varietat del català de la franja. Es una novel·la plena de símbols. És un mon que ja ha desaparegut. (Fanny)

Hi ha una mica de “realisme màgic” (fets reals que semblen inversemblants). Barreja de tragèdia i festa. (Rafael Recio).

Els fets no semblen forçats, estan molt ben introduïts. Els temes són tractats amb humor cosa que fa molt més agradable la seva lectura. Surten personatge de caire quasi mític com l’Arquimedes, el Nelson o el gegant Atanasi Resurrecció.

Els objectes: el mirall que es tranca i conté l’ànima del baró de Sassola antic esclavista, que dóna mal d’ull, la pintura foradada, etc. La presència de l’enterrament marcà molts capítols, la importància del dol, en moltes ocasions fingit. El riu com a personatge i ésser que es podria revelar contra el seu destí.

El narrador és un narrador que opina, cronista en tercera persona, entra i surt contínuament. La ironia continguda amb la qual està escrita la novel.la és magnífica. La història salta d’un lloc a un altre amb la velocitat del pensament dels protagonistes que la rememoren.

Comentarios

  1. Es podria parlar d'una realitat morta i oblidada de la vella ciutat de Mequinensa, colgada des de 1970, si no fos que continua vivint gràcies a Jesús Moncada que en va recuperar, a través de la seva obra, uns paisatges d'infantesa i joventut. Gràcies a la seva literatura ha conferit força i poder a tota aquella part del territori de la Franja de Ponent.
    Afegiria a les recomanacions "Estremida memòria" (1997)
    Odile

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

(L322) El testimonio de Yarfoz (1986)

(L116) La Regenta (1884) – 4.- Estructura, personajes y modo narrativo.

(G131) Restaurante Céleri (Barcelona)

Arcadi Espada entrevista a Castilla del Pino (2002)

(G48) La Dolceta (Lleida)