Joan Margarit a la Biblioteca d’Olesa (09/10/2012)

Ahir al vespre vam tenir la sort de rebre a la Biblioteca d’Olesa la visita del poeta Joan Margarit i Consarnau (Sanahüja, 1938). Va ser presentat per l’alcalde de la vila Salvador Prat i Asensi qui va explicar que representa per a ell la poesia i els poetes en català.

Joan Margarit ens va recitar els vells poemes de sempre, començant per quatre d’amor (Somni d'una nit d'estiu) i també uns quants del seu nou llibre que es publicarà el proper mes de novembre a l'Editorial Proa, Es perd el senyal. Després del recital es va obrir el torn a les preguntes i es aquí on el debat es va tornar molt interessant. Va parlar a instancies dels espectadors, de la seva relació amb la música (Jazz i poesia amb el Pere Rovira), de la importància de la cultura francesa per a la gent de la seva generació que sortia del gris franquisme (trens nocturns cap a París), del cantant Leo Ferré, del incomprensible i alhora magnífic poeta Paul Celan (La fuga de la mort). De les anècdotes entre el cantant Joaquin Sabina i el poeta Ángel González. De com les modes fan que en països anglosaxons poetes com T.S.Eliot i Ezra Pound eclipsin a altres potser millors com Thomas Hardy.

Continua responen a les preguntes i diferencia entre ser poeta i tenir un ofici. En un ofici, ja sigui fuster, paleta o metge es suposa que amb els anys se és millor fuster o millor metge que abans, però el poeta no, pot fer uns poemes excel·lents a la joventut i a la vellesa ser una perfecta nul·litat. Ser artista de qualsevol de les arts clàssiques és patir, no dóna la tranquil·litat de l’ofici. També diferencia l’ofici del “curro” que és treballar per un salari, quan més millor, sense que importi en que es treballa.

Els assistents li van preguntar si l’anècdota que explica en un poema del professor Bonaventura Bassegoda es veritat i diu que si. També li pregunten quin poema es millor si el rimat o el de vers lliure. Contesta, casi com si fos una classe magistral de literatura, que quan el poeta vol dir coses complexes la rima no és suficient. Cita com a exemple a Homer i la seva Iliada on no apareix cap rima, però si un ritme. També diu recordant la peripècia de l’Anàbasi de Xenofont que ell, com aquells grecs perduts en la immensitat de Pèrsia, solament vol tornar a casa. Li demano si podria acabar recitant el poema La llibertat i hi accedeix.

SONET A DUES CIUTATS

Hôtel de l'Avenir, l'última nit:

París ens mostra el seu capvespre als vidres.

Quina sort acostar-se amb un somrís

als seixanta anys, la Porta de les Liles.

Quina sort no haver estat un home trist,

ni tu una dona trista. Les ferides

ens han anat fent durs i compassius.

Quina sort aquest fill. Les dues filles.

Quina sort poder veure rere els vidres

una ciutat que no existeix, la nostra:

Ferré canta Verlaine, la pluja posa

reflexos roigs i negres a la nit.

Roig per haver nascut a Barcelona,

negre pels trens nocturns cap a París.

NO LLENCIS LES CARTES D’AMOR

Elles no t’abandonaran.

Passarà el temps, s’esborrarà el desig

-aquesta fletxa d’ombra-

i els rostres sensuals, intel·ligents, bellíssims,

s’ocultaran en un mirall dins teu.

Cauran els anys i avorriràs els llibres.

Davallaràs encara,

i perdràs, fins i tot, la poesia.

El soroll fred de la ciutat als vidres

anirà esdevenint l’única música,

i les cartes d’amor que hauràs guardat

la teva última literatura.

LA LLIBERTAT

La llibertat és la raó de viure,

dèiem, somniadors, d’estudiants.

És la raó dels vells, matisem ara,

la seva única esperança escèptica.

La llibertat és un estrany viatge.

Va començar en les places

de toros amb cadires a la sorra

en les primeres eleccions.

És el perill, de matinada, al metro,

són els diaris al final del dia.

La llibertat és fer l’amor als parcs.

La llibertat són els infants jugant

al fossat del castell de Montjuïc.

És morir lliure. Són les guerres mèdiques.

Les paraules República i Civil.

Un rei sortint en tren cap a l’exili.

La llibertat és una llibreria.

Anar indocumentat.

Les cançons prohibides.

Una forma d’amor, la llibertat.