València en tres cançons (2016)


Les vacances algunes vegades em posen melancòlic però també em donen temps lliure per pensar. Se m’ha ocorregut explicar-vos València en tres cançons: una de Raimon, una altra de Juli Balanzà (alies Julio Bustamante) i per últim una del malaurat Ovidi Montllor, que en seran les protagonistes juntament amb els versos del poeta Vicent Andrés Estellés (Burjassot 1924- València 1993).

L’olor a tarongina, les orxates amb fartons, el bullici dels seus carrers, els mercats acolorits i plens de productes de l’horta propera, el barri del Cabanyal, la platja de la Malva-rosa, la llum de la mediterrània a través dels quadres de Sorolla, la casa museu de Blasco Ibáñez, i tantes altres coses que em retornen a la memòria.

No puc deixar de lloar la seva excel·lent cuina que mostra la vitalitat creativa dels seus xefs: Ricard Camarena, Quique Dacosta, Jorge de Andrés, Bernd H. Knöller. 

Desitjo que aquesta petita incursió musical i sentimental us faci venir ganes de visitar la capital del Túria.

Raimon (Xàtiva, 1940) – He passejat per València sol (2011)


Juli Balanzà (València- 1951) – València no s’acaba mai (2012)


Ovidi Motllor (Alcoi 1942- Barcelona 1995) – Els amants (1971)


Lletra

La carn vol carn (Ausiàs March)

No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor es un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les “Rimas” de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.


Comentarios

  1. Muy buena selección, Tomás. La de Bustamante no la conocía.

    Un abrazo,
    Adelaida

    PD: estoy leyendo tu libro y me está gustando mucho. Lo que pasa es que comparte mi tiempo de lectura con algún otro que me viene obligado por el Club de lectura de la biblioteca.

    ResponderEliminar
  2. "Quina tria excel.lent has fet de cadascun dels cantors i autors per explicar-nos València. Amb ganes de tornar-hi i perdre'm pels seus carrers"

    Una gran abraçada, guapu,

    Odile

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

(L56) Las afinidades electivas (1809)

(L111) El mundo de ayer. Memorias de un europeo (1942)

(L455) El rostro oculto de la mente (1967)