(L37) Tu rostro mañana (2002-2007)


Javier Marías, Tu rostro mañana (2002-2007)

1 Fiebre y lanza (2002)

A l’any 2002 surt publicat el primer volum de la trilogia Tu rostro mañana amb el subtítol Fiebre y lanza: “No debería uno contar nunca nada” Així s’inicia aquest primer volum on el narrador de la història, Jacques Deza, amb un do força peculiar, pot esbrinar de què són capaços els individus amb independència de les seves circumstàncies; pot conèixer avui els rostres de demà com si es tractés d’un intèrpret o bé d’un traductor de vides.

Els que hagin llegit anteriors publicacions d’aquest autor, reconeixeran de seguida el seu estil a l’hora de relatar, la riquesa del llenguatge i romandran immersos en l’atractiva prosa d’en Javier Marías. El fet de retrobar-te, en el decurs de la trilogia, amb més d’un personatge que ja ens va donar a conèixer a Todas las almas (1989), permet eixamplar l’ampli ventall de personatges que van apareixen, alhora que et sedueix per rellegir de nou l’obra amb la qual i sota el meu entendre es va donar a conèixer a bastament. (Després arribarien Corazón tan blanco (1992) i Mañana en la batalla piensa en mi (1994).

“Es muy delgada la línea que separa los hechos de las figuraciones, y aun los deseos de sus cumplimientos, y lo ficticio de lo acaecido, porque en realidad las figuraciones ya son hechos, y los deseos su cumplimiento, y lo ficticio acaece, aunque nada de esto sea así para el sentido común ni para las leyes, que por ejemplo establecen una abismal diferencia entre la intención y el delito, o entre su comisión y su tentativa.”

He cregut necessari fer aquest incís ja que en aquest primer subtítol l’acció del protagonista parteix del moment en què acaba de separar-se de la seva dona i retorna a Anglaterra, on d’antuvi havia impartit classes a la Universitat d’Òxford, és contractat pel Servei Secret britànic mitjançant un grup sense nom que havia actuat a la Segona Guerra Mundial el qual en l’actualitat funciona sota diferents auspicis.

2 Baile y sueño”(2004)

“Ojalá nunca nadie nos pidiera nada, ni casi nos preguntara, ningún consejo ni favor ni préstamo, ni el de la atención siquiera”. Així comença el segon volum d’aquesta trilogia. Marías hi insereix un munt d’històries i reflexions amb tres leitmotiv: el temps, la violència i la por. La violència es fa present en aquesta novel·la, on es deixa entreveure la crítica que en fa l’autor dels mitjans de comunicació i la seva responsabilitat davant la insensibilitat de l’ésser humà avesat a uns índexs de violència que aquests ens fan arribar en forma televisada o cinematogràfica.

L’autor en aquesta novel·la ve a dir-nos que no tot s’ha d’explicar; si no hi hagués secrets la convivència seria impossible, però tampoc obvia certs tipus de silenci els quals no s’haurien de produir. És fàcil que la maldat s’imposi, només cal que els homes bons no facin res o es mantinguin en silenci; la por ens converteix en obedients i submisos, és la força més gran de l’existència.

A Fiebre y lanza ja he destacat la relació de l’activitat del narrador com a espia i informant (que alhora i en el seu moment també va ser espiat i informat per un altre), i no per casualitat reapareix a Baile y sueño aquell informe sobre Jacques Deza que ell mateix analitza; o de l’home que observa sense ser vist i que intenta trobar un sentit per a allò que encara no és, ja que l’objectiu del grup segueix sent anar a la recerca d’empremtes llunyanes de les persones entrevistades per conèixer-ne llur fons.

En aquest segon volum hom s’endinsa més en la crucial trama de la història iniciada a Fiebre y lanza; i per tant, se’t fa més interessant que l’anterior, a la vegada que deixa oberts una colla d’interrogants que es veuran resolts en el tercer volum.

3 Veneno y sombra y adiós (2007)

“Uno no lo desea, pero prefiere siempre que muera el que está a su lado”. Així s’inicia l’última i més extensa de les tres novel·les que conclouen Tu rostro mañana. Com ens té acostumats Javier Marías en tota la relació d’obres publicades amb anterioritat, una vegada més resol magistralment cadascun dels molts entrellats que restaven oberts en les dues anteriors publicacions. Aquest és el motiu pel qual hom queda més complagut i satisfet de la seva lectura.

En aquesta novel·la el protagonista acaba a la fi per conèixer les veritables cares dels qui l’envolten, i alhora també la de sí mateix. Els passatges més estranys i treballats, al meu entendre, són la tornada del narrador i protagonista a la seva llar madrilenya i la relació que manté amb la seva exdona; el tens capítol on aconsegueix venjar-se del seu rival i, en particular, ressaltar les dues converses que manté amb el seu pare, gran i malalt, poc abans de morir.

El gran atractiu d’aquesta història apassionant rau en que la trama que envolta els seus protagonistes són fruit de l’imaginari de l’escriptor on també es mesclen vivències pròpies, podríem esmentar-ho com “autoficció”, (per exemple, la figura del pare i l’autenticitat d’algunes converses que ambdós mantenen amb el transfons de la guerra civil espanyola; o bé la realitat viscuda en el decurs d’uns anys de la seva vida quan va exercir de professor de literatura espanyola a la Universitat d’Òxford; i també la referència a determinats personatges que han anat apareixent consecutivament en les seves obres), i que permet afirmar que la seva literatura es desenvolupa entre la ficció i la història.

Els lectors fidels a Javier Marías gaudiran un cop més, a l’igual que ho han fet amb anterioritat, amb la lectura d’aquesta trilogia que recomano ferventment. No podran evitar subratllar frases i paràgrafs que et conviden a la reflexió. Ens endinsem de nou en un terreny amb un estil peculiar i previsible; fruïm de la gran riquesa de la seva prosa que ens és familiar als seus seguidors i que l’ha convertit en un dels escriptors més destacats i representatius de la literatura en castellà de finals i començaments de segle.

“Cabe la posibilidad de que no se nos ponga a prueba, lo cual nos permite pensar que nosotros no delataríamos, no mataríamos, no traicionaríamos. Nadie conoce bien su rostro de hoy y mucho menos el de mañana.”

Odile Laguarda i Panadès

Comentarios

  1. Recomiendo, a parte de la lectura de sus libros, la colaboración que hace en El País Semanal. Tiene un tono irónico y punzante que no gusta a todo el mundo.

    Aurelio Hidalgo

    ResponderEliminar
  2. Jo personalment soc més lectora dels seus articles al PS que dels seus llibres, potser pel seu to irònic i més àgil que els seus llibres, aquets se’n fan més feixucs.

    Maite Fàbregas

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

(L322) El testimonio de Yarfoz (1986)

(L116) La Regenta (1884) – 4.- Estructura, personajes y modo narrativo.

(G131) Restaurante Céleri (Barcelona)

Arcadi Espada entrevista a Castilla del Pino (2002)

(G48) La Dolceta (Lleida)