(M5) Serguei Rakhmàninov


Serguei Rakhmàninov, Concert núm. 3 en re menor

Hola companys, durant una llarga temporada he estat apartada de la vostra, sempre grata i enriquidora, companyia. Ara més recuperada m'agradaria fer una aportació de nou al blog amb el Concert que l'Auditori va celebrar el passat 22 de febrer, a càrrec de la OCB, actuant com a solista el pianista Nicolai Lugansky amb la interpretació del Concert núm. 3 en re menor de Serguei V. Rakhmàninov. Amb aquesta explicació, desitjo motivar-vos a escoltar-lo i gaudir d'un bon moment.

Durant el canvi de segle XIX al XX Rússia comptava amb molt bona salut musical des del punt de vista creatiu. Si les obres de Txaikovski ja sonaven a la majoria d'auditoris d'Europa, les d'A. Borodín o les de N. Rimski-Kórsakov s'anaven introduint progressivament en el panorama internacional amb una música que defensava amb fervor l'estètica nacionalista. D'altra banda, A. Skriabin i I. Stravinsky, dos autors que pels vols de 1900 assolien la seva maduresa com a artistes, s'anaven llaurant la seva pròpia parcel·la en el circuit musical de l'època amb personalitats acusades i ben diferenciades.

L'altre gran compositor rus que va conquerir el mercat internacional d'aquell convuls canvi de segle va ser, Serguei V. Rakhmàninov (1873-1943), un artista que, en la seva vessant creativa, es va quedar fondejat en la tradició anterior. Va voler estirar el romanticisme fins a les màximes conseqüències, resistint-se a adscriure's a les noves tendències que s'encetaven a començament del segle XX. Les convencions tonals del XIX, serien la base del seu ideari estilístic, això sí, sempre modelades pel seu impetuós geni creatiu, l’identitat del qual aconseguí que el rostre del moviment romàntic adquirís una dimensió, potser un xic passada de moda, però amb una expressivitat tan innovadora que el públic no s'hi va poder resistir "Potser sento que el tipus de música que m'agradaria escriure no és el mateix que s'accepta avui en dia", apuntaria Rakhmàninov referint-se a la seva escassa producció. Era cert; la seva ànima romàntica discrepava dels nous corrents musicals i potser per això va focalitzar la seva energia, bàsicament, en la producció pianística, un terreny que dominava més bé que cap altra. En aquest sentit, va compondre algunes de les obres cabdals de la història del piano.

El seu Concert per piano i orquestra núm. 3 en re menor és, juntament amb els altres concerts per al mateix instrument, una de les seves creacions més divulgades i una de les peces pianístiques de més dificultat de la història, l'execució del qual és tot un repte per a qualsevol intèrpret. Va ser concebut l'any 1909 i l'estrenà el mateix Rakhmàninov aquell mateix any a Nova York com a carta de presentació de la seva primer gira nord-americana.

En quant a l'estructura, potser és el més sòlid dels quatre concerts per a piano que va compondre; reflecteix les característiques essencials de l'estudi del compositor i està dividit en tres extensos moviments separats per fronteres tan suaus com merament formals. Ja des de les primeres notes s'edifica el bellíssim tema principal que dominarà tot el concert i que es desenvoluparà immers en un mar de textures fermes, la regularitat rítmica de les quals està injectada d'una gran envergadura climàtica i d'una orquestració rica, sedosa i d'extrema generositat sonora que donen a l'obra una estructura de dimensions simfòniques.

La malenconia exaltada que resideix en moltes de les obres de Rakhmàninov domina les melodies d'aquest tercer concert amb especial magnitud, i és aquesta tristesa apassionada la clau que fa obrir les papil·les emocionals de l’oient gairebé sense adonar-se'n i de manera automàtica. Després de l’estrena, el compositor no tornaria a executar aquest concert fins als seus últims anys de vida, confiant la seva interpretació a altres grans i aleshores joves genis del teclat de l'època.

ROSA SANROMÀ

Comentarios

Entradas populares de este blog

(L116) La Regenta (1884) – 4.- Estructura, personajes y modo narrativo.

Entrevista a Emmanuel Carrère en La Pedrera de Barcelona (13/11/2017)

(L332) La familia de Pascual Duarte (1942)

(L199) El perquè de tot plegat (1993)

(L35) Los ensayos (1595) - (2) Contexto histórico