(L255) Es perd el senyal (2012)


Joan Margarit, Es perd el senyal (2012)

Avui us presentem el penúltim llibre del poeta Joan Margarit (Sanaüja de Segarra, 1938). D’aquest poeta hem parlat i comentat vàries de les seves obres al blog des de ja fa uns anys. El llibre es titula Es perd el senyal (2012) i que millor que les paraules del propi poeta per explicar-nos que ens vol dir:

«El llibre té tres línies: l’autobiogràfica, que parla del passat; l’altra és la de la poesia civil, i l’altra són poemes generals de tots tipus. Aquestes tres línies estan trenades i hi ha poemes que pertanyen a dues línies, o a totes tres. La poesia, un dels grans avantatges que té, és que s’ha de llegir i s’ha d’escriure de forma aliena als tòpics. La poesia ha de ser un gran destructor de tòpics. Què és un tòpic? És una cosa que, a còpia de repetir-la, es converteix en una veritat quan no ho és, és una mentida. Per exemple el primer poema del llibre Es perd el senyal. El que et ve a dir és que a certa edat es comencen a perdre molts senyals: s’han mort els amics, s’han mort els pares... Això no és ser optimista ni pessimista. Després dic, quan arribo a la meitat del poema, que estic en un moment sense esperances. Llavors algú pot pensar: aquest home és un pessimista. Però no, és un optimista. Per fi m’he tret de damunt les esperances. L’esperança és una pastanaga. Ha estat la pastanaga que m’ha fet córrer fins aquí i ara ja n’hi ha prou de pastanagues, ara vull viure el present».1

«La veritat és l’objectiu profund de la poesia. Per això, la poesia que s’ha llegit, com la musica que s’ha escoltat, són alguns elements, i segurament no els menys importants, dels que intervenen per conformar aquesta essència. Perquè la poesia és una eina de gestió del dolor i la felicitat, sobretot els seus vessants ja domèstic, la tristesa i l’alegria, una gestió de la qual depèn el que es guarda de la vida passada. Aquesta essència és l’objecte dels poemes d’aquest llibre».2

«Sento que vinc d’un temps marcat, sobretot, per la por del final de la guerra civil, pel silenci de les execucions i la presó amb les quals els vencedors van exercir la seva venjança. Amb la gent gran de casa vetllant perquè no passés fred, perquè no passés gana. D’allí vénen les meves Cases de Misericòrdia. El sentit últim de cada poema. Però m’adono que, per comprendre el que va representar l’avia per al començament de la meva vida he hagut de poder-ho comparar amb el que va representar molt més tard per a mi la vida de la meva filla Joana i la seva mort».3

A la pregunta de per què es llegeix tan poca poesia? Joan Margarit contesta que «Doncs perquè la poesia et dóna més, però amb més esforç».

Es perd el senyal

No tinguis pietat del que has estat,
perquè la pietat és massa breu:
no dóna temps a construir-hi res.
De nit, en un petit aeroport,
veus com un avió s’està enlairant.
Va perdent-se el senyal.
Sents el convenciment que estàs vivint
uns anys sense esperances que ja són
els més feliços de la teva vida.
Hi ha una altra poesia, hi serà sempre,
com hi ha una altra música.
La de Beethoven sord. Quan es perd el senyal.

Gent a la platja

La dona aparca el cotxe a un carrer vora la sorra.
Baixa i, a poc a poc, treu i desplega
la cadira de rodes. Després, agafa el noi,
l’asseu i li col·loca bé les cames.
S’aparta uns quants cabells que li van a la cara,
i, sentint com li oneja la faldilla,
va empenyent la cadira cap al mar.
Entra a la platja pels taulons de fusta,
però els taulons s’aturen a uns quants metres de l’aigua.
A prop, el socorrista mira el mar.
La dona aixeca el noi: l’agafa
per sota els braços i, d’esquena a l’aigua,
camina arrossegant-lo mentre els peus
van deixant dos solcs tristos en la sorra.
L’ha dut fins a on arriben les onades,
l’ha deixat a la sorra i torna enrere
a buscar el para-sol i la cadira.

Els últims metres. Sempre falten
els maleïts, terribles últims metres.
Són aquests els que et trencaran el cor.
No hi ha amor en la sorra. Ni en el sol.
Ni en els taulons de fusta, ni en els ulls
del socorrista, ni en el mar. L’amor
són aquest últims metres. La seva soledat.

NOTES:

1.- Neus Martí Llurba, Entrevista a Joan Margarit, Suplement Dominical Segre, 23 de desembre de 2012.

2.- Joan Margarit, Es perd el senyal, Proa, Barcelona, 2012, pàg. 91.

3.- Ibídem, pàg. 92.

Comentarios

Entradas populares de este blog

(L321) Un largo sábado (2015)

(G48) La Dolceta (Lleida)

(G131) Restaurante Céleri (Barcelona)

Arcadi Espada entrevista a Castilla del Pino (2002)

(L116) La Regenta (1884) – 4.- Estructura, personajes y modo narrativo.