(L261) El caça Zero (1996)

Pascale Roze, El caça Zero (1996)

Pascale Roze va néixer al Vietnam l’any 1954. El seu pare era un oficial de la Marina y la mare era filla d’una família establerta amb el comerç amb la península d’Indoxina. El seu avi també va viure a la Cotxinxina i va ser batlle de Cholón.

Pascal va estudiar literatura a França, també teatre. De 1983 fins a 1993 va treballar amb el director Gabriel Garran al Théâtre de la Commune com a responsable de promoure el repertori francès. Va publica un llibre de comtes a l’any 1994 titulat Històries pertorbadores. Amb la seva primera novel·la El caça Zero va obtenir el prestigiós premi Goncourt de l’any 1996. Sent la influencia de Marguerite Duras, els seus temes d’inspiració són el xoc entre el destí personal i la història.

Argument: Laura Carlon, orfe de pare ens explica la seva infantesa amb una mare neurastènica, criada per una àvia dura i excessivament forta. Per la nit li llegeix contes sobre les fades i la cabra del senyor Seguin. Fan les vacances al poble de Fécamp. L’avi té una salut molt delicada perquè l’havien gasat a la guerra del catorze; té tres passions: les matemàtiques, l’astronomia i la pesca del bacallà als bans de Terranova.

A l’escola Laura era maldestra i esquerpa, no se li apropa ningú, fins que coneix a la Nathalie, viva i alegre. La seva amiga la impulsa a preguntar als avis on i com va morir el seu pare. En els llibres descobreixen els atacs dels kamikaze amb els seus caces Mitsubishi Zero que inutilitzen el cuirassat Maryland el 7 d’abril de 1945. En aquesta batalla és on va morir el seu pare.

La mare de la Laura torna a sortir y a beure. La família està destrossada. La seva amiga Nathalie marxà amb els seus pares al Marroc. La seva amiga li envia el llibre Moriré a Okinawa d’un kamikaze anomenat Tsurukawa Oshi.

El fet de la mort del pare solca tota la novel·la: “A l'alba, quan el sol encara no s'ha alçat, el caçador -el caça- es posa en camí. Tot de negre, amb la seva càrrega mortal enganxada al ventre, engega. El ronc del motor s'alça en el silenci de l'albada. L'hèlix comença a girar. L'avió, amb els llums apagats, agafa embranzida, roda per la pista, aixeca el morro, comença l'ascensió. Amb un ritme regular, puja fins als cinc mil metres, i allà s'estabilitza. Ja és de dia. Des de la mar, des del cel, des dels quatre racons de l'horitzó, el caçador -el caça- està a la vista. Em dic Laura Carlson. Vaig néixer el 10 de gener de 1944 a Nova York. El meu pare va morir el 7 d'abril de 1945 a Okinawa.

Només tinc dues fotos d'ell. En una, se'l veu dret, en posició de ferms, al costat dels seus homes, a la coberta del Maryland. El seu rostre és hieràtic, impassible, immobilitzat en l'obediència, com si anés ja camí de la mort. A l'altra, agafa la mare per la cintura al Central Park. Fa sol, somriu. La mare també somriu. Jo no en sé res, d'Amèrica. Quan la mare va tornar a França, jo encara no tenia dos anys”.¹

La presència del passat, la mort, la bogeria, potser simbolitzada pel soroll del caça es una barreja entre el naturalisme i l’al·legoria, la raó i la desraó amb un virtuosisme poc comú per a una primera obra. Cada paraula és útil, cada frase ens lliga i ens aporta més intriga, afegeix misteri. L’autora es fa molt clara, diu molt sense explicitar les coses romanent enigmàtica.

Al ser una novel·la curta l’autora ha d’elegir els moments més importants de la vida de la protagonista. Ha sigut una noia sense amor a la infantessa. És bona en matemàtiques on no necessita els sentiments per desenvolupar-se. La concisió per explicar en pocs trets els caràcters dels personatges esta molt ben assolida. Es deixa llegí amb gust.

NOTES:

1.- Pascal Roze, El caça Zero, Columna, Barcelona, 1997, p. 9.