(L284) Vostè ja ho entendrà (2006)


Claudio Magris, Vostè ja ho entendrà (2006)

Aquest breu relat que té just seixanta pàgines i que us porto avui posseeix una bellesa i una profunditat que fan que valgui la pena dedicar-li un breu comentari. De Claudio Magris (Triestre, 1939) no us hem parlat encara, però si de la seva difunta dona, l’escriptora nascuda al Fiume, Marisa Madieri (1938-1996).

Vostè ja ho entendrà es tracta d’un monòleg ideat per representar-se a l’escenari sobre una versió contemporània del mite d’Orfeu i Eurídice.

El protagonista es lamenta que té la dona a la casa de Repòs, que es troba sol. És un poeta a qui li falta la seva inspiració. La narradora és la seva dona qui l’esporga els poemes aconseguint que el que quedi sigui prou bo. Ella a més el portava, segons ens diu, net i polit, ara amb l’excusa del dol deu portar les ungles negres, sense afaitar, i el llit sense fer. El considera un neuròtic: “És bonic que t’estimi un neuròtic, dóna seguretat”.1

Ella diu que li va ensenyar tot, no només l’amor, sinó a perdre la por. Es dirigeix en la seva conversa al Sr. President de la Institució. Recorda quan el seu marit va fer el servei militar d’escrivent “la poesia igual que l’amor no es mai teva, sinó que és de tothom”. (...) “el món és un hotel de pas, un paradís, cap fiblada al cor, cap adéu. I en canvi, fins en el costum més gastat, en el vici més brut, aquella punxada d’amor, aquells ulls estrangers i perduts que per un instant diuen tot el que manca... La felicitat, el buit, la catàstrofe, la plenitud insostenible d’estar junts...”2

Ella faula sobre el permís que li han concedit al marit poeta per venir a veure-la: “No, no venia per salvar-me, sinó per ser salvat”.3 “Però jo sabia, sentia, que aviat sortiria i estaria en el seus braços, amb la seva boca sobre la meva, les seves mans sobre els meus pits ensonyats, sobre el meu sexe desmemoriat que començava a recordar, a despertar-se, de la font eixuta en tornava a rajar un fil d’aigua. Em semblava que sentia la seva mà de nit agafant la meva, com sempre, en les aigües clares i profundes del son,”4

La seva prosa és una prosa poètica que està magníficament traduïda per l’Anna Casassas i amb la que ens sembla escoltar el dialecte triestí. El relat esdevé un llarg al·legat que, seguint les petjades del mite clàssic, ens explica un tràgic amor total en el qual inevitablement hi ha ressons de l'autobiografia del propi autor. Mite, fabulació i experiència personal d’una gran bellesa.

D’altres obres recomanables de Magris són Danubi (1986) i Microcosmos (1997).

NOTES:

1. Claudio Magris, Vostè ja ho entendrà, Edicions de 1984, Barcelona, 2007, p. 20.

2. Ibídem, pp. 34-35.

3. Ibídem, p. 42.

4. Ibídem, p. 47.

Comentarios

Entradas populares de este blog

(L116) La Regenta (1884) – 4.- Estructura, personajes y modo narrativo.

(L332) La familia de Pascual Duarte (1942)

Desè Aniversari de "Elsurcodeltiempo".

(L199) El perquè de tot plegat (1993)

(L35) Los ensayos (1595) - (2) Contexto histórico