(L346) Llibre de meravelles (1971)
Vicent Andrés Estellés, Llibre de meravelles
(1971)
Aquest poeta valencià en llengua catalana potser és al meu entendre dels més importants i crec
que el podríem comparar amb Ausiàs March, Joan Roís de Corella o Salvador
Espriu. Avui us porto el seu superventes Llibre
de meravelles (1971). Aprofito així per commemorar el 25è aniversari de la seva mort.
Vicent
Andrés Estellés (1924-1993) va
néixer a Burjassot, era periodista i gràcies a un jubilació prematura va poder
dedicar-se plenament a la poesia. Les coses que ens passen, sense voler
nosaltres, no sempre són dolentes encara que un principi ho puguin semblar.
La originalitat de la seva poesia i del seus temes: la mort, la
quotidianitat, l’amor, l’erotisme no refinat sinó una mica groller i afermat a
la terra, la fam, l’opressió política; fan que hagi agafat un lloc predominant i
senyer entre aquells que estimem la poesia i la llengua catalana en totes les
seves variants.
Estellés és un dels poetes més musicats en la llengua catalana, i és Ovidi Montllor (1942-1995) qui més l'ha recitat i cantat: seues són les adaptacions
d'El vi, Prediccions i conformitats, Els
amants, Una escala qualsevol, El ball, M'aclame a tu i el Coral romput sencer.
SELECCIÓ
Un entre tants.
Si l’amor rebentava les venes,
si l’amor, si la por, si les penes,
ja ni lliris, ni nards, ni assutzenes.
Un entre tants.
Si l’amor era gràcil com l’ala.
si la vida era bona, era mala,
si el sospir, si el sonet, si la bala.
Un entre tants.
Un entre tants com es moren d’amor.
Un entre tants com foraden la nit.
Un entre tants com carreguen els morts.
Un entre tants.
Demà serà una cançó
Animal de records, lent i trist animal,
ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols recordes
haver viscut alguna volta en alguna banda.
Felicitat suprema, l’hora d’escriure els versos.
...
Animal de records, lent i trist animal,
ara evoques i penses la carn fresca i suau
per on les teues mans o els teus besos anaven,
la glòria d’unes teles alegres i lleugeres,
els cavallons de teules rovellades, entre unes teules.
Animal de records, lent i trist animal.
ELS AMANTS
La carn vol carn
(Ausiàs March)
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor es un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas
de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.
TESTAMENT MURAL
...de la mellor que mai vestís
camisa
Jordi de Sant Jordi
El teu nom i el meu nom, escrits en la paret,
en aquella paret plena de cors i rúbriques,
en aquella paret de voluntats darreres,
mentre s'agonitzava de l'amor o la pena;
en aquella paret de la fosca escaleta,
entre paraules tendres i paraules obscenes,
paraules que parlaven d'un amor invencible,
paraules que parlaven d'un record de carn viva,
paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals,
i la pornografia delirant d'uns dibuixos,
en una convivència que m'agrada pensar.
En aquella paret suada dels amants,
amarada d'amors com un dur matalàs,
en aquella paret de friccions ardentes.
El teu nom i el meu nom feroçment enllaçats
quan també s'enllaçaven les nostres cames, fosca
escaleta que evoque i que no diré on és,
encara que em torturen, encara que em degollen.
El teu nom i el meu nom, ardents, en un arrap
sobre els algeps suats de la paret aquella.
El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles,
arrapats en la bruta paret de l'escaleta,
amb una voluntat de viure, de perviure,
amb una agonitzant cal·ligrafia dura,
entre coses obscenes i coses delicades,
exclamacions brutals d'un sexe poderós,
notacions ingènues de quadern escolar,
notes sobre la marxa dels esdeveniments,
aquell luxe d'autògrafs autèntics i primaris.
El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats,
aquell amor, l'amor, amor d'ungles i dents.
I com a regal últim ...
I com a regal últim ...
ASSUMIRÀS la veu d’un poble,
i serà la veu del
teu poble,
i seràs, per a
sempre, poble,
i patiràs, i
esperaràs,
i aniràs sempre
entre la pols,
et seguirà una
polseguera.
I tindràs fam i
tindràs set,
no podràs escriure
els poemes
i callaràs tota la
nit
mentre dormen les
teues gents,
i tu sols estaràs
despert,
i tu estaràs
despert per tots.
No t’han parit per
a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit
del teu poble.
Tu seràs la paraula
viva,
la paraula viva i
amarga.
Ja no existiran les
paraules,
sinó l’home
assumint la pena
del seu poble, i és
un silenci.
Deixaràs de comptar
les síl·labes,
de fer-te el nus de
la corbata:
seràs un poble,
caminant
entre una amarga
polseguera,
vida amunt i
nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però,
silenci.
Car diràs la
paraula justa,
la diràs en el
moment just.
No diràs la teua
paraula
amb voluntat
d’antologia,
car la diràs
honestament,
iradament, sense
pensar
en ninguna
posteritat,
com no siga la del
teu poble.
Potser et maten o
potser
se’n riguen, potser
et delaten;
tot això són
banalitats.
Allò que val és la
consciència
de no ser res si no
s’és poble.
I tu, greument, has
escollit.
Després del teu
silenci estricte,
camines
decididament.
Comentarios
Publicar un comentario