(M2) Simfonia núm. 3 de Ludwig van Beethoven

Ludwig van Beethoven, Simfonia núm. 3 en Mi bemoll major Op. 55

De nou un tema musical em fa treure el cap en aquest blog, es tracta de l’Heroica de Beethoven, que el passar 24 de febrer va oferir l’OBC a l’Auditori de Barcelona.

Vaig gaudir un cop més davant d’una obra colossal, es tracta de la Tercera simfonia que ja no combrega amb els esquemes de la simfonia clàssica. Que marca una mena de línia divisòria entre les simfonies anteriors i les posteriors. Que obre el camí lliure cap al romanticisme. Una fita en la història de la música que parla de la suprema i profunda renovació de l’energia que va experimentar l’ésser artístic més profund de Beethoven després del període de depressió que va travessar l’any 1802.

La obra respecta la forma de la simfonia clàssica. Quatre moviments. Els violoncels, amb les violes i els segons violins exposen les notes del famós acord inicial. El tema és repetit pel corn, un instrument clau en l’obra que va prenen protagonisme al llar dels quatre moviments. L’oboè introdueix una atmosfera tràgica donen pas les a la marxa fúnebre, originàriament marxa triomfal.

Aquesta simfonia va ser escrita entre els anys 1803 i 1804, es va estrenar públicament el 7 d’abril de 1805 al Teatre de Viena. La gestació va ser llarguíssima, ja que els primer esbossos daten de l’estiu del 1802. La crítica de la capital austríaca d’aquella època va acollir l’obra amb duresa i li va dedicar qualificatius com ara avorridíssima, interminable i seca entre altres. Però el temps es va encarregar de situar aquesta composició al seu lloc i convertir-la en llegenda. És prou coneguda la història de la dedicatòria, inicialment pensada per a Napoleó i després modificada quan Beethoven va quedar defraudat per les maneres i els fets de l’emperador autocoronat. No obstant això, tot i que en la història ha quedat oficialment dedicada al príncep Joseph Maximilian von Lobkowitz, sembla innegable que la Tercera simfonia es va concebre com a acte d’homenatge al seu primer destinatari Napoleó I.

ROSA SANROMÀ