(L19) Casa del olivo (2004)


A "Casa del Olivo” (1949-2003), sen’s mostra part d’una època que podem reconèixer, tot i no haver-nos bellugat en l’àmbit que descriu. Diferents noms de personatges que aconsegueixen tenir gran rellevància en l’àmbit polític i social, algun dels quals varen gaudir de nom i prestigi dins la professió. Tanmateix l’actuació d’alguns d’ells durant aquells anys de la dictadura restarà marcada per la manca d’escrúpols (actitud habitual entre els que s’havien posicionat al costat dels “vencedors”, la qual cosa els permetia gaudir de total impunitat, i un determinat “poder” per afavorir el destí dels qui més convingués).

L’insigne Dr. Castilla del Pino, tot i el reconeixement que gaudia arreu, va patir l’escarni de veure’s relegat en diverses ocasions en la seva carrera a causa del seu pensament polític (fortament basat per la gran injustícia dels anys de la dictadura i forjat amb les vivències patides al seu entorn des de molt jove, a més de l’honradesa moral que sempre varen acompanyar les seves actituds). Una situació que va derivar en un gran escàndol a l’època va succeir-se durant les oposicions que es varen celebrar per a la càtedra de Psiquiatria de la Universidad de Sevilla, a l’any 1970. Arribat el tercer exercici va ser desqualificat amb la clara finalitat d’aconseguir mantenir-lo allunyat de la Universitat, justament en uns moments en què les seves aportacions eren imprescindibles per a la Universitat espanyola. Com ja he esmentat aleshores ja gaudia d’un gran prestigi (reconegut fins i tot per part dels que evitaven el seu avenç); i gràcies també a la publicació d’obres notòries i molt valorades en psiquiatria.

La segona part de la seva biografia, va acompanyada a l’igual que la primera de moltes dades que fan referència a la seva vida privada; la primera dona, Encar, la seva gran col·laboradora; els set fills que varen tenir, dels quals en l’actualitat tan sols dos en resten vius. (Aquests esdeveniments luctuosos el varen portar a submergir-se totalment en la seva professió). Al pas dels anys la trobada amb la seva actual companya, la Cèlia, amb la qual ha aconseguit trobar la serenor i l’assossec que comparteixen en el lloc que dóna nom al títol d’aquesta publicació.

Recomano la seva lectura a tots els que vulgueu conèixer la seva intensa biografia, on, a més, hi trobareu, paral·lelament, una àmplia exposició detallada de la nostra època que la fa encara més interessant, aportant un ampli ventall de personatges (molts d’ells coneguts per a tots); amics, persones influents en la seva vida, no sols en l’àmbit de la seva especialitat, sinó en d’altres que conflueixen en el món de les arts i les ciències, estudiosos, gent senzilla que per la seva humanitat varen ser importants en moments puntuals de la seva vida, etc.

Voldria afegir un últim comentari d’agraiment a les persones amigues que em van donar a conèixer el Dr. Carlos Castilla del Pino; primerament en les llargues converses mantingudes amb el Tomás Ruiz. Posteriorment, la Rosa Sanromà em va facilitar la lectura del llibre que he esmentat al primer paràgraf. Davant la immediatesa d’una operació, els amics esmentats, a més de l’Anna Espinosa i la Montse José, vàrem sorprendre’m regalant-me “Pretérito Imperfecto”, la primera part de l’autobiografia del Dr. Castilla del Pino. El gran interés que ja s’havia desvetllat en mi va portar-me a adquirir seguidament la segona part de l’autobiografia “Casa del Olivo”. Gràcies a tots ells per l’estima i els coneixements que m’han aportat.

ODILE LAGUARDA I PANADÈS (Sant Pere de Ribes)


Comentarios

  1. Cuando se escribe un libro de memorias se puede hacer por varios motivos: para vengarse de los enemigos y ajustar cuentas con ellos, para autojustificarse y dar una buena imagen de sí mismo o para explicar la verdad de lo que uno piensa o siente. Con frecuencia, la sinceridad excesiva se reprime o se ataca, como le sucedió a Michel Leiris al publicar La edad del hombre, a Annie Ernaux al publicar La vergüenza o a Carlos Castilla del Pino al publicar Pretérito imperfecto. Gracias nuevamente por este derroche de sinceridad.

    TOMÁS RUIZ

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

(L116) La Regenta (1884) – 4.- Estructura, personajes y modo narrativo.

Entrevista a Emmanuel Carrère en La Pedrera de Barcelona (13/11/2017)

(L199) El perquè de tot plegat (1993)

(L331) Julian Barnes - Niveles de vida (2013)

(G131) Restaurante Céleri (Barcelona)