(L67) La mort i la primavera (1986)

Mercè Rodoreda, La mort i la primavera (1986)

És el llibre més estrany que ha escrit la Mercè Rodoreda (1908-1984). En ell ens parla d’un poble amb les seves cases de color rosa, per sota del mateix passa un riu, esta a prop de la muntanya de la Maraldina i de les Pedres Altes, se sent la veu del vent. En aquest poble els pares tanquen els fills en armaris per dedicar-s’hi a una mena de festa orgiàstica on sacrifiquen cavalls per menjar-se la seva carn y beure’s la seva sang. A les festes els més joves treuen un bastonet i el que acaba en forqueta ha de travessar el riu per sota del poble, qui no surt mort, surt amb la cara deformada pels cops contra les roques. Aquestes persones desfigurades viuen en un tancat per no desmoralitzar a la resta d’habitants.

Com en una mena de somni la història és narrada en primera persona per un nen de catorze anys. Aquest nen perd a la seva mare i el seu pare li dóna una marastra de disset anys. Existeix un paratge ple d’arbres on cada arbre té el nom d’un dels habitants del poble. Un home amb una forca i una destral obra l’escorça d’un arbre per ficar-se a dins i morir. Els habitants omplen el mort de ciment per la boca perquè així no pugui fugir la seva ànima. Resulta que aquest home és el seu pare. A la mort del pare s’ajunta amb la seva marastra i té una nena.

Tothom parla d’un éssers fantàstics, els caramens, però ningú els ha vist mai. La natura té una presència inquietant en la novel·la, amb les abelles, els nius d’ocells blancs i negres, el riu i la seva travessia iniciàtica, la sequera, el pou, la cova de on treuen la pols rosa per pintar-ne les cases, el temps de la neu, els bosc dels morts, els cucs que viuen a dins de les persones, les ombres tenen alè, ataquen al protagonista, etc.

Personatges curiosos serien el ferrer que té un fill que sempre està allitat, no li donen menjar per tenir-lo dèbil i que no passi la prova del riu. L’home del garrot que es baralla amb els nois del poble, mai ha sigut vençut. El senyor que viu en una mena de casa-castell, tot just pot caminar, li van recargolar les cames al néixer, no vol morir com els demés amb la boca plena de ciment. El poble té un pres que viu en una gàbia per lladre. Les dones embarassades del poble viuen amb una vena als ulls, no poden mirar a ningú perquè si ho fan el nen sortiria amb la cara de la persona que miren. Els marits les vigilen i els hi claven una bufetada si ho fan.

La mort i la primavera (1986) va ser una novel·la inacabada i que ha sigut posada en ordre per la Núria Folch de Sales, consta de tres apèndix, en el primer el protagonista, un cop mort, continua explicant-se, el segon és una versió de la Tercera i Quarta part, el tercer és una versió de la segona que no té continuació on el protagonista serveix al Senyor.

El cineasta Agustí Villaronga (Mallorca, 1953), que vol portar una adaptació de la novel·la al cinema, considera l’obra dura, poètica, irreal, però no fantàstica. Tot allò de què parla està molt a prop de nosaltres, resulta assimilable, fàcil d’identificar. Parla de l’amor, de la guerra, de la manera de viure i morir.