(L159) Noves cartes a un jove poeta (2009)



Joan Margarit, Noves cartes a un jove poeta (2009)

Recreant i seguint el fabulós llibre de Rilke, Cartes a un jove poeta (1929)[1], en Joan Margarit (Sanahüja, La Segarra 1938) ens presenta unes Noves cartes a un jove poeta on ens fa participar de la seva reflexió sobre la poesia.

Margarit ens diu en el pròleg el que ell entén per poesia: “el límit de la poesia a què em refereixo és el de l’emoció. Vull dir que no m’interessa el poema que no contribueixi a fer-me una persona millor, a procurar-me un major equilibri interior, a consolar-me, a deixar-me una mica més a prop de la felicitat, sigui el que sigui el que vulgui dir la felicitat. (...) Com en tots els aspectes importants de la vida, en poesia tampoc no es regala res”. (p. 13)

El poeta té una necessitat de donar-ho tot, una necessitat imperiosa. “Si a la poesia un no pot donar-li tot –i tot vol dir tota la veritat que hi hagi a la seva vida- no s’ha de continuar” (p. 29) Per a ell “escriure poesia no és un ofici o una professió. Ser poeta és una manera de ser o d’estar en el món, com diria Heidegger”. (p. 21)

La inspiració és “un lloc del seu propi interior” (p. 38) “promeses de poemes” (impressions, intuïcions, vagues sospites temàtiques, direccions de recerca) no res lingüístic encara. (p. 40)

Llegir un bon poema. “La poesia necessita ser escrita per la mateixa raó que necessita ser llegida, i el conjunt poeta-poema-lector és el que la defineix: si falla un dels tres, la poesia no existeix. (...) el lector interpreta una partitura (dissonància, lloc de repòs, melodia) (p. 43) La poesia no permet relaxació com la novel·la (p. 45) sinó màxima concentració/poca preparació” (p. 46)

Entendre un bon poema. El que distingeix avui la poesia de la prosa no és la rima ni la mètrica, sinó la concisió i l’exactitud (no sobra res). D’aquesta exactitud ve la consolació: introduir algun canvi en les persones, en el seu grau de desordre. (p. 52)

Poesia i literatura. Ens recomana llegir bones novel·les que van deixant un solatge.

Poesia i tradició. També recomana la lectura dels clàssics en poesia. El romanticisme, planteja la qüestió de la identificació de la poesia amb la vida. La llengua de la poesia és la materna. L’aprenentatge de les eines bàsiques: gramàtica, mètrica i retòrica.

Poesia, filosofia i religió. La filosofia busca arguments que li serveixin. Quan el poeta escriu, no pot pensar en la utilitat del poema. La poesia mística va més enllà del poema. No hi ha optimisme ni pessimisme en els bons poemes. Tots van a favor de la vida, fins i tot els que han estat escrits a partir de la mort o entorn seu. (p. 91)

Poesia i amor. Es necessita la repetició per convertir en símbol un objecte. Sexe, mort, símbol, mite, repetició. I sempre sota l’amenaça del cansament que suposa viure. Els poemes d’amor no deixen mai de ser un refugi. L’amor és una ciutat populosa: no s’acaba mai de conèixer. (p. 101)

Poesia i soledat. La grandesa d’un poeta es veu per la veritat que busca i per la soledat que porta. Els bons poemes mostren la importància que té l’experiència del dolor. Llegir poesia serveix per assolir la pròpia manera de fer front a la soledat. (p. 109)



[1] En sap greu haver-lo descobert i llegit ja massa gran, és un llibre perfecte per posicionar-te en el món, agafar un criteri i una opinió sobre l’art i la vida a una edat primerenca.

Comentarios

  1. Me gusta mucho la elección que has hecho de Joan Margarit. Por cierto, tengo entendido que en Sant Jordi vas a poder celebrar algo importante, ¿no? Pues bien, no te olvides de que aquí tienes una compradora que no quiere quedarse sin un ejemplar de la primera edición. Me alegré mucho al conocer tus planes.

    Un abrazo

    Adelaida

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

(L56) Las afinidades electivas (1809)

(L111) El mundo de ayer. Memorias de un europeo (1942)

(L455) El rostro oculto de la mente (1967)