(L179) Final del Laberint (1955)


Salvador Espriu, Final de Laberint (1955)

Avui parlarem d’un dels més grans poetes en llengua catalana, Salvador Espriu (1913-1985), i el seu llibre Final de Laberint (1955) llibre pel qual el van guardonar amb el Premi Lletra d'Or. Penso que publicar l’obra completa d’un escriptor en catorze volums és la millora manera d’enterrar-lo en vida i fer que no sigui conegut per les noves generacions. Aquest petit llibre de poemes que comentem avui està exhaurit, no es pot trobar si no és a les biblioteques municipals. Amb motiu del centenari del seu naixement li volem dedicar aquest petit homenatge.

Aquesta és l'obra de Salvador Espriu que sembla plena de més turbulència poètica dins tot el seu conjunt, potser per les temptatives simbòliques, en un passeig que fa lentament el poeta des de la claror a la foscor.

El llibre consta de trenta poemes numerats amb xifres romanes i sense títol com si tots ells formessin part d’una unitat. No vull fer un anàlisi exhaustiu dels mateixos, sinó solament apropar-vos-els perquè retrobeu el gust vers la poesia d’Espriu. Com he dit apareixen varis temes simbòlics: les aus, “obertes ales amples dels ocells” al poema I; del pastor als poemes III, IV i V (L’armenter, el ramat, el pastor); de la caça als poemes IX, X i XI (llança, ferida, sang, caçador, llança, dard, cérvol); la tala del bosc als XIV i XV (arbre, destral); cavalls, centaures al XXVII; bosc, àguila, al XXVIII; la neu, muntanyes al XXIX.

La primera part del llibre comença amb la davallada al laberint, hi veiem com el món exterior s'enfosqueix; el poeta s'endinsa en la nit fosca interior (aquí tenim els ressons de Sant Joan de la Creu), i la posterior sortida cap a l’indeterminat. Els dos primers poemes d'Espriu fan aquest recorregut. A partir del tercer poema, s'inicia el vol vers la divinitat fins el poema XXII, experimentant els processos d'elevació, caiguda, metamorfosi, i els intents de salvació de la poesia. A la segona trajectòria, que coincideix amb la segona part del llibre, abraçant la resta de poemes fins al XXX, ens acompanya el poeta en un viatge per mar, al qual segueix l'ascensió a la muntanya sagrada.

IX

Esdevinc, a l’hora clara,
nua ferida de prima llança.
Ja la gran set de tu
s’apaga en la meva ànima.

XIII

Ocells de l’alba
lleu baixen el matí
de branca en branca.
A terra, ja se’n va
la llum a pas de tarda.

XVIII

El pobre amor
de la meva ànima
diu el nom del no-res
amb odi de paraules

XIX

Diré del vell foc i de l’aigua.
Si crema molt la neu,
glaçava més la flama.

Diré de l’espasa i de l’aigua.
Si m’ha ferit la font,
em guarirà l’espasa.

Diré de l’ocell i de l’aigua.
Si llum de cims al riu,
fosca de terra l’ala.

Diré de la rosa i de l’aigua:
la mort de la mar fa
la flor més perdurable.

Diré dels meus ulls i de l’aigua.
Si tot ho mira el llac,
jo tinc les nines blanques.

Dic la pluja, la pluja, la pluja clara
i el plor de l’endinsat
sense retorn per l’aigua.
Dic el nom del no-res
enllà del fons de l’aigua.

XXIV

Les campanes obrien
de matinada
camins a mar.

Però la força
d’aquell corrent
del fons
contrariava
la proa de la barca.

El vent s’adorm
en llençols d’aigua.
Caigudes veles fan
molt allunyada platja.

Ja s’apagava el toc
per l’ampla tarda.
Les portes de la llum
se’m tanquen.



Comentarios

Entradas populares de este blog

(L56) Las afinidades electivas (1809)

(L111) El mundo de ayer. Memorias de un europeo (1942)

(L455) El rostro oculto de la mente (1967)