(L256) El quadern gris (1966)

Josep Pla, El Quadern gris (1966)

Amb molta il·lusió vaig comprar la nova edició del Quadern gris (1966) a cura de Narcís Garolera qui esmena tota una sèrie de correccions de l’Institut d’Estudis Catalans, i d’altres filòlegs d’aquells que gaudeixen fincant la tisora, que tornen a donar al llibre aquella frescor primerenca. Considerada l’obra culminant de Josep Pla (1897-1981) i que molts el comparen amb Montaigne, malauradament he de dir que no li arriba ni a la sola de les sabates.

És un llibre freturós d’interès per a un lector modern, es un dietari o diari on no passa res durant més de set-centes pàgines i això a les alçades que ens troben de la nostra cronologia no ens ho podem permetre. El record que molts tenim d’en Pla està lligat a aquella fantàstica entrevista que li va fer en el programa A fondo el periodista establert a Terrassa Joaquin Soler Serrano (1919-2010) i que està publicat a l’editorial Destino amb el títol de Conversaciones con Josep Pla (1997). Sens dubte la visió de la mateixa i la lectura en llibre van fer acréixer la figura de l’escriptor.

Però el Quadern gris desgraciadament és un llibre sense interès, avorrit i soporífer. Fins i tot ho diu el propi Pla a les seves pàgines:

Penso llarga estona en aquest inútil quadern. Gairebé tot el que conté m’ho hauria pogut perfectament estalviar.¹

Quan d’ací a trenta o quaranta anys aquests papers es publiquin –si és que algun dia es publiquen-, ¿quines reaccions produiran en l’esperit del lector, si és que tenen algun lector escadusser? Jo només m’atreviria a demanar una cosa a aquest lector hipotètic: li demanaria que els llegís amb calma lentament. Els llibres que han estat escrits sense motivació, per caprici, que no responen a a cap necessitat intima, els llibres gratuïts, poden ésser llegits –com diu Pujols- plana sí plana no. Però el cas és que aquest quadern, començat frívolament, ha esdevingut per a mi una inescamotejable necessitat íntima.²

Encara que relata esdeveniments que van ocórrer a partir de l’any 1918, quan Pla era estudiant, es un dietari escrit des de la perspectiva adulta, no es va publicar en la seva versió definitiva fins a l’any 1966.

En el llibre demostra la seva admiració per escriptors, alguns contemporanis d’ell, als quals un dia li agradaria assemblar-se; com Josep Carner, Verdaguer, Montaigne i els seus Assaigs, Carles Riba, Rusiñol (a qui troba inintel·ligible); Eugeni d’Ors (el més admirat), Pío Baroja, Azorín (de qui diu que es un gran escriptor), etc.

La nostra generació catalana haurà llegit copiosament l’obra de Pío Baroja. A disset anys, jo la devorava i es pot dir que la conec tota. Haurà influït sobre tots nosaltres (...) Baroja haurà escrit els millors retrats i els millors paisatges que s’ha escrit en llengua castellana. És un realista d’una sensibilitat molt aguda, especialment sensible als grisos. Les seves novel·les tenen a penes argument, i les persones que les llegeixen cercant-hi l’interès, l’emoció dels trucs dramàtics, queden decebudes. Però, en aquestes novel·les, la vida espanyola del seu temps hi és admirablement retratada.³

També parla amb admiració de Marcel Proust i la seva principal obra A la recherche du temps perdut:

En l’obra de Proust, els detalls són diferents, tenen més gruix, són diferents, van més al fons, són més complets. El seu món literari, la vida ja no és un esquema lineal; és un món de volums, de dimensions més altes i més fondes, de perspectives més vastes i molt més riques –i sobretot d’una necessitat permanent.⁴

També dedica forces planes a la descripció de l’Empordà i la costa brava: Palafrugell, Calella, La platja del Canadell, Palamós, Llafranc, Figueres, Girona, etc. A les tertúlies als cafès i ateneus amb els amics i a la seva realitat diària de no tenir mai cèntims per poder fer res.

Dedica dotze pàgines a d’escriure’s a si mateix per arribar a la conclusió que no té res de remarcable. Es a dir un llibre escrit per un avorrit dirigit a lectors avorrits. Sento ser tan dur però no els ho recomano pas.

Aquest papers em serveixen per aprendre d’escriure. No pas per aprendre d’escriure bé, sinó simplement per aprendre d’escriure. Impliquen un enorme, continuat exercici, no recompensat, però net.⁵

El dietari finalitza quan li ofereixen, del diari La Publicidad, anar a Paris com a corresponsal.

NOTES:

1. Josep Pla, El quadern gris, Destino, Barcelona, 2012, p. 391.

2. Ibídem., p. 603

3. Ibídem., p. 300

4. Ibídem, pp. 717-720

5. Ibídem, p. 604