(L291) El fred (1981)


Thomas Bernhard, El fred (1981)

Segona novel·la que comento d’aquest extraordinari i sensible escriptor austríac Thomas Bernhard (1931-1989). Aquesta setmana us porto El fred (1981).

Argument: El protagonista/narrador està ingressat al sanatori per a tuberculosos de Grafenhof. Les esqueles dels morts de les darreres setmanes es succeeixen penjades a la paret. Cada malat porta la seva ampolla d’escopir de vidre marró. Els malats es provoques esputs i omplen les ampolles. El narrador no ho aconsegueix. Quan per fi, gràcies a l’entrenament, treu els esputs l’anàlisi no dóna positiu. Al cap de cinc setmanes ja va donar, l’alegria s’estén entre els companys pacients.

Començarà el tractament amb estreptomicina. El protagonista és un jove de divuit anys, un aprenen de comerç demacrat, sense recomanació, ingressat mitjançant l’assegurança de malaltia regional. Les lluites entre els pacients per entrar a les cambres de bany. No aconsegueix parlar amb el metge en cap. Rep una dosi d’estreptomicina casi mínima i de nuls efectes mèdics. Reclama sense èxit més dosi. Les noves proves no troben tubercles però la taca al pulmó continua. Tothom té por al concepte “Tuberculosi pulmonar oberta”.

La seva família no es pot ocupar pràcticament de la seva persona. La mare té un càncer de matriu avançat i només li queda una àvia. La vida per a ell no és res més que el compliment d’una condemna:

“La vida no és res més que el compliment d’una condemna, em vaig dir, has d’aguantar aquest compliment de la condemna. Tota la vida. El món és un centre penitenciari amb molt poca llibertat de moviment. Les esperances es mostren com un sofisme. Si et posen en llibertat, tornes a entrar en el mateix instant al mateix centre penitenciari. Ets un presidiari, res més. Si et volen fer creure que això no és veritat, escolta i calla. Pensa que amb el teu naixement has estat sentenciat a cadena perpètua i que els teus pares en són els culpables. Però no els facis retrets gratuïts. Tant si ho vols com si no, has de respectar fil per randa el reglament que governa aquest centre penitenciari. Si no el respectes, la teva pena s’intensificarà. Comparteix la teva pena amb els teus companys de presó, però no t’aliïs mai amb els guardes. Aquestes frases van revelar-se dins meu en aquella època totalment per si soles, gens diferents a una pregària. Fins avui m’han estat familiars, de vegades me les dic en veu alta, no han perdut el seu valor. Contenen la veritat de totes les veritats, per molt inhàbilment que puguin estar construïdes. S’apliquen a tothom. Però no sempre estem preparats per acceptar-les. Sovint cauen en l’oblit, de vegades durant anys. Però després tornen a ser-hi i fan obrir els ulls. En el fons jo estava preparat per Grafenhof”.1

Ingressar a Grafenhof volia dir quedar-se anys. Inicia l’amistat amb un músic deu anys més gran que ell. Ja té amb qui conversar d’incomptables temes. Contínuament especula sobre si tindrà futur o no. Recorda l’olor de podridura de la seva mare quan es va a acomiadar.

Se sent fracassat de nen, de jove, a l’escola, d’aprenent, a l’ institut, a l’escola superior. Es treu el títol d’ajudant de comerç. El pensament en el suïcidi es constant. El seu avi havia sigut escriptor. “Som en l’error quan creiem que som en la veritat, i a l’inrevés”.2 El seu pare era un fuster, Alois Zuckerstätter, que no el va voler reconèixer mai ni pagar-li cap pensió. S’informa i li diuen que va ser una bèstia. A l’hospital ha decidit posar-se bo en contra dels mèdics. Canta a l’església una missa de Shubert amb el fervor de l’aficionat. Els metges pensen fer-li cirurgia del pulmó, una mena d’esclafament del nervi frènic i reconeix al metge que va confondre el diagnòstic del seu avi i el va porta a la mort. Durant l’operació succeeix alguna cosa però al final surt bé. Després que curi la ferida de la clavícula li faran un peneumatoperitoneu per omplir-li d’aire els pulmons. Ell mateix es diu que encara no és un moribund. El tractament amb àcid paraaminosalicièu. Parla de com les germanes de la caritat despullen i renten els morts. Té un company d’habitació que és doctor en Dret, d’idees socialistes, a qui totes les monges i metges de tendència conservadora i filonazi volen veure mort. La seva mare, Herta Fabjan, mort als 46 anys. Assisteix al seu enterrament. Prenc la decisió de curar-se, inclús contra la opinió dels metges. Ell mateix decidia el seu tractament. La lectura de Els dimonis de Dostoievski l’impressiona vivament. Practica el cant amb la organista de l’església i decideix abandonar Grafenhof.

Com a comentari del llibre us diré que per als que estigueu en estat depressiu no és recomanable la seva lectura, per a la resta sí. Assistim a una presència de la malaltia i la mort en tota l’obra que és angoixant i en un descrèdit i desconfiança de la professió mèdica que és molt alliçonador. És un autor intens que s’ha de llegir pausadament.

També recomano les següents obres de caràcter autobiogràfic amb elements ficticis, considerades per alguns com la seva obra més intensa i important, constituïda per cinc volums: L’origen (1975), El soterrani (1976), L’alè (1978 ), El fred (1981) y Un nen (1982).

NOTES:

1.- Thomas Bernhard, El fred, El Gall Editor, Mallorca, 2013, pp. 32-33.

2.- Ibídem, p. 51.

Comentarios

Entradas populares de este blog

(L324) En la orilla (2013)

(BA14) Edward Hopper en el Thyssen-Bornemisza (2012)

(G133) Diferent Restaurant (Begur, Girona)

(L325) Los últimos. Voces de la Laponia española (2017)

(L116) La Regenta (1884) – 4.- Estructura, personajes y modo narrativo.