Conferència d'Arcadi Oliveres sobre la crisi econòmica.

Conferència d’Arcadi Oliveres a la Casa de Cultura d'Olesa. (31/10/2011)

L’Assemblea per a la Justícia Social a Olesa diu que la societat civil ha d’impulsar els canvis necessaris, un canvi de sistema polític i econòmic. El moviment assembleari d’Olesa s’ha manifestat contra el desmantellament del sistema sanitari i educatiu i la seva desviació cap a interessos privats amb diners públics. Arrel de la decisió de tancament del Cap d’Olesa a les urgències nocturnes, han organitzat perfomances i manifestacions contra les retallades dels serveis públics.

Per parlar de la crisi i la situació actual han convidat al professor d’Economia Aplicada de la UAB i membre destacat de l’ONG Justícia i Pau, Arcadi Oliveres (Barcelona, 1945) que mitjançant la seva intervenció i contestant a les preguntes dels assistents elaborà el següent discurs:

Ens troben en una crisi perquè s’ha produït una especulació inmobiliaria i mobiliària, molts de nosaltres ens em volgut fer rics comprant pisos. Per cada persona que hi ha al carrer buscant refugi trobem cent pisos desocupats. L’especulació de la borsa s’ha estès per Internet, és molt fàcil especular. L’inflació dels preus dels pisos ha caigut, els bancs tenen dificultats i demanen diners a l’estat que els hi dona en gran quantitats. Els diners donats a la banca a tot el mon superen els quatre bilions de dòlars; això suposa noranta-dues vegades més del que és necessari per acabar amb la fam al mon. Estem en mans de delinqüents. Lehman Brothers va caure i els governs el van ajudar. L’empresa Enron al 2002 va caure i es va emportar vuitanta mil milions de dòlars que van estafar als seus inversors. El seu cap Jeffrey Skilling[1] està a la presó complint una condemna de vint-i-cinc anys. Durant la festa d’aniversari, en que va fer cinquanta anys, estava acompanyat per Bush pare i Bush fill. Els que donen els diners i els que els reben són els mateixos.

Amb motiu del setantè aniversari de la reina Sofía li van oferir un concert d’homenatge. A la fotografia surt el rei Joan Carles de qui tots sabem que no li agrada la música i la resta de la família real, també surt Paloma O’Shea, la dona del famós banquer Emilio Botin, cap del Banc de Santander.

Els diners per salvar als bancs surten d’altres partides, normalment socials. Els impostos no els paguen qui els haurien de pagar. Espanya dedica cent deu mil milions d’euros a les pensions. La Universitat Pompeu Fabra ha fet un estudi del frau fiscal a Espanya i el calcula en vuitanta mil milions, però el govern no vol fer aflorar aquest frau. Estem en mans de delinqüents i els nostres polítics no han fet res per superar aquesta situació.

Les grans fortunes a França són assessorades per la seva Hisenda com pagar menys impostos. A Espanya les SICAV (Societat d’Inversió de Capital Variable) serveixen per amagar les grans fortunes, del seu rendiment solament tributen l’1 %. Els membres més destacats d’aquestes organitzacions són Emilio Botín i Amancio Ortega.

La jutgessa de l’Audiència Nacional, Teresa Palacios, va cridar a Emilio Botin perquè declarés per una suposada estafa del Banc de Santander. Li demanava cent vint-i-quatre milions de fiança. Com que el senyor Botin no volia anar a la presó du els diners en un furgó blindat del seu banc cap a l’Audiència. Certs periodistes van dir que en aquell moment que hi havia dos Botins, un a dins i un altre fora de l’Audiència. La jutgessa, per no tenir-los escampats pel despatx, els ingressa al Banesto que com sabeu és filial del Banc de Santander. Els diners retornen al lloc on han sortit.

El llavors ministre d’Economia Mariano Solbes no el va perseguir encara que havia comés frau fiscal; han de mantenir bones relacions amb els bancs per poder finançar-se, quan arriben les campanyes electorals dels partits. Aquí comença el via crucis del partits, han de visitar primer el Santander, després el BBVA i en tercer lloc La Caixa. Com diu la vella dita castellana: “Nunca muerdas la mano que te da de comer”.

Els paradisos fiscals on amaguen els diners els esportistes i també els bancs que disposen de sucursals. El Consell d’Administració del BBVA va haver de dimitir en bloc perquè tenien els seus plans de pensions a paradisos fiscals com les Illes Seychelles[2].

La despesa absurda dels diners públics. Comencem per la despesa militar, la guerra a Líbia, solament perquè hi ha petroli. Cinquanta-cinc milions d’euros ens costa al dia l’exèrcit espanyol. Aquest any no s’han pujat les pensions, s’han estalviat mil tres-cents milions d’euros, el mateix que es paga en la construcció de l’avió europeu. L’antic ministre alemany Schroeder va dir que volia aparcar el tema, més endavant va dir que els industrials, els militars i els empresaris no el van deixar. Espanya participa en un 13 % del projecte, es veu que construeix l’ala esquerra i el timó, a Italià construeixen l’ala dreta, no sé si amb aquest dos països la direcció serà l’adequada, a més estava pensat per combatre a la Unió Soviètica que ja no existeix, es veu que el van intentar muntar i el primer prototip es va estavellar. Un home que es premi Nobel de la pau i que ordena assassinar a Bin Laden o envair Líbia i matar Gadafi sense cap tipus de judici és un assassí. Ningú ho diu però Obama és un assassí.

Els pressupostos no quadren per dos motius, no paguen els que han de pagar i es gasta sense sentit. Què podem fer els ciutadans? El que deien els romans de “pa i circ” encara continua vigent. El futbol és el circ de l’actualitat, cada dia de la setmana hi ha un partir de futbol per tenir-nos embajanits, no sigui que se’ns ocorri llegir un llibre o tenir idees pròpies.

Primer, no mirar la TV i implicar-nos en allò que fem dels nostres diners. Existeix la “banca ètica” que no deixa de ser un oxímoron, que són dues paraules consecutives que tenen significats que s’exclouen mútuament, com “fusteria metàl·lica” “foc amic” “intel·ligència militar” o “duaners sense fronteres”. Per exemple Triodos, Fiaré, etc. La banca ètica no especula, treballa en criteris negatius (no invertir en armes, petroli, etc.), els diners nomes poden anar a educació i cultura, generació d’ocupació i medi ambient.

La nevada de Girona que va deixar durant tres setmanes a noranta-cinc mil persones sense llum perquè Endesa no va invertir en renovar la xarxa i sí en repartir dividens i pagar als seus alts càrrecs. L’empresa va ser maleïda pels usuaris, però vaig comprovar que dels afectats un sis mil del total eren accionistes d’Endesa. Nosaltres també som còmplices.

S’ha de repartir entre tots el treball existent, mai no es podrà donar ocupació a cinc milions de persones. S’hauria de reduir la jornada laboral com va fer a França quan era ministra de treball Martine Aubry[3] que va reduir la jornada a trenta-cinc hores setmanals; amb la resta de les cinc hores es van contractar aturats i de l’assegurança d’atur es pagava aquesta diferència de salari, evidentment a un preu una mica més baix.

Hauríem de muntar la nostra estructura amb empreses cooperatives. Vaig visitar l’empresa Mondragón a Guipúscoa que és la que fabrica els electrodomèstics Fagor. Durant la crisi del noranta-tres no van acomiadar a ningú. Els gestors van dir que sobraven cinc mil del trenta-cinc mil treballadors. Com funciona en cooperativa els treballadors van decidir que amb una reducció de sou del quinze per cent no s’hauria d’acomiadar a ningú. A dia d’avui han comprat Eroski i han passat a ser cent deu mil treballadors.

Mai retornarem al creixement, evidentment aquesta afirmació és per a nosaltres no per a Nigèria. La meva generació ha sigut la més perjudicial per a la humanitat. El que es diu “la petjada ecològica”, talem boscos, contaminem l’aire, etc. Fins al 1996 el planeta recuperava en un any el que s’havia consumit l’any anterior. Avui en dia ja no es recupera, ens estem menjant els recursos de les generacions futures, som uns impresentables.

La crisi es supera amb la moderació, no consumint tant. Què és això d’anar en avió per 20 euros amb Ryanair, companyia finançada amb diners públics, o canviar de cotxe cada poc temps, o d’ordinador o de telèfon mòbil.

Els bancs s’han de deixar de salvar com ha ocorregut a Islàndia; s’ha de processar i empresonar als banquers fraudulents. No s’ha de patir pels estalvis, l’estat garanteix fins a cent mil euros en dipòsits, i qui tingui més ja té molt.

Hi ha empreses que privatitzen l’aigua al món, aquestes empreses es diuen Nestlé i Coca-Cola, no compreu productes de les mateixes.

Què diria vostè a les persones que pensen que la immigració és un problema i que tornant els immigrants al seu país d’origen es solucionaria el problema de l’atur? Primer diria que el planeta es de tothom i que no tenim dret a posar fronteres a les persones. Els necessitem, inclús parlant egoistament, perquè tenim una població envellida. El forat en la piràmide poblacional el tenim entre la gent que treballa, l’única solució és que vinguin persones de fora. És fals que els immigrants es porten les ajudes. El balanç de l’emigració sempre és favorable a nosaltres, es calcula en un sis mil milions d’euros anuals. Ens aporten diners i una riquesa cultural. Les nostre cultures són una barreja de nacionalitats; el català té una mica de fenici, de grec, de romà, d’andalús, de magrebí, d’equatorià, de gallec.

Creu vostè que vivim en una democràcia tutelada i que n’opina de la llei d’Ohm que no permet créixer als partits petits? Opino que és així, tot ve de quan en aquest país es va triar entre continuisme o ruptura, ens van endossar una constitució que s’ha de canviar. No voteu a CIU, ni al PSOE, ni al PP, voteu als partits petits, el vot en blanc no té sentit.


[3] Martine Aubry ha perdut recentment davant François Hollande les primàries socialistes a França.

Comentarios

  1. Bon dia Tomas, a Sant Andreu també va venir l'Arcadi Oliveres .... a mi m'agrada molt!!!

    Gemma de las Heras

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

(L116) La Regenta (1884) – 4.- Estructura, personajes y modo narrativo.

(L332) La familia de Pascual Duarte (1942)

Entrevista a Emmanuel Carrère en La Pedrera de Barcelona (13/11/2017)

(L199) El perquè de tot plegat (1993)

Desè Aniversari de "Elsurcodeltiempo".