(L136) Solitud (1905)

Víctor Català, Solitud (1905)

El món rural que ens descriu la Caterina Albert (1869-1966) no esta idealitzat, no mostra un rostre amable, sinó violent, a vegades la crueltat i la sensualitat són presents a Solitud (1905). La protagonista Mila no n’hi troba de pau, a la muntanya solitària, que esdevé, per a ella, un espai i un temps de catarsi. La muntanya constitueix a la novel·la un espai que assoleix la qualitat de personatge.

La Mila puja de la plana a la muntanya, l’espai de l’ermita es converteix en refugi i a la vegada en presó. La natura es presenta com un espai simbòlic, animista, a vegades acollidor i a vegades amenaçador. És també un espai que es mostra sòlid, etern, en contrast amb la fragilitat i caducitat de l’ésser humà. L’element espiritual també esta present, per exemple en la figura de Sant Ponç que provoca veneració però també rebuig.

S’ha definit Solitud com un gran poema en prosa, pel tractament del llenguatge. Es destacable la capacitat de la autora per reproduir diferents registres de la parla, l’ús popular de la llengua, els girs propis de la zona. Com la parla del pastor “Sé pas, ermitana, si vos agradarà la nostra minestra... Si no dueu un bon amaniment de gana! Sem us fumuts cocs el petit i jo” o també “El pastor hi rigué, fregant-se les mans. Bé, bé!... Té atre gènit que vós l’ermità, pensi... Ell tot s’ho pren amb catxassa, i vós seu un manat de nyrvis, m’erri?”. Que fan que l’obra sigui en alguns moments bastant feixuga de llegir.

La narració està inclosa en el cànon català modern, es considerada com a paradigma de novel·la rural i emmarcada dins del moviment literari del modernisme. Ens hauríem de fer la pregunta de si encara manté l’interès dels lectors dels segle XXI. Des del meu punt de vista no; em recorda bastant les novel·les de l’escriptor santanderí José María de Pereda, Sotileza (1885) i Peñas Arriba (1895), que també són ambientades en un espai rural però que no tenen prou interès com per a recomanar-les a un lector modern.

CLUB DE LECTURA 14/05/2010

Contràriament a mi que l'he trobat feixut de llegir, en general, el llibre ha agradat bastant als lectors del Club i destaquen el següents aspectes:

-La neteja de l’ermita que fa la Mila. Donar lluentor a les coses, treure la bellesa amagada.

-Qualifica al seu home com un bou sense cel, descripció animal. El Maties no té cap autoritat, sembla com si la Mila no en tingué de marit.

-La protagonista passa un procés de despullament per arribar a ser ella mateixa. Com deia Goethe: “Llega a ser quien eres”.

-Els sons (descripció de la tempesta) i els colors, la seva descripció.

-La bestialitat del mon rural. amb violència cap als animals i cap a les persones.

-La Festa Major, les persones són incivilitzades, fan destrosses.

-La voluptuositat no satisfeta de la dona. La Mila esta tota ella plena de sensualitat.