Doris Lessing (1919-2013)
El passat diumenge va morir a Londres, als 94 anys, l’escriptora britànica
Doris Lessing autora de la memorable novel·la El quadern daurat (1962) la qual va suposar la seva consagració com
a icona del feminisme, a més d’altres llibres que la van dur a guanyar el Nobel
de Literatura l’any 2007 i el Premi Internacional de Catalunya el 1999.
Tot i la seva aparent bonhomia va ser una figura de referència del
feminisme, de la lluita contra la segregació racial que havia vist a les
colònies i va ser militant comunista fins que va abandonar el partit l’any 1954.
Nascuda el 1919 a Kermanshah (Iran), sent petita la seva família es van
traslladar a viure a Rodesia (avui Zimbabwe). El 1949 es va instal·lar a
Londres i l’any 1950 es publicà la seva primera novel·la The grass is singing (Cantant l’herba) on es reflecteix la pròpia
experiència viscuda a l’Àfrica. Després seguirà la sèrie de cinc novel·les anomenada
“Els fills de la violència” entre les que destaca Marta Quest i Un matrimoni
convencional que també es desenvolupen a Sud-àfrica on destaca la forta crítica
social. El ja citat El quadern daurat
(Edicions 62) s’ha convertit en un clàssic de la literatura feminista pel seu
estil experimental i l’anàlisi que fa de la psique femenina. Altres llibres
publicats són: El somni més dolç (La
Magrana), Mara i Dann (Empúries), La terrorista bona (Edhasa), L'amor, una altra vegada (Destino), Dintre meu (Destino), Històries de Londres (Destino), Alfred i Emily (Edicions 62), La clivella (Edicions 62) i Passejant
per l’ombra (Destino).
Doris Lessing també va publicar articles, relat i poesia, va publicar obres
amb el pseudònim de Jane Somers per demostrar la dificultat que tenen els autor
novells per a publicar.
Les seves obres expliquen bàsicament la història de la gent del carrer, els
conflictes culturals, les injustícies de la desigualtat racial i la tensió
entre l’ètica i el compromís polític, encara que s’ha dit que les seves obres
tenen molt d’autobiografia. Tot i ser considerada una escriptora feminista ella
sempre va rebutjar aquesta classificació afirmant que “L’únic que va alliberar a la dona va ser la
ciència”.
Per conèixer-la una mica més us recomano llegir l’entrevista que li va fer
la Rosa Montero al “El País” l’any 1997 abans de que li donessin el premi
Nobel.
Odile Laguarda i Maite Fàbregas
Comentarios
Publicar un comentario