Doris Lessing (1919-2013)


El passat diumenge va morir a Londres, als 94 anys, l’escriptora britànica Doris Lessing autora de la memorable novel·la El quadern daurat (1962) la qual va suposar la seva consagració com a icona del feminisme, a més d’altres llibres que la van dur a guanyar el Nobel de Literatura l’any 2007 i el Premi Internacional de Catalunya el 1999.

Tot i la seva aparent bonhomia va ser una figura de referència del feminisme, de la lluita contra la segregació racial que havia vist a les colònies i va ser militant comunista fins que va abandonar el partit l’any 1954. Nascuda el 1919 a Kermanshah (Iran), sent petita la seva família es van traslladar a viure a Rodesia (avui Zimbabwe). El 1949 es va instal·lar a Londres i l’any 1950 es publicà la seva primera novel·la The grass is singing (Cantant l’herba) on es reflecteix la pròpia experiència viscuda a l’Àfrica. Després seguirà la sèrie de cinc novel·les anomenada “Els fills de la violència” entre les que destaca Marta Quest i Un matrimoni convencional que també es desenvolupen a Sud-àfrica on destaca la forta crítica social. El ja citat El quadern daurat (Edicions 62) s’ha convertit en un clàssic de la literatura feminista pel seu estil experimental i l’anàlisi que fa de la psique femenina. Altres llibres publicats són: El somni més dolç (La Magrana), Mara i Dann (Empúries), La terrorista bona (Edhasa), L'amor, una altra vegada (Destino), Dintre meu (Destino), Històries de Londres (Destino), Alfred i Emily (Edicions 62), La clivella (Edicions 62) i Passejant  per l’ombra (Destino).

Doris Lessing també va publicar articles, relat i poesia, va publicar obres amb el pseudònim de Jane Somers per demostrar la dificultat que tenen els autor novells per a publicar.

Les seves obres expliquen bàsicament la història de la gent del carrer, els conflictes culturals, les injustícies de la desigualtat racial i la tensió entre l’ètica i el compromís polític, encara que s’ha dit que les seves obres tenen molt d’autobiografia. Tot i ser considerada una escriptora feminista ella sempre va rebutjar aquesta classificació afirmant que  “L’únic que va alliberar a la dona va ser la ciència”.

Per conèixer-la una mica més us recomano llegir l’entrevista que li va fer la Rosa Montero al “El País” l’any 1997 abans de que li donessin el premi Nobel.

Odile Laguarda i Maite Fàbregas

Comentarios

Entradas populares de este blog

(L324) En la orilla (2013)

(BA14) Edward Hopper en el Thyssen-Bornemisza (2012)

(G133) Diferent Restaurant (Begur, Girona)

(L325) Los últimos. Voces de la Laponia española (2017)

(L116) La Regenta (1884) – 4.- Estructura, personajes y modo narrativo.