Francesc Garriga i Barata (1932-2015)
Francesc Garriga i Barata, Tornar és
lluny (2012)
Havia preparat aquest comentari del seu llibre per a publicar-lo d’aquí uns
mesos, però la seva mort avui m’ha fet avançar-lo i dedicar-li aquest petit
homenatge.
El reconeixement li ha arribat massa tard, com ell mateix diu, amb la
concessió del Premi Carles Riba de poesia 2012. Francesc
Garriga i Barata (1932-2015) va néixer a Sabadell. El haver sigut un
escriptor de la perifèria de Barcelona és, amb molta probabilitat, el motiu que
romangués pràcticament desconegut entre el gran públic.
Els temes que tracta són molt variats: la infantesa, la por, les paraules
(en tinc la boca plena. La mort rossegarà les últimes1; No m’acabo
de creure les paraules2), el temps (mig estripat3; no et
queda temps per lamentar-te, revolta’t4; el temps ha treballat a
consciència5; Perseguir coses que s’escapen6), la joventut,
la bellesa, la natura (ni estels ni lluna en bosc de serps7), la
vellesa (guerrer vençut8; el joc de fer-se vell alguns ja l’hem
jugat. Resten poques sorpreses9), la mort (té tots els asos10),
la vida (em deu una mentida11).
La simplicitat del seu vers, de la seva expressió, la seva sintaxi, sovint
trencada a favor de la imatge o de la simplicitat clara d’allò que vol dir,
despisten aquell que voldria comparar per poder valorar, dons no es un imitador
de ningú. Com ens diu Marc Romera12: “El seu llenguatge, sempre
despullat de retòrica està arribant a un punt en què quasi és només esquelet,
un esquelet amarg, cada vegada més agre, amb aquesta agror que prové de la
solitud i del pas del temps i del pas de tantes altres coses, una amargor
àcida, però, amb aquell punt d’acidesa que permet, cada vegada més, un
distanciament, una ironia, que ens el fa molt més universal”.
POEMES
els dies
comencen a pesar.
i els déus els volen joves.
no serviré les copes al convit
dels immortals.
a mi l’atzar m’ha donat temps,
(no em fa vergonya confessar-ho).
més anys de flors,
més anys de pluja
més anys de llàgrimes i riures.
i temps d’haver pensat,
que tot es redueix a un joc de ximples.
quan passi la frontera del Leteu
caldrà que calli.
Tampoc sabria pas què dir
mig amagats als
plecs d’un cos de sarja
mil somnis impossibles
espantaocells
plantat al tros de terra
que he anat fent meu a cops de sol i fang,
vigilo impenitent un horitzó
de fum.
al braç una senalla quasi buida
i un càntir sense set
la resta són paraules
de mi a mi
quin llarg viatge!
que inútil sense un tu,
sense un nosaltres.
recull la llum si encara és clar
Una altra obra seva que us recomano és La
nit dels peixos (2005).
NOTES:
1. Francesc Garriga Barata, Tornar és
lluny, Editorial Proa, Barcelona, 2013, p. 19.
2. Ibídem, p. 93
3. Ibídem, p. 77
4. Ibídem. p. 89
5. Ibídem. p. 95
6. Ibídem, p. 75
7. Ibídem, p. 103
8. Ibídem, p. 107
9. Ibídem, p. 21
10. Ibídem, p. 21
11. Ibídem, p. 75
Em va sobtar la mort d'en Francesc Garriga Barata. Era poeta, però també mestre, un mestre recordat per varies generacions d'alumnes; i també el senyor Garriga de l'enyorat programa: "Avisa'ns quan arribi el 2000" un magazin cultural, molt amè que s'emetia pel Canal 33, dirigit pel Joan Vinyoli i Jordi Beltran. Certament no era un poeta gaire conegut, però sé per persones que van viure o el van tractar de la vora que era un ésser humà bo.
ResponderEliminarOdile