Francesc Garriga i Barata (1932-2015)


Francesc Garriga i Barata, Tornar és lluny (2012)

Havia preparat aquest comentari del seu llibre per a publicar-lo d’aquí uns mesos, però la seva mort avui m’ha fet avançar-lo i dedicar-li aquest petit homenatge.

El reconeixement li ha arribat massa tard, com ell mateix diu, amb la concessió del Premi Carles Riba de poesia 2012. Francesc Garriga i Barata (1932-2015) va néixer a Sabadell. El haver sigut un escriptor de la perifèria de Barcelona és, amb molta probabilitat, el motiu que romangués pràcticament desconegut entre el gran públic.

Els temes que tracta són molt variats: la infantesa, la por, les paraules (en tinc la boca plena. La mort rossegarà les últimes1; No m’acabo de creure les paraules2), el temps (mig estripat3; no et queda temps per lamentar-te, revolta’t4; el temps ha treballat a consciència5; Perseguir coses que s’escapen6), la joventut, la bellesa, la natura (ni estels ni lluna en bosc de serps7), la vellesa (guerrer vençut8; el joc de fer-se vell alguns ja l’hem jugat. Resten poques sorpreses9), la mort (té tots els asos10), la vida (em deu una mentida11).

La simplicitat del seu vers, de la seva expressió, la seva sintaxi, sovint trencada a favor de la imatge o de la simplicitat clara d’allò que vol dir, despisten aquell que voldria comparar per poder valorar, dons no es un imitador de ningú. Com ens diu Marc Romera12: “El seu llenguatge, sempre despullat de retòrica està arribant a un punt en què quasi és només esquelet, un esquelet amarg, cada vegada més agre, amb aquesta agror que prové de la solitud i del pas del temps i del pas de tantes altres coses, una amargor àcida, però, amb aquell punt d’acidesa que permet, cada vegada més, un distanciament, una ironia, que ens el fa molt més universal”.

POEMES

els dies

comencen a pesar.
i els déus els volen joves.

no serviré les copes al convit
dels immortals.

a mi l’atzar m’ha donat temps,
(no em fa vergonya confessar-ho).
més anys de flors,
més anys de pluja
més anys de llàgrimes i riures.

i temps d’haver pensat,
que tot es redueix a un joc de ximples.

quan passi la frontera del Leteu
caldrà que calli.

Tampoc sabria pas què dir

mig amagats als plecs d’un cos de sarja

mil somnis impossibles

espantaocells
plantat al tros de terra
que he anat fent meu a cops de sol i fang,
vigilo impenitent un horitzó
de fum.

al braç una senalla quasi buida
i un càntir sense set

la resta són paraules

de mi a mi
quin llarg viatge!

que inútil sense un tu,
sense un nosaltres.

recull la llum si encara és clar

Una altra obra seva que us recomano és La nit dels peixos (2005).

NOTES:

1. Francesc Garriga Barata, Tornar és lluny, Editorial Proa, Barcelona, 2013, p. 19.

2. Ibídem, p. 93

3. Ibídem, p. 77

4. Ibídem. p. 89

5. Ibídem. p. 95

6. Ibídem, p. 75

7. Ibídem, p. 103

8. Ibídem, p. 107

9. Ibídem, p. 21

10. Ibídem, p. 21

11. Ibídem, p. 75

12. Marc Romera, Francesc Garriga Barata, premi Carles Riba 2012, Sant Cugat, 14.12.2012.

Comentarios

  1. Em va sobtar la mort d'en Francesc Garriga Barata. Era poeta, però també mestre, un mestre recordat per varies generacions d'alumnes; i també el senyor Garriga de l'enyorat programa: "Avisa'ns quan arribi el 2000" un magazin cultural, molt amè que s'emetia pel Canal 33, dirigit pel Joan Vinyoli i Jordi Beltran. Certament no era un poeta gaire conegut, però sé per persones que van viure o el van tractar de la vora que era un ésser humà bo.

    Odile

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

(L324) En la orilla (2013)

(BA14) Edward Hopper en el Thyssen-Bornemisza (2012)

(L28) Mirall trencat (1974)

Arcadi Espada entrevista a Castilla del Pino (2002)

(L323) Alfabeto (1981)