(L421) La gran caiguda (2011)

Peter Handke, La gran caiguda (2011)

Primera novel.la que us porto de l’escriptor austríac Peter Handke (Carintia, 1942). Es tracta d’una mena de monòleg d’un actor que transcórrer durant tot un dia. Són els pensaments i els seus records. És de difícil lectura i requereix bastant concentració. A més, per agreujar les coses, li han donat el Premi Nobel de Literatura 2018 amb efectes retroactius, un altre barbaritat de l'Acadèmia sueca.

Argument: Després d’un tro el protagonista es desperta i es conscient que no era a casa seva, jeia en un llit estrany. “El lloc era estrany i el país també fins que en va ser conscient: estic de viatge. Acotxat per la torrentada forta i regular es va tornar a adormir”. L’home de qui parlem, en realitat és actor. ¿La història d’un actor que no es dedica a la seva activitat, sinó que ganduleja? ¿La historia d’un actor, en un sol dia, des del matí fins ben entrada la nit? Els seus primers anys com a actor van transcórrer al teatre. Fen des del principi papers principals. Amb les pel·lícules es va convertir en una estrella, i així i tot, al carrer, la gent amb rares excepcions, no el reconeixia. Des de feia un parell d’anys ja no apareixia en escena ni al teatre ni al cinema, encara que li continuaven oferint papers, perquè té la certesa que per a un actor ja no hi havia res més per interpretar.

Si ha emprès el viatge el vespre abans era perquè havia d’intervenir en el rodatge d’una pel·lícula en aquesta ciutat i a la rodalia l’endemà. La casa de la dona continuava sent estranya, tot i que ja feia anys que s’hi quedava a dormir. Després va llescar el pa, una llesca perfecta, va prosseguir amb l’esmorzar. La veritat: no estimava la dona; ja l’hi havia dit, al principi. Ell li seguia la veta. Tot i que el trobava a faltar, «l’amor».

Aquest vespre una multitud farà una festa en honor seu i a partir de demà interpretarà el paper d’un assassí pertorbat... Travessa el bosc per dirigir-se a la gran ciutat sense trobar ningú. Pel camí troba el sarró d’aprenent d’un noi desaparegut que feia de fuster, del qual ja no quedava res més que un tros de quadern estovat per la pluja. Li va venir la dona al cap. La veritat: ell no l’estimava. Però amb ella se sentia adornat. No era de cap manera el company tranquil, impertorbable, de pensament àgil, el que té les coses controlades, que dóna suport a tothom, sempre discretament; ell només els fingia, el silenci i la grandesa.

Comentari: Handke posseeix un estil original, però molt carregós. En aquesta novel·la ens narra una historia irreal on barreja realitat i ficció. El fet que el protagonista sigui un actor que la seva principal preocupació es la seva relació amb l’entorn i la impossibilitat de comunicar allò que és fonamental per a ell.

El lector no sap si alguna cosa esta succeint en la novel.la on hi ha constants referències a l’amistat com a quimera, o a l’amor com a una cosa irreal, durant el relat queda clar que l’actor no està enamorat de la dona amb la que conviu.

L’amistat es descriu com a un contracte, implícit, clandestí amb una altre persona que requereix una actitud activa, l’important és el procés que manté viu aquest contracte, la resta no importa, no existeix.

Els companys del Club de lectura i jo mateix hem trobat aquesta obra de Handke infumable, pesada i carregosa. La totileta que tenim actualment de moderadora ha volgut llegir aquesta obra i ens ha fet fer de conillets d’índies. Dons ens ho podia haver estalviat.

Club de Lectura 26/01/2018