Presentació del llibre Dos veces en el mismo río (2023) de l’escriptora finesa Sofi Oksanen (14/03/2024)

Presentació del llibre Dos veces en el mismo río (2023) que du el subtítol de La guerra de Putin contra las mujeres, de l’escriptora finesa Sofi Oksanen (Jyväskylä, Finlandia, 1977) publicat per l’Editorial barcelonina Salamandra en castellà. Moderat per Inés Macpherson (Barcelona, 1982), Llicenciada en Filosofia que treballa en el món editorial com a correctora y redactora. Com la traducció simultània era en català vaig agafar les notes en aquest idioma. Tant de bo ho hagués pogut fer també en anglès. He de dir que l’anglès de la “Sofi” era molt entenedor. El lloc, l'estupenda Llibreria Finestres, carrer Diputació, 249 de Barcelona. 

Inés Macpherson: Penso que el llibre és més que una crònica. Què en penses?

Sofi Oksanen: els editors defineixen el llibre com un assaig. No és ficció, esmento i documento les fonts. Deixem als crítics que diguin ells què és.

IM: el llibre té història, reflexió i explica casos reals. La invasió russa d’Ucraïna. Parla d’ara i del passat. Perquè creus que encara passa això?

SO: és més fàcil fer-se el cec i no veure les coses. Perquè no protesten més els russos? No es gratificant veure coses que no vols veure. He estudiat el tema dels abusos contra els drets humans a Rússia. Si ho poses en forma de ficció ho fa més fàcil de pair; amb una bona història. Aquesta és l’arma secreta de l’Art. No et protegeixes igual que quan veus les notícies, això podria ser útil pels lectors. En essència soc novel·lista però amb aquest llibre que parla sobre la violència sexual vull acompanyar el lector en un camí que no és agradable. No vull molestar. Parlo dels manuals russos sobre la guerra, la deportació i la violència sexual. Les deportacions no són cap novetat a Rússia. És la seva forma d’actuar. Al 1940 ho van fer als països bàltics, substitueixen els habitants locals per russos. Sempre ho han fet, és el seu modus operandi.

IM: és una història que parla de la violència i del silenci de les víctimes.

SO: Has fet un anàlisi excel·lent. Tracto de parlar de fenòmens que defugen les paraules. Parlo de colonització i descolonització en paraules directes!?

IM: es parla de violència sexual i no de violència de gènere perquè també els ha passat als homes. Quan els hi passa a ells parlen de tortura. Si els homes parlessin sobre el tema, potser canviaria la visió?

SO: a Purga (2008) també parlo de violència sexual. Una forma de protegir-te és no posar-hi nom al que t’ha passat. Tant de bo que els homes ho poguessin dir. Quan ens van publicar el llibre els periodistes em preguntaven que volia dir això. Dons molts homes han sigut violats o castrats. Si es troba una ampolla trencada pots pensar que s’ha utilitzat per a violar. Inclús aquestes violacions es fan, de vegades, fins que la persona mort. Són crims terribles, si no en parlem el món no canviarà mai.

IM: també el llibre parla d’altres coses. De la memòria. De com s’intenta esborrar-la, manipular-la per crear un altre relat.

SO: Ilia és un home jove a qui van violar en grup perquè al seu mòbil van trobar-hi una fotografia amb la bandera ucraïnesa celebrant la independència del país. Moltes persones esborren informació, o records, perquè no els puguin utilitzar contra ells. Això fa que molta gent es plantegi si ho ha d’esborrar. La gent no va fugir a l’esclatar la guerra perquè avui en dia amb les xarxes socials és impossible passar desapercebut. 

La meva família, que prové d’Estònia, tenia fotografies preses quan el país era independent, amagades darrera de la paret durant la ocupació soviètica del país. Si les havies fet en la dècada equivocada no podies mostrar-les. Les fotos es van quedar a Estònia i no les van poder portar a Finlàndia fins que el país no va accedir a la independència. Les històries familiars les intenten esborrar i són importants.

IM: es parla de les escoles en que la història d’Estònia va desaparèixer amb l’ocupació soviètica. Com funciona la nostra memòria? Se’ns obliden coses que hem vist? La forma en que ens arriba la informació fa que ens oblidem o ho fem nosaltres?

SO: segurament són les dues coses. Pensem en les pel·lícules de cowboys i indis americanes. Sí Rússia hagués fet moltes pel·lícules es veuria que ha colonitzat i sotmès els pobles de Sibèria des de fa centenars d’anys i ningú en parla. Antigament hi havia els russos que parlaven de la Rússia imperial i els russos que escrivien sobre la Rússia soviètica, però ningú escriu sobre el colonialisme rus. Si la invasió de Crimea (2014) s’hagués considerar una guerra potser els russos no s’haguessin atrevit a envair Kíiv (2022). Hem de dir les coses amb les seves paraules i no amb eufemismes.

IM: el tema del feminisme. Allà és considerat terrorisme. La idea de com es parla dels drets de la dona. Stalin ho va solucionar dient que era un estat igualitari i amb això va tancar el tema.

SO: és curiós perquè Rússia podria ser un exemple d’empoderament de la dona. El divorci era molt fàcil als anys trenta del segle passat i la homosexualitat no estava prohibida. Però a Stalin, que era un paranoic, el van convèncer que eren espies i els va perseguir. La història russa té exemples positius, però no el règim actual que es conservador i tradicional, ara no tenen ni feminisme, ni drets de la dona. Parlar de la societat tradicional es un eufemisme per tallar drets. Ara no es pot pràcticament avortar enlloc a Rússia. El Kremlin premia les dones que estan a favor del règim i castiga a les altres.

IM: un relat que m’ha arribat és el descobriment del silenci de la mateixa escriptora en el seu diari.

SO: jo portava un diari des dels sis anys. Volia ser escriptora. Me l’emportava quan anava a la URSS, però em vaig adonar més tard que no vaig escriure res sobre la Unió Soviètica. Em va sorprendre. Ningú m’ho va prohibir. Possiblement jo havia entès que no era intel·ligent fer-ho perquè ho podrien utilitzar contra teu. Els nens ho aprenen, de fer això, pensant que un dia o un altre et pot portar problemes. Això ho tenen clar els règims autoritaris. Quan escrius estàs posant en perill a altres persones. A les enquestes que fan als russos les respostes que donen són molt semblants. No hi ha una opinió pública en una societat autoritària. La gent aprèn el que ha de dir.

IM: no ens hem queixat prou de què això no està bé? Creus que si tinguéssim més ficció sobres aquests temes estaríem més preparats?

SO: a Finlàndia el primer llibre sobre la gran fam d’Ucraïna als anys trenta (anomenada Holodomor) es va publicar el 2017. Hagués arribat l’holocaust si això s’hagués castigat en el seu moment? El crim impune tornarà. Jo no ho sabia, un periodista em va informar. Ningú volia saber que l’Holodomor havia succeït. Si pensem en la quantitat de llibres que hi ha sobre l’holocaust és estrany que aquest genocidi o els camps de presoners d'Stalin no es tractin mai. Hi ha una diferència molt gran de tractament.

El cereal ja era utilitzat per Stalin com a arma, com es fa ara, també amb el petroli. La literatura sí importa. Si no hi ha llibres, aquestes històries no arriben a la gent. Els escriptors russos no escriuen sobre el seu passat recent. Les llibreries i els autors necessitarien un recolzament de l’Estat. (s’entén que parla d’un Estat democràtic).

Les coses no canviarien si Putin moris demà. Perquè la població creu que estan alliberant als ucraïnesos. Neguen l’ocupació i la deportació que fa Rússia. Els països bàltics es van sentir molts sols quan van ser ocupats (juny 1940). Com t’has d’entendre amb un país així? Els russos, inclús els intel·lectuals, es riuen dels patiments i de les deportacions.

FI

BIBLIOGRAFIA

David Morán, Sofi Oksanen: «Rusia ha normalizado la violencia sexual como arma de guerra», ABC, 14/03/2024.

Sofi Oknansen, Purga, Editorial Salamandra, Barcelona, 2012.

____________, Dos veces en el mismo río, Editorial Salamandra, Barcelona, 2023.

____________, La violencia sexual del ejército ruso, un arma de guerra para desalentar la resistència, El País, 13/03/2024.

Ima Sanchís, Sofi Oknansen. Escritora: “Rusia siempre ha estado sentada en el trono de la impunidad”, La Contra. La Vanguardia, 16/03/2024.