(L667) Que et plori el Tigris (2020)

Emilienne Malfatto, Que et plori el Tigris (2020)

Aquesta jove autora francesa es va endur el premi Goncourt 2021 a la seva primera novel·la. Emilienne Malfatto (1989) periodista i fotògrafa, formada a França i a Colòmbia, ha treballat per a l’Agence France-Presse i des del 2015 és corresponsal independent a l’Orient Mitjà, sobretot a l’Iraq, pels diaris com The Washington Post, The New York Times i Le Monde.

Argument: “Naixem amb sang, ens fem dones amb sang, parim amb sang. I d’aquí a poc, més sang. Com si la terra no en tingués mai prou de beure la sang de les dones. Com si la terra de l’Iraq encara estigués assedegada de mort, de sang, d’innocència. Babilònia encara no ha begut prou sang. Durant molt de temps, a la riba del riu, m´he esperat veure com l’aigua es torna vermella”.

“Soc el Tigris. Llarg com una vena sagrada, fa milers de llunes que travesso el desert. Soc la vida i la mort. Soc el principi i la fi, soc les collites i les inundacions. Soc el testimoni silenciós dels juraments i els drames que s’esdevenen a les meves ribes. Aquesta història acabarà malament, també. La mort arribarà al seu moment”.

“Tota la vida he tingut la sensació de quedar-me a la riba de la vida. Després va venir la sang, aquesta primera sang entre les cames, enganxifosa, negrenca, i la mare va dir que a partir de llavor havia de «saber comportar-me», que no podia anar a córrer-la i que m’havia de tapar les trenes. I un vespre l’Amir em va llançar una gran túnica negra i em va dir que a partir de llavors portaria abaia”.

“L’honor és més important que la vida. Al nostre país, val més una noia morta que una noia mare. El metge m’ha preguntat què comptava fer, si tenia família fora, en una altre lloc, lluny. Li volia dir que eren tots morts, i que els que no ho eren em matarien. Les paraules se m’han encallat al ventre”.

“Soc dolça i submisa, porto el vel dins de casa, davant dels meus cunyats, soc una muller com cal. No ric gaire fort i parlo poc. Una dona respectable. Soc la que no fa preguntes, la que no s’agita. Soc la que accepta la seva condició, que no s’imagina que hi ha una altra vida possible. Escombro el terra de genollons amb canyes trenades. Poso sucre al te del meu marit. Em pinto cada vespre abans no arribi”.

Comentari: m’ha sorprès gratament l’obra de l’Emilienne Malfatto, ha escrit un relat breu ple de tendresa i musicalitat. La traductora Mia Tarradas ha sabut transmetre’ns la seva bellesa, bellesa que també està plena de dolor.

La història, de la qual ja sabem el final, està narrada des del punt de vista de la família protagonista. La noia, protagonista del drama de la qual no en sabem el seu nom; l’Amir, el germà, dipositari del poder i de l’honor de la família; la Baneen, la seva cunyada i dona de l’Amir;  el Mohammed, el nuvi de la protagonista; el Hassan, el germà petit; la mare; l’Ali, l’altre germà, el modern; la Layla, la germana petita. 

No ens podem oblidar de l’altre protagonista important, el riu Tigris, bressol de civilitzacions des de fa deu mil anys, que també ens parla, fa el paper de cor, com en una tragèdia grega.

La vida i la cultura de l’Iraq, de Síria, de l’Afganistan, de l’Iran i d’aquests països, malauradament és una cultura en que la guerra hi és molt present: “Aquell vespre els tiroteigs dels Kalàixnikovs van ressonar fins tard a la nit. Per cada màrtir els homes disparen a les estrelles i les dones s’estripen els vels”.

És un món en el que les dones no valen gaire, i la religió és una excusa per al seu sotmetiment. Tot està supeditat al parer de l’home, ja sigui el pare o el germà gran. “Soc el germà, aquell a través del qual arriba la mort. Soc l’home de la família, el gran, el depositari de l’autoritat masculina –l’única que val, que hagi valgut mai–. Soc el germà que va agafar el paper del pare. Regno damunt les dones”.

L’honor abans que la vida (sobretot per a les dones) és una llosa cultural ancestral que ja va ser trencada pels grecs fa més de dos mil cinc-cents anys quan el poeta Arquíloco va confessar en un vers que va llençar el seu escut i va fugir corrent en una batalla per salvar la seva vida. A la nostra cultura cal recordar les obres de teatre del segle d’Or on el “problema” de l’honor (“La honra”) hi estava molt present. Tampoc ho tenim massa lluny a Occident. En l’entrevista de TV3 l’Emilienne ens diu que els crims d’honor no van ser derogats al codi penal italià fins a l’any 1981; els musulmans encara s’hi barallen per poder treure-se’ls de sobre.

El llibre també té cites de l’epopeia de Guilgameix, d’una gran bellesa. Aquest llibre fundacional de la cultura babilònica ens parla de l’origen del món i de la relació entre els deus i els homes. “Hi ha un arbre, a la meva riba, que ve del paradís. Va ser d’allà que Eva va agafar la poma. L’arbre prohibit, l’arbre del coneixement. Els homes hi creuen. L’arbre és tot neulit, sec, envoltat d’una barrera. Ha vist totes les guerres d’aquesta terra. I no obstant els homes continuen penjant-hi cintes, papers que demanen la vida i la pau”.

La narració, que tot just no arriba a les cent pàgines, conté tot el drama de les dónes musulmanes (“En aquest país de sorra i escorpins, les dones paguen pels homes”) i tota la bellesa dels escrits de l’orient. És un al·legat en favor de la pau i de la igualtat entre homes i dones.

BIBLIOGRAFIA

Xavier Grasset, Emilienne Malfatto ens presenta la seva primera novel·la, "Que et plori el Tigris", TV3, 30/05/2022.

Núria Juanico Llumà, Emilienne Malfatto: "A las mujeres nunca nos dejan en paz", Diari Ara, 31/05/2022.

Emilienne Malfatto, Que et plori el Tigris, Edicions de 1984, Barcelona, 2022.

Oriol Rodríguez, Emilienne Malfatto: "La religión no es más que un pretexto para justificar el maltrato a la mujer", El nacional.cat, 20/09/2022.

Juan Carlos Sanz, El Tigris se traga su historia, El País, 26/08/2006.