(L680) Ja estem morts, amor (2021)

Xavier Aliaga, Ja estem morts, amor (2021)

Novel·la de l’escriptor valencià Xavier Aliaga i Villora (Madrid, 1970). Els Clubs de Lectura tenen aquesta gràcia, t’apropen a lectures que possiblement tu no t´hi acostaries. Guanyem els lectors, sempre que la moderadora sigui mínimament intel·ligent. En cas contrari hem begut oli.

Argument: els pares de la Minerva van morir en un desgraciat accident de muntanya. La seva tieta Berta la va acollir a casa seva. Ella està divorciada i no es vol tornar a casar. “el marit de Berta li va fer molt de mal. Era l'encarregat de vendes de l'empresa. Ben plantat, eficient, encantador, esportista, atent. Semblava un caramel desembolicat que havies de posar-te a la boca. Barrejar amor i treball no porta coses bones, però ningú va fer el cor fort d'advertir Berta dels perills, perquè feien bona parella, desprenien un fulgor especial. Es casaren. Aviat, ell va ascendir en l'empresa. Però el frec amb els diners el va llançar a perdre. Sovint arribava borratxo i drogat, empestat d'alcohol i perfum de dona. Arribava tard a treballar. Ella no ho volia veure. I ell sempre trobava la manera de fer-se perdonar”.

La tieta Berta té tota una sèrie d’amants: “Una tipologia variada de visites masculines que va anar perdent vigor i periodicitat amb el temps en la mesura que a la tieta se li va anar desapegant la carn dels braços, els glutis perdien redonesa i els llavis, un dia molsuts i orgullosos, s'assecaven mentre el cutis el travessaven escamots de solcs immisericordes. Desperfectes que mai no es va afanyar a dissimular amb el compte corren”.

La Minerva coneix al Tristany, un redactor d’un gran diari de províncies: “A Minerva i Tristany no els lligarà una coincidència nominal, un atzar operístic i artúric. Tot i ser tan diferents físicament com una papallona i un parotet, s'han agradat. El vi farà de poció amatòria, desmuntarà barreres pedra a pedra, sobre-tot les del jove confús i encara expectant davant una ofensiva franca i directa que el desarma i a la qual no està acostumat. Unes hores més tard, el mur caurà totalment, la trobada acabarà desordenant hormones i llençols en la batalla raonablement triomfal de cossos acabats de conèixer-se”.

La narradora és l’Anaïs, la filla d’aquesta parella. Després d’uns anys de matrimoni i dues filles, la parella es va distanciant: “Cap dels dos podria assenyalar-ne un motiu principal, alguna raó veritablement de pes, un detonant clar, el conflicte concret que acaba degeneren en cridòries i agressivitat. Més aviat, hi havia un distanciament que avançava silenciós i imperceptible. Dos trens allunyant se en direcció contrària a pas d'eruga. Fins que, en algun moment, van deixar de ser capaços de veure en la llunyania el vagó que transportava l'altre”.

Comentari: Ja estem morts, amor, és una novel·la interessant però al meu parer fallida en quan a la trama, no pas en la magnífica utilització del valencià. Masses morts accidentals en el guió, sembla més una sèrie de televisió que una narració. L’autor força amb escreix la maquinària narrativa i per això es ressent el conjunt de la obra. No és versemblant.

Destaco el vocabulari valencià de la novel.la que li dóna una musicalitat a la que no estic acostumat i que m’agrada: atzucar (no tenir sortida), meua (meva), hui (avui), eixir (sortir), plançó (fillastre), xiques (noies), aprete (estrènyer), xicotet (petit), xics (nois), açò (això), sa casa (casa seva), mos (mossegada), ix (surt), salar-se (fer campana), osques (tall a la fusta), faena (feina), patisa (pateixi), etc.

El final pretén ser sorprenen però el que aconsegueix es deixar-nos encara més confosos. S’ha de ser molt bon escriptor per crear aquest tipus de màgia literària. Des de que s’han posat a escriure periodistes, professores de secundària, mestres de primària i la resta de lletraferits estem ben arreglats. Si tothom es posa a escriure, qui llegirà?

Que els morts ens parlin no és cap novetat literària. Aquesta llicència narrativa s’ha emprat en algunes novel·les i pel·lícules (El sisè sentit (1999) de M. Night Shyamalan). La més famosa i la primera que em ve al cap és Pedro Páramo (1955) de Juan Rulfo on el protagonista explica la seva història des del seu taüt. Li seguirien Memorias póstumas de Blas Cubas (1881) de Joaquim Machado de Assis o també El difunto Matías Pascal (1903) de Pirandello. En la novel·la de l’escriptora uruguaiana Mercedes Estramil, Washed Tombs (2017), els morts també diuen coses.

BIBLIOGRAFIA

Xavier Aliaga, Ja estem morts, amor, Angle Editorial, Barcelona, 2021.

Àlex Milian, Xavier Aliaga: «Un final potent fa que els lectors duguen la novel·la al cap un temps», El Temps, 29/11/2021.

Enric Tubert, Xavier Aliaga: «En els moments més durs de la teva vida, hi ha bellesa», Hora Nova, 02/08/2022.