Mario Monicelli (1915-2010)



Hoy ha fallecido a los noventa y cinco años el director italiano Mario Monicelli, fue el creador y maestro de lo que se conoció como “la comedia italiana”. A mi amiga Montse José y a mí nos divertían especialmente las dos películas que hizo tituladas Amici miei (Los amigos) que son para desternillarse de risa. Un grupo de cinco amigos, de diferentes orígenes sociales (hay un noble arruinado al que los demás mantienen) se dedican a recorrer los pueblos de Italia haciendo todo tipo de gamberradas humorísticas. Pongo un ejemplo: se presentan en un pueblo y dicen al alcalde que son del ministerio y que la nueva autopista va a pasar por mitad del mismo, con la consiguiente consternación  de sus habitantes. Lamentablemente hoy en día el buen cine italiano está prácticamente desaparecido en combate.

Monicelli, tras comenzar dirigiendo media docena de filmes de Totó, dejó una lista de títulos inolvidables: fue guionista de Arroz Amargo (Riso amaro, 1949) aunque no salió en los créditos de la película. Director de Guardias y ladrones (Guardie e ladri, 1951), Rufufú (I soliti ignoti, 1958), La gran guerra (La grande guerra, 1959), Camaradas (I Compagni, 1963), La Armada Brancaleone (L'armata Brancaleone,1966), La chica con la pistola (La ragazza con la pistola, 1968), Habitación para cuatro (Amici miei 1975), Un burgués pequeño pequeño (Un borghese piccolo piccolo, 1978) o Un quinteto a lo loco (Amici miei atto II, 1982). Llegando a optar dos veces al Oscar como guionista por las películas Camaradas (1963) y Casanova 70 (1965).

Monicelli había trabajado con destacados protagonistas del cine italiano como Alberto Sordi, Totò, Vittorio de Sica, Sofía Loren, Marcello Mastroianni, Vittorio Gassman y Ornella Muti, entre otros. Entre sus filmes figuran Rufufú (I soliti ignoti 1958), considerada la primera película del estilo de la comedia a la italiana, y La grande guerra (1959), León de Oro en el Festival Internacional de Cine de Venecia.

Comentarios

  1. Efectivament, com diu el Tomás, els que tenim més de 45 anys recordem les pel·lícules d'en Monicelli, eren com un retrat de la Itàlia d'aquells anys, amb uns actoraços de primera, l'inoblidable Totó i l'Alberto Sordi, en Mastroianni,la Loren,etc.
    He vist totes els films que es relaten a l'article d'homenatge que li dedica a aquest director que jo el definiria com a part del cinema del neorealisme italià.
    Odile

    ResponderEliminar
  2. De vegades es produexen curioses coincidencies: ens ha deixat un dels grans directors italians en general i de la comedia en particular, Mario Monicelli, just pocs dies després que ho fes també un dels grans del cine espanyol i de la comedia, Luis Gª Berlanga, sobre tot tenin en compte les similituts entre els dos, molt evidents en els films que ambdos van fer als anys 50. Pèro mentre Monicelli estava inserit dintre de una de les corrents cinematografiques amb mes personalitat de la historia, la gran comedia italiana dels anys 50 i 60 (junt amb d'altres com Luigi Comencini, Dino Risi, Antonio Pietrangeli, Eduardo de Filippo, Alberto Sordi com director i alguns mes) que a la vegada recollia part de la herencia de un altre moviment cinematografic fundamental de la 2ª guerra i la postguerra, el neorrealisme, en canvi Berlanga, com d'altres franctiradors pioners en solitari contra el franquisme (com Juan A. Bardem, una mica José Nieves Conde, mes tardanament Fernan-Gómez i el guionista Rafael Azcona i no gaires mes, al menys fins avançats als anys 60) no formaven part de cap corrent ja que bastant feien en sobreviure en uns temps i en un pais tant dificils per la expressió cinematogràfica lliure i critica contra la societat i el regim del moment. Monicelli, en bona part de les seves pel.licules, també va ser critic amb la societat que li va tocar viure, pèro en unes circumstancies molt mes cómodes, per ser Italia una democracia.
    Pèro lo que els unia als dos, sobre tot als anys 50, era com, partint del retrat de societats malmesses per guerres reçents (ó en plena guerra en el cas de LA GRAN GUERRA de Monicelli), optar per fer-ho desde una óptica humoristica que no exclou el drama, molt similar, només explicable per la mateixa arrel mediterrànea de ambdos. Així donçs, els dos realitzaven unes comedies (ó tragicomedies de vegades) que sote l'apariencia del costumbrisme, eren profundament satíriques contra, per exemple, la dependencia americana, la religió, la vida urbana, la guerra, la pena de mort, la hipocresia social, etc., es a dir temes de gran trascendencia, al mateix temps que describien de manera realista la societat del moment. Pèro també coincidien en els retrats de grans personatges molt humans i ambivalents,de vegades ridiculs, de vegades tendres. I tot plegat amanit de vegades de tocs poetics ó de gags visuals.
    Després, avançada ja la década dels 60, els dos directors van divergir: Berlanga va seguir (amb excepcions) fent sàtires sobre les diferents etapes de la historia d'Espanya en els moments en que les rodava, pèro el seu estil i el seu taran.ná van anant canviant, convertint.se en mes agre e incorporant mes dosis de mala baba, pèro també progressivament, sobre tot els últims films, mostrant situaçions cada cop mes grotesques i personatges que tenien mes de caricatura que d'humanitat, mimvant, per aixó mateix, l'interés dels mateixos. Monicelli, per la seva banda, va evolucionar obrint-se a nous horitzons, sense abandonar del tot els seus trets caractístics, i va anar fent alternativament comedies contemporàneas (ara retratant la Italia del desemvolupament dels anys 60 i 70), sàtires d'época i melodrames diversos, conservant una bona part del interés dels inicis.
    Pèro només perqué ambdos van dirigir obres mestres de la categoria de LA GRAN GUERRA i RUFUFU (Monicelli als 50) ó PLACIDO i EL VERDUGO (Berlanga als 60), ja hi hauria prou per reservar-lis un lloc important a l'historia del cinema.

    Xavier A.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

(L324) En la orilla (2013)

(BA14) Edward Hopper en el Thyssen-Bornemisza (2012)

(G133) Diferent Restaurant (Begur, Girona)

Arcadi Espada entrevista a Castilla del Pino (2002)

(L323) Alfabeto (1981)