(L88) No era lluny ni difícil (2010)

Joan Margarit, No era lluny ni difícil (2010)

Al comentari de l’últim llibre de poesia de Joan Margarit (Sanahüja, 1938) afegim extractes de l’excel·lent entrevista que li va fer Josep Cuní als matins de TV3 el dia 18 d’octubre de 2010. El llibre No era lluny ni difícil (2010), tracta sobre la soledat bàsicament, i la dignitat. La soledat necessària per poder parlar dins teu amb tots els que estimes i has estimat. La vida es un llarg camí cap al coneixement d’un mateix, hi ha un moment que un sap qui és, això a vegades triga molt, arriba quan ja tens una certa edat, i el temps transcorregut ja no aporta coses substancials.

"La soledat i la tristesa: penso que l’assumpció d’aquests sentiments és com un mecanisme de rellotgeria que la vida va activant per situar la mort en un horitzó familiar. He entès les respostes més perilloses que la proximitat de la mort pot generar i que se situen entre dos extrems: la desesperació i la fugida cap endavant, és a dir, la submissió a valors de la joventut. Per tant, també, una forma de la desesperació. Equidistant, hi ha la lucidesa, el pas previ a la dignitat. I l’admiració, el llindar de l’amor, com l’alternativa a la queixa i al menyspreu. La substitució de la por per la lucidesa, l’anomeno “dignitat”. Llavors és quan resulta que l’amor no era lluny ni difícil".

"Un poeta, un bon poeta, et dirà dues coses: primer el que pensa y després poemes. Aquesta frase resumeix la totalitat del llibre: “És en l`amor on m’he deixat la vida” En aquesta edat si no t'has deixat la vida en l’amor te l’has hagut de deixar en la por i si t’has deixat la vida en la por llavors estàs perdut: “la por no és més que la falta d’amor. Un pou que tractem d’omplir inútilment en les coses més variades, amb una acció directa sense subtileses, que no s’acaba mai, perquè el pou sempre està igual de buit i fos”.

No era lluny ni difícil

Ha arribat aquest temps

que la vida perduda no fa mal,

que la luxúria és un llum inútil

i l’enveja s’oblida. És un temps

de pèrdues prudents i necessàries,

no és un temps d’arribar, sinó d’anar-se’n.

És ara quan l’amor

coincideix a la fi amb la intel·ligència.

No era lluny ni difícil.

És un temps que només em deixa l’horitzó

com a mesura de la soledat.

El temps de la tristesa protectora.

“Sempre estem recapitulant i tornant a engegar. El que passa és que la consciència de que el trajecte que queda és més curt et fa recapitular de maneres diferents. Saps que aquest moment per fi l’amor coincideix amb la intel·ligència, descobrir això costa tota una vida”.

La poesia té la intensitat de veritat? “No pot tenir cap altre”. La paraula dignitat ve de la paraula dignus, marxador, evoca cap a marxador de respecte i cap a respecte cap a un mateix. El poeta sempre ha de ser crític amb la societat? “Sí”.

“La cultura és més important que la llibertat. Sense llibertat jo puc tenir cultura, sense cultura jo no puc tenir llibertat. Si jo no sé distingir un assaig de Montaigne d’un llibre d’auto ajuda, quina llibertat puc tenir? Si no sé distingir Lao-Tse d’un guru encantador de gossos, quina llibertat puc tenir? Ja puc anar a votar cada setmana. L’entrada a la cultura és l’educació, i això és l’error que els polítics porten des de la transició”. “La cultura no és pot assumir col·lectivament. A la cultura s’arriba individualment, un a un i això és molt difícil. No és ni tant sols democràtica però es bàsica per a la democràcia. Sense cultura no hi pot haver llibertat”.

“Ara es torna a la cultura de l’esforç que durant una època, inclús estava mal vista”. “S’ha oblidat que una immensa part de la possibilitat de felicitat és individual”. “Individual tenint en compte que estàs rodejat d’altres persones com tu, cada persona és com una taca d’oli que es dirigeix cap a les altres, aquesta és la nostra complexitat”.

“Tristesa protectora. El dolor es inaguantable i temporal, el mateix cos quan el dolor arriba a un cert grau fa que et desmaies o mors” “El dolor de la persona es deriva en tristesa. La tristesa amb cultura es pot controlar, i gestionar, la dirigeixes cap a l’horror, la melangia o la protecció”.

“La meva missió és que vostè es llegeixi a vostè mateix en el llibre de poemes”. “Si vostè pensa que el poeta es un compositor que fa una partitura que es el poema i que el lector es un intèrpret que toca aquella partitura, veurà que no hi ha dos intèrprets que la toquin igual”.

Tots sentim igual i sentim el dolor i la pèrdua d’igual manera. “La vida és com el mar que t’acorralarà amb ports cada vegada més llunyans”. Nietzsche s’equivocava: “Som més forts quan els mites són més febles”.

Maig del 68

Al París de la pluja al qual retorno

ja no hi trobo res més que fulles mortes.

Es van arrossegant damunt l’asfalt

amb el qual l’ordre públic va tapar

els bulevards de les llambordes rosa.

Aquí crema el cadàver de la cançó francesa.

La ciutat que estimava, l’he perdut:

només roman al riu, al llampurneig

de l’estela que deixa una barcassa.

París no pot ser més que en els meus ulls.

Ja no he d’escriure-li cap més poema.

Poesia és evocació o lament? “Tots, el que tenim és la nostra intel·ligència i el nostre passat, no tenim res més. Dins de la intel·ligència hi ha també el sentiment. Per fi la intel·ligència coincideix amb l’amor”.

Ja és aquí aquest temps, que no és el meu, en el qual visc amb una barreja agredolça de proximitat i distància. Sento com l’entorn se’m va fent estrany. Ja no reconec alguns valors i conductes que avui són habituals. Els paisatges canvien massa de pressa. No, aquest temps no és el meu, però és ara quan, en bona part gràcies a la poesia, sento unes ràfegues d’alegria tranquil·la que anys enrere desconeixia.

Quina mena de vides són les nostres

que el vent s’endú com gasos verinosos?

Com les cendres del cos, tot el passat

cap dins un bol que no ha servit mai més.

Us convidem a llegir els poemes d’en Margarit, sempre trobes quelcom de reconfortant i necessari per seguir respirant, no ho dubteu més: endinseu-vos-hi.