(L408) Una execució ordinària (2007)
Marc Dugain, Una execució ordinària (2007)
Avui us porto un llibre i un autor que m’ha recomanat la meva amiga Maite
Quilez, científica y lectora avançada. Marc Dugain (Senegal, 1957)
és un escriptor francès que està interessat en el temes que envolten a les
persones i el poder, en varis països, entre ells Rússia i els Estats Units. El
llibre que comento avui esta dividit en una sèrie de relats curts ambientats a
l’antiga Unió Soviètica i que tots ells estan relaciones amb la forma abusiva
d’exercir el poder sobre les persones anònimes i del carrer.
Sinopsi: 1.- Només sóc
Stalin. A l’hivern de 1952 a la mare del narrador, metge uròleg de professió,
l’han vingut a busca a l’hospital on treballa la policia secreta que la porta
en una limusina negra als soterranis del Kremlin. L’Olga té por que la
interroguin i la torturin. Després d’escorcollar-la i d’una espera d’hores la
fan passar a un despatx on l’espera el Iossif Stalin. El dictador s’ha
assabentat que ella posseeix un cert do. Es tracta d’un magnetisme per la
imposició de les mans que cura o al menys minva el dolor. Stalin es queda
adormit amb les fregues que li fa la metgessa. Li diu que la tornarà a cridar
però que per a la seva seguretat no pot parlar d’això amb ningú, ni amb el seu
marit.
Quan torna a casa es troba al seu marit tot preocupat. Ella li diu que ha
passat la nit a casa d’un altre home i que s’han de divorciar, ja que porten
deu anys intentant tenir un fill i no ho aconsegueixen. Passades unes poques
setmanes l’Stalin la torna a cridar perquè li consoli el dolor que té a les
cames, fruit de la mala circulació pels anys de banquets pantagruèlics. Falta
tot el matí a la seva feina i la denuncien al Director de l’Hospital. Aquest no
vol tramitar-la perquè està enamorat de l’Olga i perquè posseeix una estètica
de la vida.
Stalin es vol retirar uns mesos a una datxa de la seva terra natal,
Geòrgia, i se’n vol portar a l’Olga. Un dia venen a arresta al seu marit, el
Serguei Sergueièvitx Slutxine...
2.- Anys severs. Els russos estan
empantanats a la guerra de l’Afganistan. Un coronel y un general del KGB parlen
de la fi del comunisme i de com adaptar-se al nou sistema que vindrà. Es troben
dinant a un restaurant del Berlín Oriental. El General Guennadi li demana al
Coronel Piotr un cens dels agents amb els quals poden comptar. En especial un
que es diu Vladimir Plotov.
3.- Anterograd. L’imperi soviètic
ha caigut pel seu propi pes. El Pavel i la seva família comparteixen pis amb
una dona vídua i un matrimoni vell. Un funcionari de la Federació Russa ve a
oferir-li deu anys de sou de tinent a títol d’indemnització; a més d’un
habitatge a San Petersburg. El Pavel Sergueièvitx ho rebutja. També li
ofereixen una plaça de professor d’Història. La seva dona, Ekaterina, ha perdut
la memòria, no pot retenir res, ho oblida tot. Però l’emissari li fa una altre
proposta que si acceptarà...
4.- Dos amics. El Coronel i el
General parlen de com el seu deixeble, el Vladimir Plotov, ha arribat tant alt.
El General s’enorgulleix d’haver-lo aconsellat. El seu nomenament com a cap del
FBS (antic KGB) li dóna ales i molta influència política.
5.- Carbonitzats. Vania Altman es
un alferes de navili novell a qui han cridat per embarcar-se en un submarí per
a unes maniobres de la marina russa. Aquestes duraran tres dies i es dispararan
dos tipus de míssil.
6.- La mostela. El president, que
està de vacances al mar Negre, és informat pel ministre de l’exèrcit de
l’accident del submarí nuclear. Vladimir li pregunta si hi ha supervivents i
que no vol cap filtració. Li diu als seus col·laboradors més propers que sabrà
administrar la veritat sempre que no hi hagin supervivents que el desmenteixin.
7.- El silenci de les paraules.
Pavel rep la notícia per uns amics que el seu fill està amb la tripulació de
l’Oskar. Ell ja el dóna per mort coneixent el país. Triguen més d’un any en
treure el submarí i entregar els cossos a la família. El cos del Vania no va
aparèixer...
Comentari: Es tracta d’una excel·lent novel.la sobre les
conseqüències que té l’exercici despòtic del poder sobre les vides de
les persones anònimes que “pateixen la historia”. També s’hi barreja amb la
corrupció i l’aparició del capitalisme salvatge dels nou rics russos que han sorgit amb la
caiguda del comunisme. En mig de la història surt l’enfonsament del submarí
Kursk, suposadament per manca de manteniment i per la decisió dels governants
russos de mantenir-ne en secret la causa.
Els protagonistes de la novel·la són éssers aclaparats sota el pes d’una
vida al servei de l’estat. Una vida plena de desastres i desgràcies, sense
futur i esperances que els hi nega el propi govern. Aquest desencís queda palès
en les paraules d’un dels protagonistes: “Pertanyo a aquesta gent que es lleva
al matí sense ganes de viure però encara menys de morir. Fins i tot maltractat
per la vida, mantinc el rumb sense entusiasme ni amargor”.1
Ben be els pobles són molt desgraciats amb els seus governants. El poble
rus és un dels més desafortunats: “Quan la corrupció esdevé una forma de vida,
no hi ha res impossible. La corrupció a l’època de la Unió Soviètica era
folklore, ara és un càncer”.2
NOTES:
1.- Marc Dugain, Una execució
ordinària, Pagès, Lleida, 2007, p. 152.
2.- Ibídem, p. 198.
Comentarios
Publicar un comentario