(L647) Filla d'octubre (2019)

Linda Boström Knausgård, Filla d’octubre (2019)

Literatura escandinava però no policíaca. Avui us porto a Linda Boström Kanusgård (Boo, Suecia, 1972). Que és coneguda, a més de per ser escriptora, per ser l'ex-dona del famós escriptor noruec Karl Ove Knausgård qui en la seva voluminosa obra autobiogràfica, La meva lluita (2009-2011) en sis volums, parla sense gaires embussos de la seva relació matrimonial. 

Argument: la protagonista y narradora pateix un trastorn bipolar i ens explica la seva experiència en un sanatori mental on li donen electroxocs.

“Et mesuraven la pressió sanguínia mentre la infermera t’enganxava els elèctrodes a la part superior del pit i al front. En acabat, venia l’estudiant de medicina amb l’oxigen que et feien respirar per introduir-te’l al cervell. L’anestesista et deia que t’adormiries en un tres i no-res i t’infiltrava el somnífer fred a la sang a través de la via preparada abans. Era com beure foscor.

El que succeïa després, mentre dormies, m´ho ha explicat l’Aalif. Primer, et posen el protector de les dents perquè no et mosseguis la llengua i introdueixen el relaxant muscular per la mateixa via per evitar que el cos surti volant. Per això cal augmentar el voltatge per tal de provocar un espasme. L’electricitat després va molt de pressa. L’electricitat en la que confiaven tant. L’electricitat que redimia els metges. L’electricitat que entre uns segons i un minut causava les convulsions que eren la clau de l’èxit del tractament.

Què passava quan les convulsions havien acabat ho explicaré en un altre moment, però ara puc dir que tots els pacients estàvem estirats en lliteres molt estretes, l’un arranat a l’altre, tan a prop que gairebé ens fregàvem la pell. Cadascú immers en la seva foscor, dins un son impossible de comprendre, tots dormint rere una cortina.

Però el fet que després tingués grans llacunes temporals, de les que no recordava res, no interessava a ningú. Compensaven la pèrdua de memòria amb l’eficàcia del tractament. I és clar, ¿quan pesa la memòria? ¿Com la mesurem? ¿Com es pot valorar la memòria? La memòria tenia un estatus social baix a la fàbrica. Preferien tractar-te durant quatre setmanes amb electroxocs que deambulessis per la planta durant mesos. Era una sensació embriagadora per als que treballaven amb els límits de l’esser humà poder demostrar finalment resultats i, de retruc, que els obrissin la porta dels cercles més elitistes”.

La Linda havia volgut ser actriu però la seva irregularitat no anava amb la professió; un dia podia estar brillant i l' altre no podia sortir-se’n. Així que va decidir dedicar-se a l’escriptura.

“Sola amb mi mateixa. No tinc amics a la ciutat on visc i el meu home m’ha deixat. Es va cansar de portar ell sempre les converses amb els fills a taula. Feia més broma que de costum amb ells per amagar que jo no deia mai res. Ni durant els àpats ni en d’altres moments tampoc. Excepte quan xerrava com si les paraules no s’haguessin d’exhaurir mai. Passava molt de temps fora de casa, sovint ingressada en aquest mateix hospital. La meva malaltia ens va arrossegar avall a tots i ell no desitjava una existència com aquesta. Tot l’amor es va transformar en un jersei que pica i val més llençar. Un cop tret el jersei, tot tornaria a anar bé”.

Comentari: no deixa de ser sorprenen que els països nòrdics i anglosaxons encara utilitzin els electroxocs; quan realment no se sap com funcionen, ni quins efectes tenen en el cervell del pacient. “Si els electroxocs van tan refotudament bé, ¿com és que la teràpia electroconvulsiva està prohibida en alguns països? (...) Suècia és el país que realitza més teràpies amb electroxocs per càpita de tot el món”.

Des que vaig veure el documental La teoria sueca del amor (2015) de Erik Gandinni, i vaig llegir el llibre del jurista italià Enrico Altavilla, Suecia, infierno y paraíso (1972) em vaig desencantar del miracle suec. La tant idealitzada socialdemocràcia sueca va cometre nombrosos errors, al llarg dels seus anys al poder, que varen afectar a la vida de milers de persones.

La prosa de la Linda Boström es àgil i sap expressar molt bé tot allò que va sentir durant aquell període de la seva vida; la psiquiatria mèdica del seu país va abusar d’ella com a pacient i com a persona.

La brevetat del llibre no afecta a la seva complexitat i qualitat a l'hora d'explicar com la seva malaltia mental i el tractament que va rebre, va influir en el decurs de tota la seva vida adulta. Com passa en moltes ocasions, la literatura la va salvar. 

Novel.la un xic reiterativa en la seva argumentació però es deixa llegir força bé.

BIBLIOGRAFIA

Linda Boström Knausgård, Filla d’octubre, Les hores, San Cugat, Barcelona, 2022.

Jordi Nopca, Entrevista a Linda Boström, Diari Ara, 13/03/2022.

Isabel Paredes, ¿Quién eres cuando has perdido la narrativa de tu propia vida?, Revista de Letras, 07/05/2022.