(L703) El final de l’idil·li (1951)

Graham Greene, El final de l’idil.li (1951)

Una novel.la menor de Graham Greene (1904-1991) sobre una història d’amor poc convencional. No tenia res que llegir i me la he trobat a la biblioteca. The End of Affaire és una lectura d’impàs esperant millor fortuna.

Argument: sota la pluja Maurice Bendrix, el nostre narrador, es troba al ras i sense paraigües al Henry Miles de qui no es pot dir que siguin amics, ni de la seva dona, la Sarah, a qui no veu des de fa més d’un any. Van a fer una copa a un bar. Bendrix està ressentit ja que havia sigut amant de la Sarah i ella l’havia deixat.

Henry li confessa que està preocupar per la seva dona, creu que li pot ser infidel i havia preguntat per un detectiu que li van recomanar. El senyor Savage al número 159 de Vigo Street. El Maurice se li ofereix al Henry per fer ell les indagacions. “Recordo que vaig somiar molt sovint la Sarah durant aquells dies o setmanes d’ofuscació. Em despertava amb una sensació que de vegades era dolorosa, de vegades plaent. Si una dona ja ocupa els teus pensament durant el dia, no és just que la somiïs de nit”.

Maurice recorda la primera vegada que va conèixer a la Sarah l’any 1939. “aquella entrada d'estiu de l'any 1939 que feia lluent el parc on les criatures avaraven les barquetes, un d'aquells estius resplendents i condemnats a mort de l'avantguerra? Em preguntava si, pensant-hi molta estona, hauria pogut detectar el futur amant de la Sarah en aquella festa que va organitzar en Henry. Era el primer cop que ens vèiem, i bevíem un xerès sud-africà infecte per culpa de la guerra d'Espanya. Em sembla que em vaig fixar en la Sarah perquè la vaig veure feliç. En aquells anys ja feia temps que l’aire de felicitat agonitzava aixafat pel pes de la tempesta que s'acostava. Només el veies en els borratxos, en les criatures i en poques persones més. Em va caure bé d'entrada perquè em va dir que havia llegit els meus libres i ja no em va tornar a parlar del tema... vaig sentir que em tractava com una persona i no com un autor. No em pensava en absolut que m'enamoraria d'ella. Per una raó: era atractiva, i les dones atractives, sobretot si també són intel·ligents, em provoquen un profund sentiment d'inferioritat.

No sé si els psicòlegs han definit el complex de Cofètua, però a mi sempre m'ha costat sentir atracció sexual si no soc conscient d'una mena de superioritat, mental o física. En aquella primera trobada només em vaig fixar en la seva bellesa, la seva felicitat i la manera com tocava els altres, donant-los un copet amb la mà, com si els estimés”.

El detectiu Parkis aconsegueix fer-li arribar al Maurice un diari de la Sarah. Llegint-lo descobrirà un secret i s’endurà una gran sorpresa.

Comentari: no és una novel.la dolenta, està ben escrita, però no té la grandesa d’altres obres de Graham Greene com El tercer home (1950); l’Americà pacífic (1955); El nostre home a l’Havana (1958); Consol honorari (1973) o El factor humà (1978).

Tot i que Graham Greene mai no va voler ser descrit com a "novel·lista catòlic", la seua religiositat dóna forma a la majoria de les seves novel·les i gran part de les seues obres més rellevants. I aquesta d’avui no és aliena al fenomen de la fe.

La novel·la està tenyida d'amargor. Com cal suposar, és la perícia de l'escriptor, la precisió del seu llenguatge, el to ombrívol en què s'exposen els sentiments dels seus protagonistes, i la creixent estranyesa amb què assistim a una infidelitat que es transforma, ¿en una història de redempció, d’amistat o de connotacions religioses? Ves a saber tu en què!

BIBLIOGRAFIA

Graham Greene, El final de l’idil·li, El Cercle de Viena, Barcelona, 2022.

Manuel Gregorio González, El dolor y sus sombras, Diario de Sevilla, 04/08/2019.

Israel Paredes, Apuntes sobre un estilo y una mirada al mundo, Revista de Letras, 26/08/2020.

Jesús Ruiz Mantilla, Graham Greene, nuestro espía en la España de la Transición, El País, 13/05/2020.