(L745) Història de Catalunya (1998)

Toni Soler, Història de Catalunya (Modèstia a part) (1998)

Un llibre curiós, que em va recomanar la Isabel Traguany, una companya de feina, antiga estudiant del Col·legi L’estonnac de Lleida. La seva lectura no m’ha decebut. Toni Soler (Figueres, 1965) és un periodista i comunicador molt conegut perquè ha participat en diversos programes de TV3. El llibre és una edició de l’any 1998 revisada i ampliada el 2013. Encara estava per arribar “el procés”.

Sinopsi o resum.

1.- Assortiment d’ibèrics (50.000 aC – 250 aC). Pintures rupestres a Ulldecona i al Cogul. La revolució neolítica (agricultura i ramaderia). Els Vilars d’Arbeca (segle VII aC). L’arribada dels grecs que funden Empúries. Els ibers.

2.- Oh, els romans! La seva expansió i la creació de les províncies. Roma i Cartago s’enfronten. Anníbal i els seus elefants. La invasió de Catalunya i la resistència d’Indíbil i Mandoni. La Pax Romana. Octavi August va governar dos anys des de Tàrraco. Els visigots acaben amb l’Imperi l’any 476. Ens va quedar la religió romana (el catolicisme), el dret romà, l’estructura del territori, les grans ciutats, les activitats econòmiques i el llatí.

3.- Oh, els bàrbars! Oh, els moros! (476-711). L’emperador Teodosi declarà el cristianisme religió oficial de l’Imperi romà, ja en decadència. Cap al segle V el rei visigot Euric s’instal·la a la Tarraconense i després a tota la península, traslladant la capital a Toledo (554). La rebel·lió del general Paulus (673) és el primer conflicte entre la perifèria i el centre. Poblat del Bovalar (Seròs, Lleida) (vegeu baptisteri al MHC). El 717 els àrabs ja hi eren. A Poitiers (732) van ser aturats per Carles Martell. Tenien una enorme superioritat tècnica i cultural.

4.- Guifré, pels pèls. Els francs s’apoderen del nord de Catalunya. Barcelona cau l’any 801 a mans del rei d’Aquitània, Lluís el Pietós. La Marca s’organitzava en comtats. Guifré va unificar els comtats, sent el primer governant únic encara sota la tutela dels francs. Al-Mansur arrasà Barcelona (985). Borrell II, nét de Guifré, com que no rep ajuda en la reconstrucció de la ciutat dels francs, s’independitza d’ells (988). Lluites internes fins a l’arribada de Ramon Berenguer I (1070), que reforça la casa comtal de Barcelona. El paper d’Ermessenda, dona de Ramon Borrell (992-1017).

5.- Nosaltres i els aragonesos (1137-1213). Ramon Berenguer IV es troba uns comtats ben vertebrats i una economia en progrés. Pacta amb Ramir d’Aragó un matrimoni amb la seva filla Peronella, que tenia dos anys. Pere el Catòlic va perdre el Llenguadoc i la Provença en la batalla de Muret (1212) contra els francesos.

6.- Jaume I, dit i fet (1213-1276). Va ser un gran rei. El seu regnat va durar més de seixanta anys. Va conquerir València i Mallorca i les va omplir de catalans, donant lloc al mite dels Països Catalans. Floreix la cultura: el gòtic (catedrals de Girona i Lleida). Ramon Llull.

7.- Quan érem els dolents (1276-1410). Pere el Gran (1276-1285), fill de Jaume I, va adquirir Sicília per matrimoni i va fer fora els francesos. Jaume II (1291-1327), també un gran rei, va fer l’expansió per la Mediterrània, gràcies als almogàvers, mercenaris aragonesos i catalans. Pere el Cerimoniós (1336-1387). La Corona d’Aragó era un imperi. Posseïa les tres illes Balears, les tres illes italianes i un tros de Grècia. Martí I (1395-1410) va ser l’últim rei de la casa de Barcelona.

8.- El pactisme. El monarca pactava amb les classes afavorides del país una sèrie de garanties mútues, representades en unes Corts. Sense lleis i constitucions pròpies Catalunya hauria desaparegut com a nació diferenciada dins de la monarquia hispànica. Catalunya i Aragó van mantenir les seves pròpies Corts. La Generalitat (1359) es va crear amb funcions bàsicament recaptatòries.

9.- La crisi (Ja? Tan d’hora?) (1412-1469). Érem pocs. La pesta de 1348. La mort de Martí I sense fills, la crisi agrària, la pujança de les ciutats italianes i de Castella. El compromís de Casp va triar un rei castellà, Ferran I. Alfons el Magnànim (1416-1458) va conquerir Nàpols. El seu successor i germà, Joan II, es va trobar amb una crisi econòmica i institucional. El seu fill Carles de Viana conspirava contra ell, i el va fer detenir. Guerra civil entre catalans que va durar deu anys.

10.- Unitat de destí (1412-1630). Amb Ferran el Catòlic el destí de Catalunya queda lligat a Castella, però conservant institucions, moneda i duanes pròpies. Dins de l’Imperi espanyol es va diluir i va caure en una mena de depressió col·lectiva. La seva política no va ser dolenta per a Catalunya, però l’expulsió dels jueus conversos va significar una fuga de capital molt valuós. El segle XVI català és de decadència davant la pujança castellana. Després de Felip II, Castella va tenir tres reis mediocres que no van redreçar la situació.

11.- Pau Claris – Consell de Cent (1630-1700). La guerra dels Trenta Anys (1618-1648) entre els estats moderns d’Europa. La revolta dels Segadors (1640). Holanda i Portugal, que tenien economies modernes i imperis colonials propis, se’n van poder sortir. Durant dotze anys Catalunya va ser un apèndix de França. Amb el tractat dels Pirineus (1659), França es va quedar el Rosselló i Perpinyà, la segona ciutat en importància de Catalunya.

12.- Per què la Diada és l’11 de setembre? Catalunya viu un moment de revifalla durant el regnat de Carles II, retardat i impotent. A la mort d’aquest, la llarga guerra de Successió es va decantar a favor de Felip V (fill de Lluís XIV de França, el Rei Sol) davant Carles III d’Àustria, que, en morir el seu pare, es va fer amb el regne austríac. El tractat d’Utrecht (1713-1715) va acabar amb les últimes possessions espanyoles: les illes italianes, Flandes, Menorca i Gibraltar. L’adhesió de Catalunya a l’aliança austríaca va fer que perdés totes les institucions i legislacions, tret del dret civil, que es va salvar pels pèls. Es construeix la Ciutadella i el 1716 s’aprova el Decret de Nova Planta.

13.- La pela és la pela (1714-1808). Com que no podien fer política, els catalans es dediquen a fer diners. La Junta de Comerç de Barcelona (1763). L’auge de la indústria cotonera. El 1778 es liberalitza el comerç atlàntic. La llengua catalana, malgrat les prohibicions d’ensenyar-la, es mantindrà viva en el poble. Els intents de Felip V (1700-1746) per fer d’Espanya un país modern: va intentar introduir un sistema fiscal pràctic, el cadastre. Els nobles de Castella van dir que no. Carles III (1759-1799) liberalitza el comerç americà i protegeix la indústria del cotó, però prohibeix el català a les escoles. Amb Carles IV (1788-1808), l’edifici borbònic es va ensorrar quan va aparèixer Napoleó.

14.- Sang, suor i tinta (1808-1874). Després de la derrota de Napoleó i el Congrés de Viena (1815), torna Ferran VII i l’absolutisme. Deixa el tron a la seva filla Isabel II, que es va recolzar en els liberals moderats. Els seguidors de Carles, germà de Ferran VII, s’anomenaren carlistes. Es van aixecar en armes tres cops fins al 1874. Prim fa abdicar la reina i posa Amadeu I de Savoia, un rei estranger, que ho va deixar córrer. L’experiment de la I República. Pavia i la restauració borbònica amb Alfons XII. Es va doblar la població de Catalunya. Les ciutats van créixer. El Pla Cerdà (1849). La indústria tèxtil i el protagonisme del proletariat. La força de l’anarquisme. El romanticisme i el ressorgiment (Renaixença) de les llengües nacionals a Europa.

15.- El catalanisme (1875-1931). Neix de la mà de Valentí Almirall, que va fundar el Diari Català (1881). Es funda la Lliga de Catalunya i es convoca un Congrés Nacional, d’on surten les cèlebres Bases de Manresa. Amb la Lliga Regionalista i Solidaritat Catalana es guanyen les eleccions. Es crea la Mancomunitat Catalana de Prat de la Riba, que amb poques atribucions fa una gran tasca: carreteres, escoles i l’Institut d’Estudis Catalans. Francesc Cambó vol intervenir en la política espanyola. La guerra del Marroc (1909) fa esclatar la revolta de la Setmana Tràgica. Les revoltes obreres i el pistolerisme empresarial, juntament amb la derrota espanyola d’Annual, van portar a la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929).

16.- República i guerra (1931-1939). Francesc Macià, antic coronel, va crear Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), que va arrasar a les eleccions de 1931, proclamant la República Catalana. El govern de Madrid va venir a convèncer Macià i Companys, i es van retractar. Elaboren un projecte d’Estatut. A les eleccions de 1934 va guanyar la CEDA de Gil Robles. Les revoltes obreres, com la d’Astúries, i la proclamació de l’Estat Català per Lluís Companys van tensar la situació. El 1936 guanya les eleccions el Front Popular. Els militars conspiren. L’assassinat de Calvo Sotelo va detonar el conflicte. El cop d’estat va provocar una guerra civil a Catalunya amb una sagnant repressió que va afectar sobretot capellans, gent de dretes i empresaris. Les lluites internes entre anarquistes i comunistes van afeblir les opcions de victòria de la República i la Generalitat.

17.- Del temps de l’avi ençà (1939-1998). Ni monarquia ni feixisme: simplement franquisme. Franco era un especialista a retenir el poder mitjançant una repressió ferotge. El català va ser eliminat de la vida pública. El que va salvar el règim va ser l’obertura econòmica i la integració en el món capitalista. Són anys d’obertura. El català es va anar recuperant. L’emigració d’andalusos i castellans fa que prop d’un 40 % de la població sigui nova. Franco nomena Joan Carles el seu hereu. La Transició. El rei es va desfer d’Arias Navarro i va nomenar Adolfo Suárez. Va tornar Josep Tarradellas a Catalunya, un polític de caràcter difícil. Es va restaurar la Generalitat. Jordi Pujol, contra pronòstic, va guanyar les eleccions. El 1982 els socialistes guanyen àmpliament les eleccions. El PSOE de Felipe González va dur una política socialdemòcrata light, però la millora de la situació econòmica i l’entrada a la Comunitat Europea els va permetre revalidar victòries. Pujol va sostenir governs tant socialistes com del PP. El 1992 Barcelona acull els XXV Jocs Olímpics de l’era moderna.

18.- Capítol extra: d’en Cobi a l’estelada. La incapacitat coercitiva de Catalunya per imposar les seves tesis. La reforma de l’Estatut de Maragall i com es va escapçar de la forma més barroera. El sentiment de país i el desig d’independència es van reforçar, però també conviuen amb una part important de la població que no vol deixar de sentir-se espanyola.

Comentari: El primer que us dic és que es tracta d’un llibre rigorós, històricament parlant, amb un xic d’humor per part de l’escriptor, àgil i agradable de llegir. Estic segur que bastants de vosaltres l’heu llegit abans que jo. Toni Soler destaca que el caràcter que més defineix els catalans és el pactisme. Té el seu origen en les antigues corts medievals, on el rei i els nobles pactaven les condicions de convivència.

Les conclusions que n’extrec són diverses: primerament, tot país que ha estat imperi o potència militar, com és el cas de la Corona d’Aragó al segle XIV —que conformava Catalunya, Aragó, València, les tres illes Balears, les tres illes italianes i un tros de Grècia—, acostuma a tenir una decadència llarga i complicada.

Quan Catalunya va formar part de l’Imperi espanyol, per lligam matrimonial i no per cap guerra, va mantenir les seves institucions.

Quan el tron d’Espanya va quedar vacant, Catalunya va tenir la mala sort que els austríacs perdessin la guerra contra els borbons (francesos), i aquests mai ho van oblidar. Després d’una guerra de Successió que va durar més de deu anys, Felip V va suprimir l’autogovern de Catalunya. Aquesta derrota del 1714 va marcar el destí de Catalunya durant molt de temps.

Com ja no va poder fer la seva, políticament parlant, es va dedicar al comerç i a fer diners. Un dels pocs defectes que trobo del caràcter català és plànyer-se amb excés en la derrota. Tres-cents anys em semblen massa. La meva opinió és que s’ha d’aixecar el cap i continuar el camí que et proposis. Cal tenir una idea de país. Si és per maniobrar cap a una independència pactada o un estat federal, doncs endavant.

Durant un temps s’havia acusat Franco de portar emigrants andalusos a Catalunya per diluir la seva llengua i el seu sentiment de país. Aquests nouvinguts formem part dels defensors del català com a llengua de cultura i de les singularitats —moltes d’elles positives— que té Catalunya davant el centralisme “caspós” i retrògrad del govern de Madrid.

És gràcies a l’autogovern i a la immersió lingüística a les escoles, de la qual en soc partidari, que Catalunya podrà integrar la nova onada d’emigració àrab, sud-americana i africana que ja tenim aquí. Sembla ser l’única forma coherent d’actuar davant la globalització i les fronteres permeables del món contemporani.

BIBLIOGRAFIA

Toni Soler, Història de Catalunya (Modèstia a part), Editorial Columna, Barcelona, 2014.

Julio Tovar, La Cataluña imaginada de Toni Soler, El Español, 29/06/2019.

Gemma Ventura Farré, Toni Soler: «La nostàlgia és una malaltia», Catorze 14, 2016.