(L337) Un hivern fascinant (2017)

Joan Margarit, Un hivern fascinant (2017)

Comentem avui el nou llibre de poemes d’en Joan Margarit (Sanahüja, 1938). A punt d’entrar a la vuitantena el poeta català ens porta les seves reflexions sobre el seu “hivern vital i literari”. On ha pogut arribar a trobar-s’hi bé. Margarit és un poeta molt estimat al blog des dels seus inicis. He anat comentant la majoria dels seus llibres. La seva Estació de França (1999) em va acompanyar en el meu primer viatge nocturn cap a Paris.

Un hivern fascinant

Les roselles van desapareixent,

eliminades com les males herbes.

Molt aviat ja no s’escamparan

les roges pinzellades del vent als camps de blat.

Qui podrà entendre un dia

els quadres de Van Gogh?

Visc encara en un món familiar,

malgrat que subtils canvis ja m’alerten:

no tornarà a ser el meu.

No es tracta d’un infern: permet comprendre.

L’oblit arriba, tranquil·litzador.

I torna, sempre torna, l’alegria.

En paraules del propi Margarit «Els dos misteris la tensió entre els quals marca el pensament –l’abans i el després- se m’han equilibrar en una nova lleugeresa. El que sempre he anomenat i imaginat com el demà ha estat substituït pel seu oblit i, a la vegada, el meu passat ha estat catapultat tan lluny, que ara tampoc és gaire més que oblit. És un nou equilibri. La imminència encara d’una estabilitat o del desordre últim».

«El poeta, l’artista, el músic, és algú que té la sort –o la desgràcia- de viure alhora en la superfície i per sota del nivell freàtic de la vida. (...) el poema, per moltes intencions i posicions prèvies que es tinguin, es construeix més com es pot que no pas com es vol, per dir-ho ras i curt. Sense erudició continuaria havent-hi poesia. Sense veritat, no».

«Veritat i bellesa poden superposar-se, però la veritat moltes vegades és en llocs on la bellesa no hi té res a fer. El territori de l’art és només aquell on coincideixen. El poeta ha de saber que no hi ha cap lloc on no calgui investigar, perquè la bellesa pot ser a tot arreu, encara que oculta o gens evident en la major part de les ocasions. (...) La inspiració és, precisament, aquest acte tant rar i difícil que consisteix a localitzar un lloc on és prou probable que hi puguin ser juntes, inseparables, veritat i bellesa».

«Però els poemes han d’obrir-se pas per les vides dels qui els llegeixen, entre un munt de coses importants o trivials que molt sovint posen en marxa uns mecanismes de supervivència que exigeixen, d’una manera imperiosa, l’engany. Per exemple, la necessitat de prestigi –de o a través de- l’ambigua i perillosa paraula amor. O a través d’una altra paraula, també ambigua, però, més que perillosa, presumptuosa: amistat. Gran part dels enganys que pretenen resoldre la mera por a la soledat creixen a l’empara d’aquestes dues paraules, que poden ser dues serps verinoses en la selva del diccionari. Però mentir, a la llarga, sempre planteja problemes més greus dels que intenta resoldre». (p. 93-98)

Comentari: com bé ha dit, moltes vegades, el Joan Margarit en la poesia no val l’ofici, com en l’artesà que cada cop domina millor la seva professió i en coneix tots els trucs. “En un ofici, ja sigui fuster, paleta o metge es suposa que amb els anys se és millor fuster o millor metge que abans, però el poeta no, pot fer uns poemes excel·lents a la joventut i a la vellesa ser una perfecta nul·litat. Ser artista de qualsevol de les arts clàssiques és patir, no dóna la tranquil·litat de l’ofici”.

El poeta sempre necessita començar de nou i trobar la inspiració que el faci escriure versos que reflecteixin les nostres angunies i també les nostres esperances, en definitiva que ens arribin. Malauradament aquest últim llibre del mestre no m’ha deixat la mateixa intensitat que en els anteriors. La petjada és menys profunda, quasi podríem dir que lleu. Això si, tres o quatre dels poemes són remarcables. Res més.

Mitologia

Coses abstractes que ens destruiran

com el zero absolut o la velocitat

de la llum. Mai no va servir de res

imaginar que aquestes coses eren

enormes voluntats a les quals suplicar.

Amb un cert aire de mitologia

només queda la força de l’amor,

tan poderosa com la gravetat,

silenciosa i maternal com ella:

pot fer que sigui càlida la lluna

-una roca gelada-

si recordem algú quan la mirem.