Conchita Mercè Massons (1915-2018)

Des de l’estiu del 2007 que visitem la casa pairal de la meva amiga la Marta Salvador a Ivars d’Urgell. Els sopars a la terrassa eren agradables, la conversa animada es veia afavorida pel relaxament i la marinada ens refrescava de la xafogor de les nits d’agost al Pla d’Urgell. No deixava de sorprendre’ns la vitalitat de la seva avia que quan nosaltres la varem conèixer tenia ja 92 anys. Sempre atenta a que no ens faltes res i interessada en participar en la conversa dels “joves”.

Dons bé la Conchita ens va deixat el passat 29 de juliol a l’edat de 103 anys. No ha tingut cap malaltia, s’ha anat apagant mica en mica com una espelma a la que ja no li queda més cera per cremar. Amb dolçor i si ha resistit tants anys ha sigut perquè s’hi trobava bé. A la casa pairal on es va cassar i va pujar la seva família. Amb la Marta i el Josep cuidant-la com no ho faria una filla.

La Conchita va néixer al poble veí de La Fuliola el 27 de març de 1915 i es va casar amb el Ramon Ramon Santesmases de qui va quedar viuda cap als seixanta anys. D’aquest matrimoni va tenir tres filles. De ideologia conservadora pertanyien a la burgesia del camp. Amb germanes religioses i tiets capellans. Els oficials de les tropes franquistes durant el seu avanç per terres de Lleida van dinar un dia en aquella casa. A vegades em sembla sentir el cruixir de les botes negres de cuir ben llustrades i la lletania del cant d’un rosari perdut als fons de la sala d’estar. El mobiliari, que no ha canviat en els últims setanta anys, li dona a la casa un aire vetust i sòlid, on s’endevina un temps de passat esplendor.

Una casa formada solament per dones es va convertir en un matriarcat lligat a la família i el patrimoni. Em fa venir al cap La casa de Bernarda Alba de Lorca. On la vessant de l’home no es tenia massa en compte. Tot el que no sigui la família, la sang, no es contempla, per a les bones i per a les dolentes. La resta no interessa. Però d’aquesta lluita jo solament he sentit converses, fragments, retalls d’antigues històries. Em quedo amb el record i l’alegria que ens produïa trobar-nos amb els nostres amics cada estiu i de poder felicitar a la senyora Conchita en un nou i sorprenent aniversari.