Joan Margarit i Consarnau (1938-2021)

La poesia i els llibres de Joan
Margarit i Consarnau (1938, Sanahüja, Segarra) han tingut una excepcional cabuda en el blog amb sis llibres seus comentats. Potser ha sigut el poeta més estimat i comentat. Malauradament
va morir ahir a l’edat de 82 anys. Durant la seva trajectòria li van donar molts
premis, entre els més rellevants el Premi Nacional de Poesia l’any 2008 per Casa de Misericòrdia i el Premio
Cervantes l’any 2019 pel conjunt de la seva obra que també està traduïda al
castellà.
Si la literatura ja va en franc retrocés davant les noves tecnologies que capten pràcticament tota l’atenció del jovent, que no direm de la poesia, minoritària entre els minoritaris.
De tota la seva obra literària hem comentat: Casa de Misericòrdia (2007); Misteriosament
feliç (2008); Noves cartes a un jove
poeta (2009); No era lluny ni difícil
(2010); Es perd el senyal (2012) i Un hivern fascinant (2017). També he llegit els seus poemaris Estació de França (1999); Joana (2002) i Càlcul d'estructures (2005).
El vaig veure actuar en un recital de poesia i jazz al Cafè Teatre
l’escorxador de Lleida amb el també poeta Pere Rovira el 20 de novembre de
2004. També va fer una presentació literària a la Biblioteca d’Olesa el 9
d’octubre de 2012 que vaig comentar al blog en el seu moment. I la darrera en
la presentació del seu últim llibre a La Casa del Libro de Barcelona, Rambla
Catalunya, 37, el 20 de desembre de 2017.
En el viatge en tren nocturn cap a París que vaig realitzar l’any 2009 em va acompanyar el seu llibre Estació de França (1999) del qual us deixo aquest poema.
Sonet a dues ciutats
Hôtel de l'Avenir, l'última nit:
París ens mostra el seu capvespre als vidres.
Quina sort acostar-se amb un somrís
als seixanta anys, la Porta de les Liles.
Quina sort no haver estat un home trist,
ni tu una dona trista. Les ferides
ens han anat fent durs i compassius.
Quina sort aquest fill. Les dues filles.
Quina sort poder veure rere els vidres
una ciutat que no existeix, la nostra:
Ferré canta Verlaine, la pluja posa
reflexos roigs i negres a la nit.
Roig per haver nascut a Barcelona,
negre pels trens nocturns cap a París.
Hola, Tomás:
ResponderEliminarLo he sentido mucho. Perdemos un poeta muy humano, de sentimientos profundos. Pero permanecerá vivo mientras su obra siga viva y nosotros sigamos leyéndola y compartiéndola.
Un abrazo,
Adelaida