(L501) Serotonina (2019)

Michel Houellebecq, Serotonina (2019)

Última novel·la traduïda al català i al castellà del Michel Houellebecq (Reunion, 1956). Que s'ha convertit en tot un guru, personatge públic i escriptor de moda a França i a molts altres països europeus. Autor d’obres fonamentals per entendre el món actual. Un món que ha aconseguit mercantilitzar totes les relacions humanes.

Argument: el primer que fa el protagonista quan s’aixeca és engegar la cafetera elèctrica i prendre's un cafè. Després encén la primera cigarreta. “La nicotina és una droga perfecta, una droga pura i dura, que no aporta cap alegria, que es defineix exclusivament per l’estat de necessitat, i pel cessament de la necessitat. Uns minuts més tard, després de dues o tres cigarretes, em prenc un comprimit de Captorix amb un quart de got d’aigua mineral”.

El protagonista té quaranta-sis anys i es diu Florent-Claude Labrouste, encara que a ell li hagués agradat anomenar-se Pierre perquè troba el seu nom massa tou. A principis del 2017 havien descobert un nou antidepressiu molt més eficaç que els coneguts. El van comercialitzar amb el nom de Captorix. “De bon començament va resultar d’una eficàcia sorprenent en la mesura que permetia als pacients integrar amb una facilitat renovada els principals ritus d’una vida normal en el si d’una societat evolucionada sense afavorir la tendència al suïcidi o a l’automutilació dels antidepressius de la generació anterior”. Els efectes secundaris eren les nàusees, la desaparició de la libido i la impotència.

Labrouste va trobar dues noies maquíssimes, en una estació de servei Repsol, a les que ajuda a inflar els neumàtics del seu cotxe i desprès marxen. Ell havia comprat un apartament en una zona naturista d’Almeria amb la seva antiga parella, la Camille. Ha anat a l’aeroport a esperar la Yuzu, la seva actual companya, una japonesa que solament està amb ell pels seus diners, i que ha vingut a passar dues setmanes. Labrouste està fastiguejat de la relació. “Fa molt de temps que no follaven. Què feia una noia amb pell de porcellana que no vol prendre el sol en un país com Espanya?”. A més porta unes maletes de luxe sense rodes d’altre temps, dons avui en dia ja no queden camàlics. No li fa massa cas a la noia japonesa, al mateix temps sent la insuportable vacuïtat dels dies.

Florent-Claude treballa al Ministeri d’Agricultura com a contractat extern cosa que li permet tenir un sou superior al dels funcionaris. Es dedica a redactar informes per a les negociacions amb la Unió Europea que són molt ben valorats pels seus superiors.

De tornada a França la parella fa la seva primera aturada al parador de Chinchón. La segona la fan al Castell de Brindos, un Relais Châteaux de Biarritz. El tercer dia l’autopista A10 se li fa interminable. Paren a l’hotel Mercure de Bordeus. A Paris viuen en una “múrgola gegantina de formigó” en un gran apartament al vint-i-novè pis de la Torre Totem. Dormien en habitacions separades des de feia mesos. “La nostra relació de parella estava en fase terminal”. Pràcticament es gasta tot el seu sou i va rosegant lentament la herència dels seus pares. Fins que decideix deixar-ho tot: pis, feina, a la Yuzu i començar una nova vida, desaparèixer sense dir res a ningú...

Comentari: sento dir que aquesta obra de Houellebecq és molt fluixeta i que es perd l’interès un cop passes de la pàgina cent. A tot Catalunya i Espanya ha punxat. A França a tingut més ressò (tres-cents mil llibres venuts) per què tracta el tema dels agricultors gals i la seva problemàtica en un món globalitzat que els està portant a la ruïna i en bastants casos al suïcidi.

De la novel·la he de dir que no té empenta, sobretot si la comparem amb altres obres seves que hem comentat al blog. No tot el que escriu un novel·lista és bo, i això ho acabem patint els lectors.

Houellebecq continua tractant als seus llibres temes que ja ens són familiars: el sexe, els diners, la soledat, el desmembrament de les famílies i de les parelles, la manca d’amor (“Ja no tenia gaires esperances de ser feliç, però encara tenia l’ambició d’evitar la demència pura i dura”), de compromís i d’ajuda mútua.

El protagonista li pregunta al seu metge si és possible “morir-se de tristor”. Es troba en “l’estadi en què l’animal envellit, masegat i sentint-se mortalment ferit, cerca un cau on acabar els seus dies”. També ens desmunta el mite de la parisenca madura “xic i sexi”. Per a ell les dónes de quaranta anys han perdut la libido.

Com diu Carlos Pardo “Després de l’amor, solament és possible la infelicitat. I no és una altra la lectura de fons d’aquesta radiografia de la mort del desig, tan grollera en les seves formes, però tan romàntica en el seu fons: la nostàlgia d’un amor com el dels nostres pares”.

El món occidental ens ha venut la idea de que tenim un infinit de possibilitats i això és mentida. Pots tenir mil amics al facebook i ningú que estigui al teu costat quan et trobis malament.

La tristor patològica i els antidepressius són l’epidèmia de la nostra època. Què ens queda dons? Un món habitat per individus solitaris deixats en mans del totpoderós mercat. Solament interessem com a consumidors. Que els Déus ens agafin confessats!

BIBLIOGRAFIA

Michel Houellebecq, Serotonina, Anagrama, Barcelona, 2019.

Rafael Narbona, Serotonina, crónica de una decadencia, El Cultural, 04/01/2019.

Carlos Pardo, Lamentaciones del macho occidental, El País, 14/01/2019.