(L677) Finestrals (1974)

Philip Larkin, Finestrals (1974)

Avui us porto a un excel·lent poeta anglès del qual tenia ja ganes de llegir alguns poemes. Philip Larkin (1922-1985) va passar-se pràcticament tota la seva vida a la localitat de Hull on va ser bibliotecari de la nova biblioteca Brynmor Jones a la Universitat de Hull. Va obtenir molta fama en vida i va mantenir vàries relacions amoroses alhora. Hi ha temps per a tot.

Poemes:

FINESTRALS

Quan veig una parella jove

i m'afiguro que ell la carda i ella pren

la píndola o porta un diafragma,

sé que aquest és l’edèn

 

que els grans hem somniat tota la vida:

bandejar la beateria i qualsevol prejudici

com una màquina de segar passada de moda,

i lliscar tots els joves pel llarg precipici

 

cap a la felicitat, sense fi. Em pregunto

si algú em va mirar, quaranta anys enrere,

i va pensar: Això sí que és vida!;

res de Déu, ni de suar de nit per la fal·lera

 

de l'infern i tot això, res d'haver d'amagar

tot el que penses del mossèn. Seran ells,

maleit sia, els que no pararan de baixar

pel llarg tobogan, lliures com ocells.

 

I tot seguit no penso en paraules, sinó en uns finestrals:

els seus vidres fulgents amb la llum al zenit

i, més enllà, l'aire blau i fondo, que és fals

i no és enlloc, i que és infinit.

 

ELS VELLS XIMPLES (fragment)

¿Què es pensen, els vells ximples, que ha passat,

perquè s’hagin tornat així? ¿Potser creuen d'una manera o altra

que ets més adult quan les barres et pengen i baveges,

i no pares de pixar-te a sobre, i no pots recordar

qui t'ha trucar aquest mati? ¿O que, si els vingués de gust,

podrien canviar les coses i tornar a quan ballaven tota la nit,

o al dia del seu casament, o a un setembre amb el fusell a l'espatlla?

¿O s'afiguren que realment no hi ha hagut cap canvi,

i que sempre s'han comportat com si fossin esguerrats o embriacs,

o que es van estar asseguts dies i dies en un somni lleuger i sense fi

tot mirant com la llum es movia? Si no és així (i no pot ser-ho),

és estrany:

¿per què no criden?

 

QUE AQUEST SIGUI EL VERS

Et van dar pel sac, el papa i la mama.

No ho pretenien, però és així de cru.

A aquells defectes que els donaren fama

has d'afegir-hi els teus, i aquest ets tu.

 

Però a ells els van dar pel sac també

uns vells folls amb barret i abric galdós

que eren uns ximples d'aspecte sever;

sempre barallant-se com gat i gos.

 

D'uns homes a uns altres, talment un fat,

l'aflicció, com un banc de sorra, creix.

Així doncs, fot el camp ben aviat,

i si vols tenir fills, doncs tu mateix. 

(en l’original anglès és més rotund: And don’t have any kids yourself).

 

VERS DE SOCIÉTÉ

La meva dona i jo hem convidat una colla de desgraciats

perquè vinguin a perdre el seu temps i el nostre: potser

t’hi voldries afegir? Ni parlar-ne, amic meu.

S'està fent fosc.

L'estufa de gas respira, els arbres es gronxen foscament.

Així doncs Benvolgut Warlock-Williams: em sap greu...

 

Sembla mentida que costi tant estar sol.

Em podria passar la meitat dels vespres, si volgués,

amb una copa de xerès aigualit a la mà, inclinat

a escoltar les bestieses de qualsevol mala pècora

que no ha llegit més que revistes del cor;

penseu només en el temps lliure que s' ha esquitllat

 

de dret cap al no-res mentre l’omplíem

amb forquilles i rostres, en lloc d'aprofitar-lo

sota un llum, i escoltar la remor del vent,

i sortir a fora per veure la lluna reduïda

a una navalla esmolada per l'aire.

Una vida i, tanmateix, com ens inculquen severament

 

que qualsevol solitud és egoista. Ara ningú

no es creu l'eremita de la túnica i el platet

que parla amb Déu (que també se n'ha anat); el gran desig

és que la gent sigui amable amb tu, i això vol dir

ser-ho tu amb ells, no saps com.

La virtut és social. ¿Són, doncs, aquestes rutines

 

una manera de jugar a fer bondat, com anar a missa?

¿Una cosa que ens avorreix o que no fem bé

(demanar a aquell imbècil com va la seva recerca estúpida),

tot i esforçar-nos-hi maldestrament, però que ens ensenya com s'hauria de fer?

Massa subtil, tot plegat. Fins i tot massa decent. Maleit sia,

 

només els joves poden estar sols lliurement.

Ara queda menys temps per tenir companyia,

i seure sota un llum sovint ens porta no pas pau, sinó altres coses.

Més enllà de la llum hi ha el fracàs i el remordiment

que remuguen Benvolgut Warlock-Williams: I tant que sí.

Comentari: Larkin és un dels poetes, posteriors a la Segona Guerra Mundial, més estimats i “populars” pels anglesos malgrat les seves conviccions dretanes i alguns tints misògins i racistes de la seva vida.

Molt interesant per saber coses d'ell, de la seva obra i dels seus pensaments és l’entrevista que li va fer la Miriam Gross per al diari The Observer el 16 de desembre de 1979: “Pel que fa a l’escola, jo era un estudiant fracassat. Cal recordar que era molt curt de vista i ningú no se n’adonava, i també que quequejava, de manera que les classes consistien només a seure procurant no respirar, estamordit que em fessin dir alguna cosa”.

Malgrat que a vegades mostra un tipus de pensament ximple i maniqueu: “Sempre he estat de dretes. Es fa difícil dir per què, però no sent un home que pensa políticament em sembla que identifico la dreta amb determinades virtuts i l’esquerra amb determinats vicis. D’una manera injusta, ja ho sé. Quins virtuts i quins vicis? Bé, dons, estalvi, feina ben feta, reverència, desig de conservar..., aquestes són les virtuts, si ho vol saber. I a l’altra banda: ganduleria, cobdícia i traïció”.

De bons i dolents, de gent treballadora i gandula, hi ha a totes dues bandes. Em fa recordar, amb un somriure, quan els irlandesos es van ofendre amb James Joyce i el seu Ulisses perquè deien que a Irlanda no n´hi havia de putes.

Les seves idees sobre el matrimoni i la parella són interesants i meditades: “Trobo que la idea d’estar sempre acompanyat és força enutjosa. Veig la vida més aviat com un assumpte de solitud diversificada per la companyia que com un assumpte de companyia diversificada per la solitud. No voldria sonar falsament ingenu, però sovint em demano per què es casa la gent. Penso que estar sols potser els desagrada més que a mi. Qualsevol que em conegui li dirà que no m’agrada la companyia. M’agrada molt la gent, però costa tenir gent sense companyia. I em sembla que viure amb algú i estar enamorat és un negoci molt difícil perquè, si més no per definició, vol dir posar-te a disposició d’algú altre i situar-lo per damunt teu”. (...) Crec que l’amor xoca de ple amb l’egoisme, i ambdues coses són força poderoses”.

“Odio trobar-me a l’estranger. Parlant en general, com més lluny de casa, més misèria trobes. No n’estic orgullós, però no sento gens de curiositat pels altres llocs. Em sembla que viatjar fa més per un novel·lista.  (...) El poeta té el compromís de recrear el que li és familiar no el d’introduir-nos en el que no ho és”.

La poesia de Larkin és molt original ja que amplia la tradició anglesa cap a temes pocs tractats: la vellesa decrèpita, la malaltia, un enterrament de prostitutes, els diners, l’herba tallada, l’explosió a una mina, els pares tòxics, la retirada de l’exèrcit anglès, la infelicitat, la pèrdua, o la vida entesa com una mena de fracàs, etc.

Finalitzo amb tota una declaració d’intencions: “Pensa gaire a fer-se gran? És una cosa que l’amoïna? Sí, terriblement. Si assumeixes que viuràs fins a la setantena, set dècades, i penses en cada dècada com si fos un dia de la setmana, començant pel diumenge, aleshores ara sóc al divendres a la tarda. Oi que impressiona? Si em pregunta per què em molesta, només puc dir que sento pànic davant l’extinció sense fi”.

BIBLIOGRAFIA

Iván Batty, Philip Larkin y la muerte. La mayoría de las cosas quizá jamás ocurran: esta sí, Revista Jot Down, febrero 2023.

Philip Larki, Finestrals, Editorial Labreu, Barcelona, 2019 (2a. edició corregida).

Alfred Mondrià, L’home comú de Philip Larkin, 16/06/2014.

Patricio Pon, La tumba sin sosiego de Philip Larkin, El País, Babelia, 15/05/2021.