(L678) A peu pel Matarranya (1996)

Josep Maria Espinàs, A peu pel Matarranya (1996)

Avui comento un llibre de viatges de l’escriptor i periodista Josep Maria Espinàs (1927-2023) que ha mort fa poc més d’un any. L’Espinàs té tota una llarga trajectòria literària amb nombrosos llibres de viatges (compto més de vint) per terres de Catalunya i Espanya.

Argument: “I aquests dies de viatge proporcionen la possibilitat de «viure observant», és a dir, introduir en l’existència personal estímuls nous. Em sembla que no exagero massa si dic que, en el meu cas, viure i observar són dues activitats simultànies i encadenades: viure em fa observar i observar em fa viure”.

“El llarguíssim procés de desprestigi sistemàtic a què ha estat sotmès el català de la gent de la Franja ha provocat una situació que semblava irreversible. L'invent de la designació xapurreau a la llengua secular d'una població prou extensa ha donat, lamentablement, resultats molt destructius. Ha hagut d'arribar el temps de la televisió en català, de les inquietuds pedagògiques, de l'acceptació de la pròpia identitat, perquè la llengua de la Franja sigui vista, cada vegada més, com una variant del català de Catalunya i, per tant, amb un crèdit cultural”.

“Cap dels meus viatges a peu ha estat fruit d'un encàrrec, i aquest tampoc. He tingut, doncs, llibertat per fer-me l'itinerari. He triat una part, només, de l’àrea comarcal, però es pot dir que he passat per les poblacions més properes i vinculades al riu Matarranya. Amb l'excepció de Beseit, i m'ha sabut greu!

En la memòria, i no al fons de la recta que veig i ha la fresca parra del bar de Caseres, i no hi baixaré. al passat, perquè avui, com cada dia, toca pujar cap al futur, i així enfilo els revolts que em duen a Calaceit. Una carretera planeja, al peu del Calaceit encastellat, i hi veig un restaurant que té habitacions, Los Cazadores. Una construcció relativament moderna, al costat d'una gasolinera. Es tracta de deixar el cotxe sota un arbre, on s'estarà nou dies, i de pujar la petita motxilla a una habitació senzilla, amb una finestra que dóna al sud, a uns camps de terra grumollosa que sembla en estat d'ebullició”.

“L'església de Santa Maria, arxiprestal, és d'un volum considerable ‒no sé si l'anterior, gòtica, era més petita‒ i l'estretor del carrer la fa difícilment contemplable. Una làpida diu que la primera pedra la va posar el bisbe de Tortosa l'any 1695. L'edifici és barroc, amb columnes salomòniques, tres grans portals, i en cada un d'ells les portes estan clavetejades per dotzenes de claus artísticament treballats que sobresurten”. (foto) (...) “Una mica més enllà hi ha una porta, i a dins un noi em diu que sí que és un bar, que es diu Cadúfol encara que no tingui rètol, que ha obert fa un mes –i potser tancarà passat l'estiu. Des de fa quaranta anys, en el Calaceit‒vila no hi ha cap cafè, ni a la plaça Major, ni a la plaça Nova ni en cap carrer. La gent ha de baixar, per carrers pendents, fins a la carretera. Quina gent? A Calaceit hi ha uns mil tres-cents habitants (mil a data d'avui), però no els sé veure. Com si fos una aventura sortir de la protecció d'aquestes parets gruixudes”.

“Sec una estona, aquí, al fons els camps inacabables d'ametllers i d'oliveres. És una plaça tranquil·la, i hi hauria d'haver criatures que juguessin a davets”. (...) Sec gairebé dalt de tot del turó, en un carrer que ja no ha estat batejat per la història sinó per la gent popular: el carrer de les Oncesquinas”.

“M'han parlat, i bé, de la Fonda Alcalà. És a la carretera. Entro en un gran menjador, allargat, on encara no hi ha gairebé cap client. Avanço cap al fons, indecisament, mirant si trobo algú que em digui on puc seure”.

“El que semblava encès, des de la finestra de la meva habitació, però no pas encès com una flamarada bellugadissa sinó com una brasa enorme i immòbil, era el paisatge dels camps llaurats, aspres i rogencs; més enllà, el verd aclaparat dels ametllers, i al fons l'horitzó tancat per la serralada llarga on hi ha els Ports de Beseit, esgrogueïda per la calitja”.

“El museu Joan Cabré s'ha instal·lat en una casa molt bonica, de la qual s'ha aprofitat fins i tot el corral. Joan Cabré (1882-1947), nascut a Calaceit, va ser un arqueòleg de mèrit, que va saber utilitzar també dues eines valuoses per a un arqueòleg: la fotografia i el dibuix”. (...) “Compro un llibret sobre la cuina a Calaceit, editat per l'Asociación Kalat-Zeid”.

“Aquí mateix hi ha un monument a l'oli. O al molí d’oli. Els monuments basats en el simbolisme són, a vegades, difícils d'interpretar, però el fet és que hi veig, reunits, diversos elements representatius de l'olivera, dels molins, del treball dels oliveraires. Tota la comarca ‒com la seva germana catalana, la Terra Alta‒ és plena d'oliveres, i gran part d'aquest oli es comercialitza amb la denominació d'Alcanyís”

“A Calaceit hi ha molta gent convençuda ‒també entre els propagandistes locals‒ que Calaceite vol dir, en àrab, castell de l'olivera. Jo no tinc cap autoritat, i per això accepto, si no hi ha prova en contrari, l'explicació de Coromines: gal a Zaid, el castell de Zaid. Segons el prestigiós lingüista, el proper Beseit seria bait Zaid, l'estatge de Zaid. Estatge i castell, doncs, d'un personatge important, del senyor que es diu Zaid, o té l'autoritat de zaid ‒del said que evoluciona en sit i es castellanitza en cid?‒ que té una residència i una fortalesa, en dos paratges distints....”

“Aleshores he recordat el dinar. Enric Alcalà, el pare, l'home que ha portat la fonda des del 1954, ara és vell i ha trobat la manera més intel·ligent de continuar-hi present. Mentre el fill manega el negoci, ell s'ha atribuït un paper modest. Porta els coberts a les taules, les ampolles de vi i d'aigua que demanen, el plat amb el pa... És l'exercici de la vellesa útil i feliç, basada en la discreció de no irritar-se i no irritar. Deixar que mani un altre i no destorbar-lo. Acceptar que a l’àpat de la vida un es troba ja a l'hora de les postres, que ja no és temps de voler trinxar el capó. Considerable comprensió d'un mateix i dels altres. El senyor Enric continua essent la figura de la casa, perquè el gran personatge ha sabut canviar de paper com molts ciutadans d'avui”.

“No hi ha ningú, als pedrissos. És molt bonic, però on aturar-se? Fa temps que ho vaig aprendre: només quan ens aturem, allò que ens envolta comença a moure's, a tenir vida. (...) Des de la finestra de la meva habitació veig la tempesta que ha esclatat cap als ports de Beseit. El llampegueig és continu, i a cada moment una descàrrega de claror freda repeteix la pàl·lida fotografia dels camps d'ametllers”.

Comentari: Espinàs busca interpel·lar a l’habitant local ajudant-se també amb els llibres d’història local, i com no amb el diccionari Coromines de la llengua catalana i castellana, una veritable joia.

La comarca del Matarranya és una terra que conec força ja que l’he visitada més de dotze vegades i en aquests anys he descobert la majoria dels seus racons més bonics, amagats i singulars. Al llarg d’aquest període he vist com els hotels amb encant, ‒alguns d’ells de luxe‒, i les cases rurals s’han multiplicat per més de vuit. Crec que els pobles més petits acabaran morint, i em fa por que la resta quedi convertit en un “Parc temàtic” que solament es visiti els caps de setmana.

L’itinerari que segueix el Josep Maria Espinàs acompanyat pel Sebastià Alquézar és el següent: Caseres a la Terra Alta, el riu Algars que fa frontera entre Catalunya i l’Aragó. Surten de Calaceit, passen per l’ermita de Sant Cristòfol al sud de la vida. Camí de Queretes per l’ermita de la Misericòrdia, dormen en una pensió de Queretes. “Aquests pobles s’acabaran morint”. Cap a l’estació de Queretes camí de la de Vall-de-Roures, totes dues abandonades i en runes. S’allotgen a la Fonda Albesa. Camí de la Freixneda es troben a l’esquerra del camí el riu Tastavins. S’allotgen a una casa particular d’en Cándido a la que li diuen del milionari. Al matí següent van camí de la Torre del Comte, tornen a dormir a La Freixneda. El dia següent marxen cap a Vall del Tormo passant per Valljunquera, visiten el Mas del Llaurador. Camí de Massalió veuen els préssecs embossats. L’última etapa arriba fins a Maella que l’Espinàs fa en memòria de Ramon Rufat (1916-1993), l’anarcosindicalista català i famós espia republicà, nascut en aquesta població encara que surti dels marges de la comarca del Matarranya.

Gaudim d’aquesta comarca mentre puguem. Els millors mesos per visitar-la són el maig i l’octubre. És quan els rius tenen més aigua, quan fa menys calor i la natura és més exuberant.

BIBLIOGRAFIA

Elisabet Armengol Gimeno, Escriure el viatge. ‘A peu per l’Alt Maestrat’, Maestratviu.com, Novembre 2022.

Josep Maria Espinàs, A peu pel Matarranya, La Campana, Barcelona, 1996. (4a. Edició).

Jordi Nopca, Mor Josep Maria Espinàs, observador incansable de les lletres catalanes, Diari Ara, 05/02/2023.