Presentació del llibre El nom del pare (2025) de l’escriptora Vanessa Springora a la Biblioteca Finestres de Barcelona. (09/09/2025)

L’escriptora francesa Vanessa Springora (Paris, 1972) presenta el seu nou llibre dialogant amb la Llucia Ramis (Palma de Mallorca, 1977) escriptora balear coneguda per la seva obra Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (2013). Varen assistir els dos traductors de l’obra, al català i al castellà, així com un nombrosíssim públic. Vaig estar molt ben acompanyat per l’estimada i incondicional Beatriu. 

Springora és famosa des de la publicació del seu llibre El consentiment (2020), en francès Le Consentement, on també va ser molt crítica amb la societat francesa. Allà explica la seva “relació” amb l’escriptor Gabriel Matzneff quan ella tenia catorze anys i ell prop de cinquanta. Cinc anys després publica un llibre sobre el seu pare i el seu avi: El nom del pare (2025), en francès Patronyme, que és el que presenta. Si en el primer llibre destacava l’absència del pare, en aquest, el pare, ja mort, és omnipresent. L'obra parla de la família, del que voldríem saber i del que no voldríem saber.

La Llucia Ramis comença l'entrevista diferenciant la vida pública, de la privada i de la íntima ["Público, privado, íntimo" en Carlos Castilla del Pino (ed.), De la intimidad, Barcelona: Crítica. 1989, págs. 25-31]. Aquesta última no la podem conèixer, ja que és molt difícil penetrar-hi. La Vanessa tracta sobre la vida íntima amb rigor. Quan buida l’apartament del seu pare, un cop mort, descobreix que el seu pare no era el que semblava ser (va ser tota la vida un homosexual reprimit) ni tampoc el seu avi (un txec que va combatre amb els nazis per voluntat pròpia).

Vanessa Springora. Sempre he volgut saber l’origen del meu cognom. Va ser una creació inventada pel meu avi, no existeix ningú més que el tingui. Quan li preguntava a la meva àvia sempre hi havia un silenci. 

El meu pare era mitòman, i això és una malaltia. Explicava diferents històries fabuloses, que si érem nobles exiliats, que teníem un castell, etc. El cognom del meu avi era Springer d’origen alemany.

Llucia Ramis. Que et va portar a investigar sobre la teva família?

VS. El meu pare va morir el 2020. Jo acabava de sortir de la publicació de El consentiment, un llibre polèmic i amb repercussions jurídiques ja que vaig haver de testificar davant de la policia. 

Al buidar l'apartament del pare vaig trobar nombrosos documents. No mi veia amb cor i vaig deixar la investigació sobre els orígens de la meva família en un calaix durant dos anys. Més endavant vaig anar a Praga buscant informació sobre el meu avi, precisament quan va esclatar la guerra d’Ucraïna. Veia que la guerra tornava a Europa. 

El meu avi provenia dels Sudets txecs, que als anys 30 del segle passat, van haver de triar bàndol entre Alemanya o Txèquia. Volia enllaçar la meva historia personal amb la historia d’Europa i em plantejava com l’extrema dreta torna a Europa.

LR. Tu et preguntes: Vull saber realment la realitat? Vull encetar aquesta investigació? En el moment que sabem carreguem amb aquesta història.

VS. Jo m’estimava molt al meu avi. Veure’l vestit de nazi en una fotografia em va trasbalsar. Durant un temps no vaig voler saber-ne res. El meu pare, sense estudis, va tenir una carrera molt rica i exitosa, però va caure en picat fins a arribar a viure al carrer. La meva avia el va recollir i el meu pare va viure en el seu pis durant 25 anys. El meu pare acumulava objectes compulsivament, tenia el síndrome de Diògenes. En canvi l’habitació de la meva àvia estava impol·luta. Jo volia entendre que havia portat al meu pare a aquesta situació. Només sis mesos abans de morir va sortir de l’armari desprès de tres matrimonis fracassats.

La meva àvia francesa i el meu avi txec creen el cognom “Springora” que portarà el meu pare i jo. El meu pare també duia en silenci aquest secret del cognom i es va inventar identitats falses.

LR. Durant una època de la teva vida no volies confrontar-te amb la veritat? Hi ha un paral·lelisme entre l’avi i el pare que es van construir un personatge per amagar-se. Has fet tu el mateix?

VS. El secret existia, vaig veure les fotos. Els meus avis van tenir dos fills però no van voler explicar la història real del que va succeir. Que l'avi va col·laborar activament amb els nazis i que ho lamentava. Tot i no haver comet crims, amaga el seu passat per haver pertangut a la part fosca de la Història. 

Al final t’inventes coses per explicar allò que no saps. S’intenta maquillar un passat fosc però tornar a sortir a la superfície. 

A França, el Front Nacional va ser creat per antics SS francesos que no van ser jutjats al seu moment. I això passa quan s'amaga la realitat.

Ara l’enemic ara és l’emigrant musulmà.

LR. L’avi aconsegueix asil a França perquè coneixia els aparells administratius i s’inventà a més una bona història. Tu dius que el cognoms van portar als jueus a ser senyalats.

VS: S’hereta el cognom, el patronímic, el patriarcat, la família. La dona té el cognom del marit, és com si l'home li digués que em pertanys. Noció d’ascendència i descendència. També pot crear prejudicis, d’on es ve, del Magrib, per exemple. Hi ha motius perquè molta gent es canviï el cognom. Els escriptors, els artistes, acostumen a fer-ho. Em pregunto com podem crear l’espai per viure quan el nom propi no té la puresa necessària.

LR. El teu pare es deia Patrick, que ve de Pàtria i de Patriarcat.

SV. Sí, vaig prendre consciència d’això. El meu avi no va ser mai francès, era apàtrida. Pensava que cauria el comunisme i que ell podria tornar a Txèquia. Tanmateix va posar al meu pare el nom de Patrick. L’avi va triar aquest nom que no era alemany ni francès, sinó celta. La llengua diu moltes coses de les persones.

LR. La paperassa de la mort del pare et va servir per reconstruir la vida de l’avi. T’hauria agradat quedar-te en la ignorància?

SV. No, no lamento res. No tinc pas por de la veritat. És el silenci el que és nociu. El meu avi va fugir del comunisme. Va tenir nostàlgia de la família que havia deixat enrere. La seva mare era txeca i el seu pare alemany. Els últims anys parlava txec, me'l volia ensenyar. D’entrada es va vincular amb el pare, però la nostàlgia el va apropar a la mare.

LR. Stefen Zweig a El món d’ahir deia que els nazis regalaven motos al pagesos perquè s’afiliessin al partit. A França inciten a allistar-se a l’exercit. Conèixer el passat ens ajuda a no repetir-lo?

VS. Els partits de dretes intenten fer una revisió del passat. Le Pen deia que l’extermini jueu no va existir i que va ser magnificat. Les fantasies de puresa tornen una i una altre vegada. El cap de turc avui són uns altres però el risc de guerra torna a Europa. Seguim defensant la democràcia o deixem que aquestes forces triomfin? Cal seguir transmeten la història d’allò que va passar realment.

Preguntes:

1.- Nivell d’impunitat en els abusos durant la infància. L'assistent explica la seva experiència personal (no calia). Li dóna les gràcies per la seva valentia d'escriure El consentiment.

VS. Quan expliquem una història personal que pot exemplificar i ajudar a altres persones és molt lloable, però un cop fet vols passar pàgina. Se’t recorda constantment i et criden per intervenir en debats sobre els abusos a menors. Jo no soc especialista, ni jurista, ni filosofa. El consentiment no soluciona tots els problemes. Que val el consentiment quan tens aquella edat? La llei a França va canviar. La meva victòria va ser que als menors de quinze anys no se li demani consentiment. [Encara que el donin no és vàlid].

2.- Tens límits per parlar d’una historia? Hi ha milers de formes de parlar de la família. Et dono les gràcies per com ho has fet tu.

VS: Imagino que coneixeu la terrible història que explica Incendis de Wajdi Mouawad. S’ha de poder parlar de tot, encara que sigui molt difícil d’escoltar. Una dóna em deia “com li puc dir al meu fill que també és el meu germà?” A vegades vull saber-ne més. Es torna obsessiu però també s’ha de saber passar pàgina.

3.- Aquets dos llibres són molt personals. El pròxim llibre canviaràs el tema? (Aquesta pregunta se la fa la Llucia Ramis).

VS. No tinc ni idea del que faré. Em costa molt sortir d’un tema. A més he fet moltes gires i presentacions a llibreries de França.

BIBLIOGRAFIA

Álex Tort, Vanessa Springora, escritora: “No hay mucha diferencia entre un pedófilo y un fascista”, La Vanguardia, 09/09/2025.

Álex Vicente, Vanessa Springora, escritora: “Todos llevamos un pequeño fascista dentro”, El País, Babelia, 06/09/2025.

Anna Zaera, Vanessa Springora: "El cognom que portem és el primer graó del patriarcat", Vilaweb, 13/09/2025.