(L720) Musclos per sopar (1990)

Birgit Vanderbeke, Musclos per sopar (1990)

Avui us porto a una autora desconeguda per a mi. Es tracta de l’alemanya Birgit Vanderbeke (1956-2021). Gràcies al suggeriment de la moderadora del Club de Lectura de Martorell m’arriben aquestes petites joies. Novel.la curta però contundent en allò que ens explica. Amb aquesta obra l’autora va guanyar el premi Ingeborg Bachmann l’any 1990.

Argument: la família sopa a les sis en punt. Esperen al pare que torni del treball. La mare ha preparat muscles, el plat favorit del pare, encara que a ella i als seus fills no els entusiasma.

El pare està de viatge i és possible que torni amb la noticia d’un ascens. Però són les set i encara no ha arribat. La família es començà a neguitejar. La mare s’emmotlla a les exigències del marit i encara que treballa com a mestre, s’arregla i satisfà totes les seves peticions.

Durant la conversa surt a la superfície que ningú dels tres s’hi troba bé amb el pare. La mare tocava el violí. Actualment l’ha deixat. Plora moltes vegades. En canvi recorda com la parella s’havia fet costat per sobreviure al camp de refugiats abans d’obtenir un habitatge.

Ja són les vuit i encara no ha vingut el pare ni en saben res d’ell. Aquesta tardança provoca que la família parli d’ell. Recorden com al pare li amargaven la vida moltes coses: que la seva dona no es maquilli bé, que el seu fill petit fos tant maldestre i feixuc per jugar al futbol. Sort que ella (la narradora) treia excel·lents a l’escola, malgrat que tenia la cara plena de grans i les cames garrelles.

El pare col·leccionava segells de les dues alemanyes com a inversió que revertiria en el futur dels seus fills. La filla toca el piano y llegeix. El seu pare li diu que això no fa funcionar motors. Vol que estudiï una carrera científica com ell.

Obren una ampolla de vi que tenien pel sopar. “Asseguts al voltant del musclos morts, com conspiradors, ens vam beure una ampolla del millor vi del meu pare en absència seva i vam anar constatant de mica en mica que ens amargava la vida a tots. (...) Gràcies al vi vam perdre la inseguretat i l’angoixa, i en aquell moment ja estàvem bastant segurs que el meu pare havia tingut un accident de cotxe, si no, ja hauria estat a casa”.

Comentari: el llibre em fa la sensació que està escrit en un estil proper al de Thomas Bernhard, un autor que per cert m’agrada molt. En ell retracta a través de l’absència del pare en un sopar familiar tota la violència i els maltractaments que suporten la mare i els dos fills, tant físics com psicològics. Però la novel.la no és simplement una novel.la de reivindicació feminista, té alguna cosa més que ens atrapa.

És un pare duríssim. El seu lema es resumeix en aquesta frase: “És en la lluita quan un demostra el que val”. La família va fugir de l’antiga RDA a la RFA passant inclús per un camp de refugiats. Assistim a l’obsessió del pare per escalar posicions i situar-se econòmicament en la nova Alemanya gràcies a la seva perseverança i intel·ligència. El pare exerceix el paper de controlador de la família. Tant que admira la historia d’Alemanya, a més han fugit a la RFA, en canvi, reprodueix dins de la seva família el sistema autoritari i controlador de la antiga RDA.

Tinc predilecció per les històries que, com aquesta, ens parlen de les coses petites per reflexionar sobre les coses grans. Un petit contratemps en l’ordre quotidià (el retard del pare a l’hora de sopar) obre la caixa dels trons i posa en evidència una qüestió estructural: que l’autoritat i la disciplina paterna ha convertit a aquesta família en un feu en el qual la resta dels membres no s’hi senten respectats ni molt menys reconeguts.

BIBLIOGRAFIA

Mercedes Monmany, La paz durante la guerra fría, Revista de Libros, 1/05/2000.

Mercè Pérez, Perdre la por: ‘Musclos per sopar’, de Birgit Vanderbeke, La Veu dels Llibres, 30/04/2022.

Birgit Vanderbeke, Musclos per sopar, Edicions Viena, Barcelona, 2021.