Presentació del llibre de Xiaolu Guo, «La Xina sóc jo». Llibreria Finestres, Barcelona, 17/10/2026.

Presentació del llibre de Xiaolu Guo, «La Xina sóc jo». Llibreria Finestres, Barcelona, 17/10/2026.

Angle Editorial ha publicat el seu últim llibre. Valor literari i una visió del món. «Clàssics de la Pau» es diu la col·lecció: llibertat d'expressió, exili. Volem guanyar espais de llibertat enfortint la cultura de la pau.

Conversa amb el Manel Ollé (Barcelona, 1962), poeta i traductor del xinès. La saluda en xinès i la presenta. Xiaolu Guo (Zhejiang, 1973). L’entrevista es desenvolupa en anglès amb traducció simultània al català.

P: Als 19 anys va obtenir una beca per estudiar cinema a Londres i s'hi va quedar.

R: Volia una beca a Europa i va coincidir que era Londres. Volia ser directora de cinema, però també em vaig posar a escriure en anglès.

P: Què ha canviat en escriure en anglès?

R: Volia fer-ho amb la meva llengua quotidiana. Si haguessis viscut a Barcelona, després de deu anys hauries escrit en la llengua local... Jo ja en sabia una mica, d'anglès. En xinès pensava que podien fer-me censura política amb els meus escrits. Aquests van ser els motius.

P: L'autocensura, de la qual parla Sheng Keyi, et feia més por? («La censura a la Xina no és tan rigorosa com tothom pensa. L'autocensura dels propis autors és molt pitjor». Yan Lianke?)

R: En aquesta novel·la, La Xina sóc jo (2014) puc parlar dels xinesos que viuen fora, i del concepte de pàtria. Com pots ser d'un lloc i arribar a la pau amb el país d’acollida.

P: Breu diccionari xinès-anglès per a enamorats (2007) està escrit en un anglès bàsic, rudimentari. Com va ser la recepció d'aquest llibre?

R: És una novel·la divertida, fàcil de llegir. La traducció al castellà es va fer també a un nivell bàsic, com un estranger que va a una botiga o que parla amb els amics. És canviar... com si et reinventessis; és com si tinguessis quinze anys, com si fossis un adolescent, i pots tornar a ser jove si et sents en una cultura diferent. Pots tenir dues cultures. Així vaig fer aquesta novel·la.

P: El teu llibre Radical: A Life of My Own (2023) parla de l'emigració a Nova York. Hi ha una tensió entre arrelament i nomadisme.

R: De manera natural jo escric memòries. És la primera que s’ha traduït al català (Es refereix a La Xina sóc jo, I Am China, 2014). La Xina és tant gran que hauria d’escriure deu llibres sobre la meva vida. Primer, la meva infància, provinc d'un poble de pescadors. A continuació vam viure en una ciutat industrial amb una fàbrica immensa. Després vaig anar a estudiar a Pequín; la meva formació artística va ser bàsicament francesa. Vaig llegir el Quixot dues vegades traduït al xinès. Vaig viure a Alemanya, a Berlín; a Nova York, a la Universitat de Columbia. La vida és curta i m'agradaria viure en diverses cultures.

P: Els teus llibres en anglès, han estat publicats a la Xina?

R: És estrany, perquè quan me'n vaig anar no s'hi havia publicat res. No per motius polítics, sinó per una temàtica comercial. Solament es tradueix el que és comercial i es ven.

P: Cinema, novel·la o assaigs?

R: M'agraden els assaigs, la prosa, els diaris, la vida femenina. No m'atrau inventar coses, inventar històries. Quan escric sobre persones reals és difícil, perquè els teus protagonistes estan vius. Vaig saltant entre ficció i no-ficció, i entre escriure i fer pel·lícules.

P: El teu últim llibre, Everyday Tang (2026). Què podem aprendre d'aquesta dinastia?

R: El taoisme i el budisme hi estan units. Aquells filòsofs, molt aïllats, somniant amb papallones. Zhuangzi: «He somniat que era una papallona, o sóc una papallona que somia que és Zhuangzi?». La dinastia Tang va ser una de les dinasties més creatives, entre el segle VIII i el X. Va haver-hi una emperadriu, però va ser molt cruel.

P: La protagonista és una poeta xinesa que té un nuvi punk. L'autora els vol ajuntar? (Es refereix a La Xina sóc jo, I Am China, 2014).

R: Estic contenta perquè és una novel·la punk, del rock and roll. He volgut parlar de la diàspora xinesa. La cultura s'ha anat transformant. Els xinesos americans són més americans que els propis americans. A Europa, amb una cultura mil·lenària, és més difícil aquesta integració.

P: Apareixen fets, les primeres protestes del 2011 a la Xina des d’allò que va passar a Tiananmen.

R: Jo crec que decidim oblidar expressament. Volem oblidar. Els meus avis van tenir una vida duríssima. Els escriptors exploren aquests records. Si no pots decidir oblidar, gira full. Respecto la gent que decideix oblidar el passat. Aquesta nostàlgia... Si ets gran, solament vols sobreviure.

P: Quin sentit té l'amor en la teva obra?

R: Jo sé com viure sense amor. Les altres novel·les van sobre l'amor romàntic. Amb l'edat la perspectiva canvia: acabes ampliant-lo, és més espiritual, menys físic. La família, els fills, donen més que l'amor jove romàntic. Ara escric sobre un altre amor: per la natura, el mar, les palmeres. Com es pot habitar una ciutat així, com Barcelona.

P: Dos peixos joves es troben amb un peix adult que els pregunta com està l'aigua. I ells diuen: «Què és l'aigua?».

R: Aquesta paradoxa prové del budisme. Tothom pot ser budista. Els peixos que no saben què és l'aigua estan en harmonia entre el jo i l’univers. S'ha de viure en la natura, en harmonia.

Preguntes del públic

1. M'interessa el que expliques. Jo visc a Barcelona des de fa vuit anys. Com penses en la generació dels teus fills? Hi ha una angoixa per la separació entre nosaltres. (Dona xinesa)

— Aquesta pregunta me l'he fet jo moltes vegades. No podem tornar enrere. Solament podem anar endavant amb els mòbils, la IA, etc. És molt difícil saber com encarar el futur amb el qual ens hem d’abraçar: si el rebutgem encara patirem més. Entre tots haurem de trobar la solució.

2. Penso que donem la culpa als altres, a la IA, a la tecnologia. Hauríem de mirar cap a dins, cap a nosaltres. Què en penses?

— És veritat, però no és culpa de ningú. S'aplica a moltes feines, com per exemple la traducció. Feines tècniques, de comptable, d’advocat... Com podem protegir les nostres feines? No sé com resoldre això. És una decisió molt individual. Els més joves no s'ho plantegen: està aquí i ho agafen.

3. Cuando escribes tus libros en otros idiomas, ¿dónde queda tu lengua materna? (Una xinesa li fa la pregunta en castellà. Curiós, si més no).

— Els llatins de Nova York escriuen en anglès com jo. En quin idioma penso? Fas autotraducció. Hi ha una capa que no és lingüística sinó cultural. Si estàs content amb aquell idioma... Has de ser conscient que t'estàs autotraduint.

4. Com et veus en els dos llenguatges: cinema (visual) o literari (escrit)?

— Sóc molt impacient. Jo era pagesa, tota la meva família ho era. Vull fer les coses immediates. Faig una novel·la, faig una pel·lícula. És com una droga, la imaginació; és molt forta i em fa por perdre-la quan em faci més gran. La relació amb els meus lectors m'ajuda. M'alimenta.

5. Com et sents participant en el marc de la Pau, i com veus la violència i el paper de la literatura en una societat de pau?

— Per respondre amb humilitat, no ho sé. A la Xina les papallones (referència a la portada del llibre) no són romàntiques; és oníric: un mateix i la natura. Quan ho fusiones, és perfecte. En el taoisme veus que hi ha pau entre tu i el teu entorn. Diferent de la cultura occidental, on hi ha una lluita entre el bé i el mal. Tothom participa d'aquesta narrativa [?].