(L473) El gat (1968)

Georges Simenon, El gat (1968)

Primera novel.la que comento d’aquest gran escriptor belga en llengua francesa. Georges Simenon (1903-1989) ha sigut menyspreat, en alguns moments, per la critica literària anomenada “seriosa”, potser envejat per la seva gran capacitat d’escriure com per la capacitat de tenir infinitat d’amants successives i simultànies i a més no amagar-se’n. En els propers mesos intentaré recuperar-lo y comentar-ne algunes de les seves obres més destacades al blog. Penso que valdrà la pena.

Argument: el nostre protagonista es diu Émile Bouin “tenia les cames entumides per l’escalfor. Quan entreobria els ulls, veia les flames: unes grogues, d’altres blavoses a la base, que s’escapaven dels troncs de la xemeneia. La llar de foc era de marbre negre, com el rellotge, com els canelobres de quatre braços que hi havia a banda i banda.

A la casa, tret de les mans de Marguerite, que es bellugaven, i del feble dring de les agulles de fer mitja, tot estava silenciós, immòbil, com en una fotografia o un quadro. Les cinc menys tres. Menys dos. Uns obrers començaven a dirigir-se, lents i feixucs, cap al barracó per canviar-se de roba, però la grua continuava funcionant i s’elevava una última pala amb el carregament de formigó cap a l’encofrat que marcava la primera planta de la construcció.

Les cinc menys un minut. Les cinc. La busca tremolava vacil·lant sobre l’esfera pàl·lida i sentien cinc trucs espaiats, com si a la casa tot hagués d’anar lent. Marguerite sospirà, amb l’orella atenta al sobtat silenci de l’exterior que duraria fins l’endemà al matí”.

“Ell va somriure encara més. No pas a ella. No pas al foc. Només a una idea que li passava pel cap. No tenia pressa per traduir-la en acte. Tenien temps, tant l’un com l’altre, tot el temps que els separava del moment en què un dels dos es morirà. ¿Com saber qui seria el primer? Segur que Marguerite també hi pensava. Des de feia anys, hi pensaven unes quantes vegades al dia”.

El matrimoni format per l’Émile Bouin i la Marguerite fa més de quatre anys que no es parlen. Solament es comuniquen a través d’unes notes escrites en paper. Tots dos eren vidus quan es van casar. L’Émile tenia un gat i acusa a la Marguerite d’haver-lo enverinat i ella a ell d’haver matat el seu lloro.

Es fan el sopar per separat, cadascú té el seu menjar en un bufet sota clau a la cuina, mengen a la tauleta sense dirigir-se la paraula. L’Émile té por que la seva dona el vulgui enverinar...

Comentari: l’inici de la novel·la és magnífic, tot està ja explicat tret del desenllaç final. És un malson d’una parella de granadets parisencs casats en segones núpcies fa pocs anys però ja corcats per un diabòlic joc de silencis, retrets, espionatge, avorriment i sobretot odi. Un nou al·legat contra el matrimoni burgès, trampa mortal per a tots dos cònjuges que no paren de fer-se mútuament la guitza.

Una llar claustrofòbica, on l’espai està demarcat i repartit amb una atmosfera de suspens i terror de forma magistral, tant per les paraules utilitzades en la descripció del decorat com pel coneixement psicològic d’allò intern, dels moviments de l’anima i la ment de cadascú.

Simenon carrega les tintes sobre la dona, un tipus de dona existent als anys seixanta, molt en consonància amb la societat misògina de l’època. “Era ell el que estava cansat. Ja ho havia previst. Les dones tenen més resistència. Les estadístiques tenen raó (...) Totes, en definitiva, tenien el mateix somriure, un somriure que significava que acabarien guanyant la partida...”

No podem deixar de banda al marit, un altre tipus de personatge digne de comentar. Per exemple el seu servilisme de gos en busca d’un amo. Estratègia que ha empleat en totes les seves relacions amb les dones.

BIBLIOGRAFIA:

Juan Carlos Galindo, El enigma Simenon sigue vivo, El País, 31/03/2019.

Francis Lacassin, Simenon:“La actualidad es siempre igual: los mismos vencedores y los mismos vencidos”, El Cultural, 13/02/2003.

J.M. Martí Font, La gran família del inspector Maigret, El País, 06/10/2012.

Georges Simenon, El gat, Quaderns Crema, Barcelona, 2012.