(L478) Les ciutats invisibles (1972)

Italo Calvino, Les ciutats invisibles (1972)

Davant la manca d’autors italians contemporanis d’una certa qualitat i entitat em veig obligat a recórrer a dos grans clàssics: el Leonardo Sciascia i l’Italo Calvino (1923-1985). D’aquest últim us porto Les ciutats invisibles en una excel·lent traducció al català d’en Francesc Sales (1947-1995).

Argument: «A la vida dels emperadors hi ha un moment, que ve desprès de l’orgull per l’amplitud desmesurada dels territoris que hem conquerit, de la malenconia i del descans de saber que de seguida renunciarem a conèixer-los i comprendre’ls; una sensació de buidor que ens domina una nit amb l’olor dels elefants després de la pluja i de la cendra de sàndal que es refreda en els brasers: un vertigen que fa tremolar els rius i les muntanyes historiats en la gropa lleonada dels planisferis, amuntega l’un damunt de l’altre els despatxos que ens anuncien l’esfondrament dels darrers exèrcits enemics de derrota en derrota, i esquerda el lacre dels segells de reis que mai no hem sentit anomenar, els quals imploren la protecció de les nostres hosts a canvi dels tributs anuals en metalls preciosos, pells adobades i closques de tortugues: és el moment desesperat quan es descobreix que aquest imperi que ens havia semblat la suma de totes les meravelles és una destrucció sense fi ni forma, que la seva corrupció és massa avançada perquè el nostre ceptre pugui posar-hi remei, que el triomf damunt dels sobirans adversaris ens ha fet hereus de la serva llarga ruïna.»

Mitjançant una sèrie de capítols (les ciutats i la memòria; les ciutats i el desig; les ciutats i els signes, etc.) el viatger Marco Polo li explica al Khubilai Khan totes les ciutats que ha conegut i visitat per encàrrec d’ell mateix: Diomira, Isidora, Dorotea, Zaira, Anastàsia, Tamara, Zora, Despina, Zirma, Isaura, Mamília, Fedora, Zoe, Zenòbia, Eufèmia, Zobeida, Ipàzia, Armilla, Cloe, Valdrada, Olívia, Sofrònica, Eutròpia, Zemrude, Aglaura, Berenice, etc.

Diomira - Paula Lahoz, 4t. D616

«Marco Polo, ignorant absolutament les llengües de Llevant, només podia expressar-se extraient objectes de les seves maletes: tambors, pesca salada, collaret de dents de facoquer i assenyalant-los amb gestos, salts, crits d’admiració o d’horror o bé imitant el lladruc del xacal o el crit del mussol. No sempre les connexions entre un element i un altre del relat resultaven evidents a l’emperador; els objectes podien voler dir coses diverses; (...) Però allò que tornava preciós a Khubilai cada fet o notícia referits pel seu inarticulat informador era l’espai que restava al seu voltant, un buit no omplert de paraules. (...) Amb el pas del temps, en els relats de Marco Polo les paraules van anar substituint els objectes i els gestos: de primer exclamacions, noms isolats, verbs secs, després girs de frases, discursos ramificats i frondosos, metàfores i trops. L’estranger havia après de parlar la llengua de l’emperador o l’emperador a entendre la llengua de l’estranger.»

Comentari: el llibre té una prosa magnífica, digna de Les mil i una nits, dels viatgers que han fet la ruta de la Seda, i que han vist ciutats meravelloses com Isfahán, Yazd, Merv, Bukara o Samarcanda, tot això afegit a una molt bona traducció al català fan de la seva lectura tota una delícia.

El sobirà mongol, segons el mateix Marco Polo, va agafar afecte per ell, el més jove del grup, i el va enviar a les terres del sud-est que havien estat incorporades recentment a l'imperi mongol. És per aquest motiu que, probablement, Marco hauria creuat tota la Xina fins a arribar a Pagan, a l'actual Birmània.

El 1292, després d'haver-se passat 17 anys a l'Extrem Orient, els Polo van tornar per mar fins a arribar a Venècia el 1295.

A Les ciutats invisibles no s’hi troben ciutats que es puguin reconèixer. Són totes inventades, l’autor els hi ha donar a cadascuna el nom d’una dona; el llibre consta de capítols breus que haurien de servir de punt de sortida d’una reflexió vàlida per a qualsevol ciutat en general. Son els estats d’ànim que li provoca al viatger. No té importància que les ciutats siguin o no imaginàries.

«En tornar de la seva darrera missió, Marco Polo trobà el Khan que l’esperava assegut davant d’un tauler d’escacs. Amb un gest el convidà a seure davant d’ell i a descriure-li, només amb l’ajut dels escacs, les ciutats que havia visitat. El venecià no es va desanimar. El joc d’escacs del Gran Khan era de grans peces d’ivori polit; mentre disposava sobre el tauler torres amenaçadores i cavalls espantadissos, amuntegava eixams de peons, traçava camins rectes i oblics com el caminar majestuós de la reina, en Marco recreava les perspectives i els espais de ciutats blanques i negres en les nits de lluna.»

El llibre té deutes literaris amb les ciutats imaginàries de Tlön i Uqbar que surten al llibre Ficciones (1956) de Jorge Luis Borges. I crec que també ha pogut influir en el llibre La encantadora de Florencia (2008) de Salman Rusdhie.

BIBLIOGRAFÍA:

Italo Calvino, Les ciutats invisibles, Editorial Empúries, Barcelona, 1985.

Rebeca García Nieto, Sobre “Las ciudades invisibles” de Italo Calvino, Culturamas, Abril de 2014.