Presentació del nou llibre del Richard Ford, Sé mía (2023), al CCCB de Barcelona el dilluns 10 de juny de 2024.

Presentació del nou llibre de Richard Ford titulat Sigues meva (Sé mía, Anagrama, 2024) al CCCB de Barcelona el dilluns dia 10 de juny de 2024. Crec que encara no ha sortit al mercat la traducció del seu llibre al català. Al blog vaig comentar fa bastant de temps la seva obra Francament Frank (2014). Ford vesteix com un dandi, amb americana esportiva i mitjons color rosa. Es conserva esplèndidament, física i mentalment, als seus vuitanta anys. Fa uns anys va ser guardonat amb el Premi Princesa d’Astúries de les Lletres 2016. Vaig estar molt ben acompanyat per la Maite i la Beatriu.

El diàleg el va moderar el Pere Antoni Pons. que va fer una molt bona presentació de l’autor. El personatge de Frank Bascombe és la creació d’un protagonista que et fa companyia, consoladora emocionalment i que a vegades et deixa perplexa. Un tipus de novel.la que fa immersions en tots els àmbits de la societat nord-americana. Novel.la realista però alhora exuberant, es deixa envair per la realitat. La novel.la Be mine (2023) és un final de sèrie del personatge que ja té 74 anys. Crepuscular, elegíaca, la mort juga un lloc important però irradia una gran vitalitat.

Pregunta: Quina relació va tenir amb el personatge? Cap relació perquè els personatges no actuen sense que l’autor els ho permeti. L’autor té una llibertat que és magnífica. Vaig escriure llibres on encabia la meitat del que jo sabia. El que ara vull és encabir-ho tot.

P: Com ha desenvolupat el personatges de Bascombe? El vaig fer molt divertit i seriós alhora. Barrejant el drama i la broma com fan a les reunions de jueus als hotels on anaven per a divertir-se provenint de ciutats com New Jersey o New York.

P. Com ho fa? Rient i plorant, si això em passa és que vaig pel bon camí.

P: Bascombe és un fill directe de la declaració d’independència americana on es parla del dret a la felicitat? No ho vaig pensar. Quan la meva mare estava a punt de morir a l’hospital em va dir que havia de ser feliç. I li vaig fer cas. Jo no era massa feliç llavors però li vaig dir que sí ho era. Les famílies felices ho són de manera diferent –contradit el que va dir Tolstoi– Vaig començar una novel.la amb una pèrdua i després venen temps millors. Jo sóc protestant i crec que la felicitat te l’has de buscar tu mateix.

Frank Bascombe no vol ser infeliç encara que tingui totes les cartes en contra. Intento troba un llenguatge que porti a l’ésser humà a ser millor. Un pare gran acompanya un fill que s’està morint. Jo escullo paraules que pugui encabir en la història sense que digui més del que passarà després. “En una ficció no hi ha res que sigui la conseqüència de res i tot por ser la conseqüència de tot” Això no vol dir que escrigui coses que no tenen sentit.

P: Com ho gestiona? És la meva feina. Vull que els lectors arribin al final del llibre i em sentiré satisfet si ho fan. Tenia un professor que em va dir que havia de tenir en compte la meva “veueta interior” que segurament em dirà allò que no vull sentir. Sempre tinc en compte l’experiència del lector, ja que va destintat a ells. La meva dona és la meva primera lectora i sé que no em deixarà fer cap tonteria. És amable i franca. Jo vull tenir una conversa a través del llibre amb el lector.

P: La societat americana és feliç o té possibilitats de ser-ho avui en dia? Jo no ho sé. Solament me n’ocupo dels meus personatges. No crec en la sociologia. Qualsevol cosa que sembla panoràmic és un escenari realista perquè actuïn els meus personatges. És un rerefons. Amb una riquesa de detalls, culturalment, una realitat concreta teixida de paraules.

P: El personatge es converteix en periodista esportiu i després en agent immobiliari. Per què? Jo vinc d’una família treballadora. Tots els nostres coneguts tenien una professió que els nomenava: venedor, fuster, etc. La professió la vaig escollir perquè jo havia viatjat per tot el país i havia viscut en molts llocs i s’havia sobre el tema i podia parlar-ne.

P: La literatura per vostè és com un ofici? Sí, jo vaig aportant un maó, una paraula, per construir un edifici. I fer que això funcioni. Quantes vegades ens hem penedit de les paraules que hem dit?

P: Li preocupa la pèrdua de valor dels llibres i de les paraules en la nostra societat? Sí, em preocupa aquesta reducció i contracció. Però soc vell i em preocupen menys les coses.

P: El fet de patir dislèxia l’ha fet ser més precís? Aquest és el viatge de vida de tots nosaltres. Convertir discapacitats en capacitats. No vaig aprendre a llegir fins als vuit anys i no vaig llegir un llibre fins als divuit. Això ha fet que cuidi molt les paraules. Hi ha plaer en llegir una frase lentament i pronunciar els sons.

Bascombe té la perplexitat de veure el món. La indagació trobo que és una paraula massa pomposa. Sempre intenten pensar en alguna cosa que dic. Si no arribem a uns resultats satisfactori hem d’escriure més paraules. Això seria per a mi indagació o pensar a les tres de la matinada en un problema que ens preocupa també serveix.

P: Vostè va escriure “no tot el que va sense rumb està perdut”. Ho vaig escriure com a una broma però ara quan tu ho deies veig que té una mica de sentit.

Escric en llibretes que després utilitzo en les meves novel·les. Un any després las estudio i intento escriure alguna cosa. A partir d’aquí intento començar la novel.la. És un infern administratiu.

P: Alguns amics seus li retreuen que parli de coses que l’han explicar. Ell els hi comenta que si no volen que surtin, dons, que no li expliquin.

P: Frank Bascombe és una gran lector, intel·ligent que parla sobre Heidegger i Faulkner. Qualsevol ésser humà té capacitat d’arribar a altes quotes intel·lectuals. Les ficcions són artificis. Ningú pensa que llegir un llibre és una altre cosa. L’autor ens manipula.

Be mine tracta la vellesa d’una forma peculiar. Sembla que amb l’edat s’entenen més coses. La veritat en la literatura sempre és condicional. Els lectors faran la seva feina, pensant sobre el tema.

P: L’interessen els llibre d’Història? Sí, quan era jove havia estudiat Història i al provenir del Sud estava molt manipulada. Ara crec que és més fidedigna.

P: Vostè escriu les seves novel·les en un temps de cinc anys abans de quan les publica. Sí però no em faci responsable d’això. Jo intento fer la història interessant. És un moment terrible de la política americana. No l’importa a ningú que es menteixi. Pot sortir elegit aquest president pallasso i perillós. Biden és un bon tio però és un vell. Dos vells que han tancat el pas als joves. No pensen amb claredat, bé un ni pensa.

Exposició de Jordi Colomer al Macba de Barcelona (9 de maig -24 de setembre 2024)

Preguntes del públic.

1.- La idea de fer el bé en aquesta novel.la i de com fer les coses correctes és molt poderosa. Aquestes decisions estan introduïdes en el procés de l’escriptura. És més fàcil parlar del mal. Introdueixo el que m’interessa del Frank. “Ets un bon home malgrat el que saps de tu”. Em diu la meva dona.

2.- Vostè llegeix novetats o solament rellegeix? Actualment estic llegint al Patrick Modiano. M’agradaria escriure novel·les curtes com les seves. No rellegeixo perquè sóc un lector molt lent. Un escriptor ha de llegir a autors joves per veure cap a on va la literatura.

3.- “El cuento es un vuelco del corazón” va dir vostè una vegada. Com aborda el tema? Solament escric contes quan no tinc massa energia per fer una novel.la. Desitjo que el meu amic Raymond Carver no es remogui a la seva tomba. Jo li deia que si no escrivia novel·les era perquè no en tenia prou ous.

4.- Té cites preferides de les seves novel·les d’en Bascombe? No en tinc. No me’n recordo, l’escric i me n’oblido (riures). En una adaptació d’un novel.la meva al cinema vaig llegir al guió una frase i vaig dir que era molt bona. El guionista em va dir que l’havia escrit jo. A la novel·la Acció de Gràcies (2006) diu aproximadament. “Aquest és un home del meu passat que va posar els seus ulls tendres i amorosos en el meu fill mort”.

5.- Pot llegir una novel.la sense desmembrar-la i fer-ne crítica? Sí que hi puc. Llegeixo com qualsevol lector normal. No és comparable amb el cinema que és més complexa. En les meves novel·les no és tant complicat com a una pel·lícula.

6.- Com s’explica que el Trump pugui arribar a ser president? No puc explicar com es pot elegir al Donald Trump. Molts ciutadans americans no volen acceptar la realitat. Viuen bé, tenen feina, cotxe, casa, però volen que tot exploti. I un cop que això passi ja no es podrà reconstruir i tornar enrere.

7.- Què en pensa de l’exposició Suburbia? (En anglès Suburbia no té la connotació pejorativa que té al nostre país. La traduiríem al català com a zona residencial de cases). L’exposició la trobo molt interessant i recomano a tot el que disposi d’una hora que la vagi a veure. Des de casa meva, a la ciutat on visc, veig els suburbis. El mite blanc de fugir a indrets on ningú et digui res i puguis fer el que vulguis, com per exemple posar una tanca al teu terreny. Va d’escapar de les ciutats com Boston o New York. Escric sobre aquest tema per dir coses bones sobre ell. Els primers que hi van són els blancs. Els meus pares ho van fer.

FI

BIBLIOGRAFÍA

Andrea Aguilar, Richard Ford, escritor: “Soy novelista, hombre blanco mayor, pero no voy a defender a todos. A Updike y Cheever, sí”, El País, 09/06/2024.

Laura Fernández, Ford: Frank Bascombe se despide con un portentoso monumento a la felicidad, El País, 12/06/2024.

Richard Ford, Se mía, Anagrama, Barcelona, 2024.